[Un report de Xavier Borràs.]

Arriba l’hivern de ple, encara que sense pluja o neu destacables, però amb boires i freds intensos a les planes, a les valls, a les fondalades… La natura es prepara novament per a florir en la que ens sembla, ara mateix, la llunyana primavera: és per a anunciar, precisament, que contràriament al que es diu, a l’hivern la natura més que dormir el que fa és digerir, pair tot allò que, especialment a l’estiu, ha fet el procés de podriment, aquella exhalació canicular de la putrefacció vegetal que tant agrada els urbanites quan van a les forests i boscúries interiors del país a estirar les cames i a envair camins i senderoles com qui es passeja pels carrers comercials de les metròpolis a la recerca de rebaixes inútils amb què alimentar aquests societat del consum.

A l’hivern, la natura més que dormir el que fa és pair. Foto: Xavier Borràs.

Utilitat o inutilitat de la natura

Les estacions d’aquí del país (per cert, la majoria sostingudes amb diners públics, de tots) esllangueixen una mort anunciada, que tindrà lloc més d’hora que tard per causa del canvi climàtic que alguns, encara, s’entesten a negar. El miratge d’unes copioses nevades (enguany es van produir a les darreries de novembre) va fer tocar campanes del gran negoci hivernal que s’aveïnava, aquest que es basa en milers de persones fugint de les metròpolis per anar a esquiar, encara que calgui fer cua per anar-hi i tornar-hi (amb la contaminació conseqüents), fer cua per esquiar, fer cua per menjar, per fer pipí i popó…, una gran experiència que mou milions d’euros i contaminants, però que té els dies comptats per a benaurança de la humanitat sencera.

No menys massiva i perniciosa és la invasió, no pas subtil, dels boscos aquí a la Garrotxa. El mal anomenat «turisme rural» amenaça, precisament, el món rural, deixat de la mà de déu fins i tot de les fredes estadístiques. Sense ànim de ser profetes —però amb la intuïció que la realitat s’imposa a les ficcions «naturalistes»— a la mítica revista pionera de l’ecologia política catalana, Userda(2004-2006), ja vam dedicar un número (14, setembre 2005) en què sota el títol «Catalunya no és un parc temàtic» afirmàvem que «les elits segresten el paisatge, la gent i el territori per als seus interessos economicistes». Un seguit de reports i articles d’Enric Faura (Aigüestortes, una gestió poc sostenible), Santiago Vilanova (Els caps que no va aconseguir tallar el PSC), Francesc Roma (On és la gent que fa el paisatge), Ramon Alcoberro (Elogi i misèria dels espais protegbits) i jo mateix (El cas de les Guilleries n’és paradigma), aprofundien la idea que des de les institucions —especialment des de les diputacions (hereves del franquisme, per cert)— el nou «negoci verd» consisteix a privatitzar reserves ambientals gestionant-les amb criteris suposadament sostenibles, amb què es dóna una imatge progre i conscienciada alhora que ofereix magnífics rèdits econòmics. Geògrafs, ecòlegs i empresaris turístics diversos pronostiquen i preparen l’adveniment de l’ecoturisme per a rics com si es tractés del mannà que ens està esperant a la cantonada.

El filòsof Ramon Alcoberro ho resumeix molt bé: «L’elogi dels espais naturals no ens hauria de fer oblidar la misèria que significa la mateixa idea de “reserva” aplicada a la vida natural. I seria bo que l’interès per la supervivència i la continuïtat de l’activitat dels parcs i dels espais naturals tampoc no faci oblidar que, més enllà del 26,7% del territori català —que segons els compromisos europeus hauríem de protegir—, hi ha un 73,3% de territori no protegit en què segurament passen les coses més brutals.

Però, el problema de fons és d’una altra mena; la qüestió és sempre la mateixa: què entenem de debò avui per “utilitat”?».

Salut per al 2019

Com en una partida de dòmino ràpida i estrepitosa, a casa tota la família hem caigut des dels volts de Nadal i ben bé fins ara sota l’influx d’un grip esponerós. Hem trigat a refer-nos —i encara en patim seqüeles—, però ha estat a base de paciència, estoïcisme i bons aliments que hem pogut superar la maltempsada. Le vacunes anunciades des de les institucions sanitàries (que costen una picossada descomunal) no hi haurien ajudat gota (tenint en compte que suposadament immunitzen només d’una soca de l’any anterior, i que cada any muta); i els antibiòtics, que paren el cop, al capdavall no fan el procés correcte de curació, ans l’amaguen i fa perviure el virus qui-sap-lo temps rere qualsevol mata del cos a punt per atacar de nou, més fortament, si cal, en l’ocasió que les defenses siguin febles.

Ara fa cent anys, el 1918, l’anomenada «grip espanyola» va causar la mort d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món, gairebé el triple de defuncions que la pesta negra va produir en cinc anys al segle XV. Per bé que aquesta pandèmia no era originària d’Espanya el mal nom els va restar per a l’eternitat i no hi ha hagut manera humana de sostreure-se’n.

Els catalans hauríem de tenir molta cura amb tot allò que prové d’Espanya, que actua com una infecció quasi impossible d’eradicar, especialment a través dels perniciosos agents que actuen instal·lats al territori.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.