Osona, Vic i Liverpool

Manolo García i Quiimi Portet el 1985. Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Temps enrere, coincidint amb la celebració dels actes de Vic, Capital de la Cultura Catalana 2016, l’organització de l’efemèride em va convidar a exercir de moderador en un debat titulat “Osona, el Liverpool català?”, celebrat a la Jazz Cava. La pregunta que proposava l’enunciat de la taula rodona es basava en la premissa impulsada, fa vint-i-cinc anys, per Miquel Calzada (Mikimoto), segons la qual Vic, podia comparar-se -encara que fos de manera relativa- amb Liverpool, la ciutat anglesa que va veure néixer el mític grup The Beatles, gràcies a la quantitat i qualitat de grups musicals sorgits a la capital osonenca durant els anys 80, i que avui continua fornint el firmament musical català amb nous grups que il·luminen el panorama cultural, en un marc on el Mercat de Música Viva hi té un lloc preeminent.

A la taula rodona, Jaume Ayats (musicòleg i director del Museu de la Música de Barcelona) va reflexionar sobre les aportacions i les bases musicals a Vic en èpoques pretèrites, les arrels –o les llavors- que van propiciar l’esclat musical dels anys vuitanta. I es va referir a les agrupacions corals, als primers orfeons i a la música popular d’abans de la Guerra Civil, que després va ser arraconada. O la primitiva Escola de Música, Joventuts Musicals, el grup de folk Els Esquirols, i els fòrums de jazz impulsats per Armand Quintana; fins l’arribada d’aires nous procedents de França i Itàlia; i, finalment, l’eclosió de la música anglosaxona. Durant els anys seixanta i setanta, a casa nostra va triomfar la nova cançó, impulsada des de Ràdio Barcelona per Salvador Escamilla i el programa Radioscope, una plataforma que va catapultar Rafael Subirachs, Dolors Lafitte o el Duo Ausona.

Ramon Ferrer (també musicòleg i membre del grup Duble Buble) va parlar de l’esclat de l’anomenat «Liverpol català», en un context marcat pels precedents del festival Canet Rock, el de Woodstock, els hippies, la contracultura, els Beatles i els Rolling Sones. A Osona, aquells dies van aparèixer els primers rockers de la comarca (Jerrys, Vulcanos…), mentre que a Barcelona, al Zeleste, floria la ‘Música Laietana’ (Pau Riba, Sisa, la Plateria…). A Osona, el ram de flors musicals el van formar Duble-Buble, Kul de Mandril, Dumpers, Perdidos en el Espacio, Trogloditas, Hidràulics Mai Tips, Los Burros, El Último, Sau… Fins que a finals dels vuitanta la collita es va concretar amb el naixement del Mercat de Música Viva.

Els Dumper el 1979. Foto: Lluís Colomer.

Joan Godayol “Gudi” (professor de l’EMVIC, codirector del Festival de Jazz i membre de diversos grups) va explicar que, coincidint amb la consolidació del MMVV, la seva generació (Taxi Tat i Karda Fàstic entre molts d’altres), va formar part de la ‘baula perduda’, i que la fornada de grups dels anys 90 a la comarca va fer la funció de “pont” entre el Liverpool primitiu i l’actual. Una època que va coincidir amb l’esplendor de les primeres botigues d’instruments musicals, la creació de la Cava de jazz, la nova orientació de l’Escola de Música i l’aparició d’escoles de música privades.

Finalment, Ernest Crusats (músic de la Iaia) va fer una reflexió sobre el nou “Liverpool català” i el perquè hi ha tants grups osonencs emergents (o amb components osonencs) a primera fila, des de La Iaia a Nyandú, passant per Núria Graham, Joana Serrat, Est-Oest, Txarango, Obeses, Oques Grasses i altres de no tant coneguts. I va explicar que molts dels músics d’aquestes formacions han passat per escoles de música de Barcelona i l’Escola Municipal de Vic, tot i que alguns són autodidactes. També va destacar les dificultats per professionalitzar-se i viure de l’ofici, i el paper d’internet en la difusió dels treballs musicals: “la xarxa ha fragmentat la música. Abans la gent escoltava un disc sencer, com la lectura d’una novel•la. Ara tot és més aleatori. Ens falta una visió de conjunt. Trobo a faltar un gaudi més reposat”, va dir.

La conclusió de la trobada de músics de diferents generacions (dels seixanta anys a la trentena) va ser que, amb la perspectiva del temps passat des de la dècada dels vuitanta, això del “Liverpool català” no deixa de ser una exageració, tot i que com a paràbola serveix per explicitar el sorprenent paper d’Osona en el món musical de les últimes dècades.


A finals dels anys 50, el bisbe de Vic, el doctor Ramon Masnou, va escriure un petit opuscle titulat Bailamos o no bailamos , en el qual carregava fort contra el jazz i les noves músiques ballables que venien del món anglosaxó. Alienes a les preocupacions del mitrat vigatà, arreu del país van començar a proliferar orquestres de ball que feien jazz comercial, sobretot Bonet de San Pedro y los Siete de Palma, la Orquesta Gran Casino o Ramon Evaristo y su orquesta.

A principis dels 60, el rock, el blues i el pop van penetrar a la comarca, amb una espectacular proliferació dels anomenats grups ie-iés. Fins aleshores, el panorama musical es limitava a les tradicionals orquestres de ball, músics i intèrprets de formació clàssica, com l’Orfeó Vigatà, l’Orquestra de Cambra de Vic, l’Escola de Música, la banda municipal, les cobles sardanistes, els cors parroquials, els acordionistes, les audicions de sarsueles.

La irrupció de les guitarres elèctriques i la influència de The Beatles i els Rolling Stones van sacsejar el país i la societat osonenca en particular. El primer conjunt vigatà que va fer versions dels grups anglesos va ser els Vulcanos, que van actuar moltes vegades a la sala La Conxa, el temple pagà per excel•lència on s’expressaven aquestes noves tendències musicals. Allà, a pocs metres dels jardins i les piscines, els diumenges a la tarda hi anaven a ballar el jovent de Vic i comarca, sovint amb la idea de lligar i pescar parella. Els Vulcanos alternaven cançons rockeres amb peces italianes de l’època del Festival de San Remo. Els propietaris del local van comprendre que els temps estaven canviant i a més de l’Orquestra Maravella i la Montecasino, van fer venir Los Sírex, Pekenikes, Smash i d’altres grups del moment.

Els Jerrys als anys seixanta. Arxiu de Víctor Vilanova.

De mica en mica els grups vigatans i comarcals de música moderna van anar sortint com bolets: Jerry’s, Vesper’s (de Casimiro Masdeu i Ramon Badia), Seis-Band, Santo’s, Sputnik’s, Zares, Siros, Louis XV, Poney’s, Taunus, Immers (que van ser campions d’Espanya d’harmònica), Wicke’s… Des de 1962 fins a 1966, els Jerry’s van esdevenir l’exemple d’un grup amb aparença rebel i entremaliada, amb un estol de fans que els seguien arreu.
La darrera nit de l’any 1969 es va inaugurar La Muralla, la primera discoteca de Vic, un fet que va provocar una autèntica commoció ciutadana. Mentre els joves van saludar l’esdeveniment amb bombo i platerets, els sectors més conservadors van posar el crit al cel i van començar a fer córrer rumors i llegendes al voltant de prodigioses orgies, disbauxes col·lectives i ingestió de drogues. En realitat, les suposades orgies es limitaven als petons que es feien algunes parelles i als fàrmacs legals que certs clients prenien barrejats amb begudes alcohòliques, formant uns combinats que proporcionaven estats d’alegria momentània. Però de drogues, en el sentit estricte que el llenguatge popular dóna a la paraula, pràcticament no n’hi havia. El consum de xocolata (haixix) no va començar a generalitzar-se fins a la meitat dels 70, mentre que les anomenades drogues dures, el cavall (heroïna) i la coca (cocaïna), encara van trigar més temps a introduir-se de manera destacable.

En aquella mateixa època, a la plaça de l’Estació també es va inaugurar la discoteca Scorpio, freqüentada sobretot per joves osonencs –alguns d’arrel andalusa- i d’altres que provenien de nuclis pagesos de la comarca, una clientela que contrastava amb l’ascendència majoritàriament catalana i arrelada a Vic dels usuaris de la primera discoteca. Amb tot, el tipus de música era molt semblant al de La Muralla.

El bar musical Can Grapes, obert el 1971 a Taradell va deixar una petjada inesborrable en la memòria dels joves que sortíem de l’ou i va acabar essent el referent cabdal de tota una generació. Antigament, les quatre parets del local havien estat una quadra. Avui, els antics clients d’aquest bar tenen entre entre 50 i 70 anys; molts són pares de família o avis, amb fills o néts que tenen la mateixa edat que tenien ells quan movien l’esquelet a la diminuta sala oberta per Pep Lluçà i Josep Mundó ( Tramun ). Tres anys després, quan en Tramun va obrir El Mugró, un altre dels bars més imprescindibles d’aquella època, Lluçà va passar a dirigir Can Grapes en solitari.

A les parets exteriors del local hi havia un mural psicodèlic amb la cara de Jimi Hendrix. L’interior era molt petit, amb una barra, una llar de foc, una sala de trenta-cinc metres quadrats i els lavabos. Sembla mentida que un espai tan reduït pogués encabir tanta gent ballant (de vegades més de cent persones). A més de la clientela del poble i de tota la comarca, Can Grapes va esdevenir un focus d’atracció per a joves provinents de la Catalunya interior (Manresa, Sallent, Berga, Girona o Ripoll) i de la metròpoli barcelonina. La influència musical de Can Grapes arriba fins als nostres dies a través d’una gran quantitat de músics que hi van començar la seva carrera teòrica, després d’escoltar la música més innovadora que oferia Lluçà: The Cream, Frank Zappa, grups de música funky, els mites psicodèlics de Califòrnia o música experimental japonesa, entre d’altres modalitats que farien la llista massa llarga.

Cartell de Bar Hangar.

La tipologia dels visitants assidus era d’allò més variada: estiuejants de Taradell, estudiants, joves treballadors, artesans, pijos , parelles, místics, hippies , rockers, monitors d’esquí, exseminaristes, pagesos, futurs arquitectes, militants de tots els partits polítics i molts mamellons que avui són regidors d’ajuntament. A mitjans dels 70, molts barcelonins relacionats amb la contracultura van descobrir el local i no era estrany veure-hi Pau Riba menjant unes torrades a la llar de foc, mentre el genial Gato Pérez ballava pels descosits a la pista. A Can Grapas, les sorpreses eren contínues. Era un bar molt afable, amb música molt bona que en Pep comprava a Anglaterra i a França. El propietari sabia equilibrar l’oferta segons la clientela que entrava: els caps de setmana posava La Trinca, per fer contents els de Vic i la flor i nata de la comarca.

Trenta-cinc anys després, fent un repàs al gran nombre d’espais i bars musicals o discoteques s’han anat obrint i tancant, queda clar que si Vic no és el ‘Liverpool català’, és, sens dubte, una pedrera de músics i aficionats a la música. Dies enrere, repassant el mur de Facebook de Raül de la Torre, em vaig trobar amb una llista de locals que des de finals dels seixanta fins avui han acollit concerts en directe, o que han esdevingut centres de propagació de l’anomenada música popular actual (sobretot pop i rock). A la llista apuntada per de la Torre que a continuació es reprodueix, hi he afegit alguns noms que he recordat de la meva època juvenil:

Scorpio, La Conxa, Muralla, Danatela, El Mugró, Can Grapes, El Celler de la Lliça, Karibú, Boixe-Boixe, La Pipa, Kroma, La Taca, Tarot, Logical Arguments, Clips, JS, Roc 34, Únic, l’Hangar, Maricel, Bumen, Amoc, Què, Boulevard Blau, Comic’s, La Font, Cap d’Estopes, Tsé-tsé, Nexus, Jazz Cava, L’Oficina, & Cia, Foxtrot, Diògenes, Pass Dream, El Molí de l’Alzina, 4 Cantons, la Violeta, La Coope, Bis Bis, New Street, La Fundició, Sioux, Eixam, Portland, Bè Negre, Martell, Catau, Tramon, Keeper, Moska, La Torratxa, Parany, Vocton, La Crema, Happys; UH, La Disco, Arca de Noè, La Cabra, Pocket Bike, La Reciclària, El Casino de Vic, Cafè de l’Orfeó, L’Era del Sot, Pasternak…

Situados Próximamente als anys vuitanta. Foto Toni Coromina.

Però allà on queda més palesa l’efervescència musical de la comaarca d’osona és a la llista de grups de música que Joan Vilar ha apuntat al mur del Facebook “Belles Glòries”, on apareixen més de 500 formacions que durant 40 anys han animat les nits osonenques. Moltes de les bandes que es reprodueixen més avall (en ordre alfabètic sense tenir cap relació cronològica amb la seva trajectòria), potser van tenir una vida més aviat efímera; però també n’hi ha d‘altres que van oferir –i algunes encara existeixen- moltes actuacions en directe:

Apnea, Antonia Barnolas, After feedback, Amusic skazz band, All in one, Altres, Axter, Àcid úric, Absit., Ángel negro, Avikultores modernos, Alkalins, Asheborg, Astral Warriors, Apple tree, Andròmina, Al fondo a la deretxa, Adrià Ballús, Anairant, Any zero, American socks, Àlvar Punyal, Al Neri, Arnau Pallarols, Apostasía, Armageddon, Aramateix, Anur, Abduïts, Àngel Puntí, Anónimos, Audiocovers, ‘Abril, maig, juny’, Adrealine, Aspirina, Aurora crew, Babel Tower, Brimm, Burros, Burro el Último, Bultacos, Banda Kul, Banda Puig, Beatus ille, Badoc, Blue lemon, Black turtles, Band-idos, Bisbes viciosos, Brillants, Based on a lie, Boys Damm, Big mama, Bonestorm, Bui3, Boicot, Bula matari, Bytheface, Barrica barraca, Borja y el clandestino, Blak, Banda band, Bandboo, Big band de Manlleu, Big band jazz cava de Vic, Banda Gran Ter, Bonobos, Bofills, Crucifix, Canvi de plans, Cafres, Coral vajillas, Calmantes vitaminados, Cave cànem, Catarres, Combustion espontanea, Camlann, Cut d n., Companyia postres de músic, Cluster, Coktel, Change, Caca fugitiva, Caos, Clenxa, Club flamingo, Cyan, Calamars project, Cioe, El Chico de la moto, Clonik dolly, Cap & the snake’ s, Contracorrent, Cromà, Confusió, Cromlech, Crusher, Cut the end, Chronik, Carla, Coses nostres, Carrer del sol, Duo Ausona, Dramàtics, Doble gota, Duble Bubled, Daniel Boga, De tranks, Deixats del rock, Deva, Dbucle, Dynadromo, Dotze cordes, Del tin, Diminuta swing orchestra, Denebola, Dani esperma y los tozoides, Dioptria, Dumpers, Depecho mode, Declive, Dione, Digital combo, Doctor Enric, Desperdicios, Disturbio, David Viñolas trio, Ebbandflow, Els flipats, Els dimarts, El Papa de Roma y su Puta Madre, Espurna, Esperit de la criada, Efecto lejia, Escudero, Erase, Emma Goldman, Esgarriats, Els iaies, El replà, Esos de ahí, Els thoss, Els lenons, Empty heads, Equal rights, Eskatukat, Enze, Euterpe, Est oest, Eikostate, Els amics d’en Miquel, Extensity, Els llumins, Epilèptic, Evermind, Escamot, Els Esquirols, Escuela de calor, El cant de la morsa, Escac el rei, Estat kritic, Elefunk project, Els llops, Ekko, Ebun, Fail, Fràgil, Fase de rem, Flatoman, Full eggs rythm, Falcón death, Free Step, Freetown, La Fellatio de Cupido, Fills de la Plana, Fridays, Full dúplex, Fitipaldi y tú, Feders d’en Nuri, Frecuencia modulada, Fulano de tal, Fiti & the Pòtols, Fòbia, Flying frogs, Funkystep, Futime de faigs, Furguson, Foc i gel, Foc àlgebra, Fluids, Fum and flays, Fumata blanca, Folky towers, Garrot vil, Grandvermu, Gas músic, Gual permanent, Garlanda, Gats, Gradus at parnassum, George Freginald i el colectiu musicofoll, Greska, Gloria Terricabras, Galcats, Groom, Gots de tuba, Genisenca, Germà aire, Guillem Ramisa, Grup clariana, Guillem Roma, Grup pillu, Grup 6, Héctor Vila, Hidràulics mai tips, Hidromurs, Híbrids, Hekatombe surgery, Homenots, Humedos, Holes in the shirt, Iagolaiaga i els detectius salvatges, Iceworld, Immorgon, Inversus, Immamarranon i la Canalla, Indians, Insomnia, Independent day, Insoportables, Ira, Intiba, Immers, Inumazigh, Innsmouth, Impuls, Jazz on marx, Jack mad, Jaume Teix, Jaula vacia, Jep Negre, Jah stalia, Jerry’s, Jigsore, Joana Serrat, Jam de Perles, Josep Maria Cantimplora, Jazz fugazz, J. Trio, Josep Maria Puigdomènech, Josep Maria Vall, Jumo, Ju, Juli Piris, Jungle, Karda fàstic, Kabal, Kibor, Kaiser, Kaustik, Kin Kaos, Kashmyr, Kgüentot, Ke tal, Kuantics, Kaos cúbico, Kuopac, Kul de mandril, Kilis, Kuñaos violentos, Kilimanjaro’s, Kuoband, K.os., L’esclop i l’ espardenya, Louis XV, l’ hereu escampa, La mujer pianista, Lluïsos, La ruta, L’ home errant, L’ home trencat, La gallina afònica, La gauchada, La Coloma i el puma, La iaia, Locates, Laura Segarra, Las Rubias, Local 7, Lloret salvatge, La protectora torellonenca, L’era, Lipstick, Les tietes queques, Lliris, Llull, Lluís Salvans & sus PIngües Beneficios, Lletjos, Licor de poma, Los Vulcanos, Lionel king& nan roig, La tropa, Los zares, Los hombresculo, Los coupers, Los huracanes, L’home groc, Marcel Lazara i Júlia Arrey, Mates mates, Madison blues, Mar Ortega, Mel i mugró, Meanwhile, Monk elèctric band, Miyagui, Michigan, Miokardia, My thrusting crown, Mandrágora, Mimisikous band, Moc, Maria Dolors Laffitte, Monos de chocolate, Monoxide pills, Morí el Merma, Material explosivo, Manlevis, Meders, Mixu, Mc Trompa, Manlleu jazz quartet, Masturband, Mariona i Helena trio, Marta Ferrer, N’Osona, Nyandú, N’kardet, Nardos, Narcosis, Neatles miris, Nen Magem, Nuna, Nult, Nirvana, Neuriticos depresivos, Nicrunicuit, Nest, New brillants, Nido malo, Negros presagios, Nutritivos, Nemini parco, Nivell zero, Núria Graham, Nyoca, Neuròtics, N152, No t’ hi matís, Obeses, Oques grasses, Ohios, Orquestra Venus, Of all reputed, Os pedrer, Okupats, Otros tres. Òasis, Opium flowers, Orquestra Sèmola, Parking, Parambana, Panico al miedo, Pep Poblet, Powerslave, Paparazzi, Pesh, Pesta porcina, Pelut i pelat, Power burkas, Poetry of chaos, Paracaigudistes acústics, Pasion maldita, Paula Valls, Paradís, Pumas, Pep Sala i la banda del bar, Paco & Báñez, Pove i amics, Púbers, Pep López, Phil’ s Black hole, Perdidos en el espacio, Poneys, Palma jazz band, Quina barra, Quimi Portet, Quest trio, Quam dudum, Quatre de corda, Rafael Subirachs, Resilència, Resposta, Ritual, Ressaca, Robins, Ruje, Ratnuts, Ramences, Rot, Rod ready and the holy fuckers, Reig jazz band, Romagats, Regalim, Rapidos, Ramons, Riot act, Rèplica, Roger Usart, Sau, Skandol públic, Stardust, Salem, Segle XIII, Slaps, Skoria, Stressing, So pantanós, Santos, Suite 24, Supernen, Sputniks, Sperm, Sinforosa, Sex Pòtols, Spiders, Skampats, Soviets, Skak al rei, Stole, Shuko, Siros, Shakespeare Saïd, Seis band, Steve and The Hooligans, Sleazy trigger, Sílvia Montells, Sindicat de bandarres, Strip, Stick suant, Satelite band, Situados pròximamente, Sixin town, Seattle sound, Suppergreep, Superàvit, Sotrac, Sherecans, Supervivents, Salvans & Presseguer, The demencials, T’he jumping jacks, Taurant, Tumbaos, Tristan, Té delegats, Tropical iceland, T’he thrusday band, Taxus bacata, Three pounds fifty, Tooday, T’he Vic band, Taxi tat, Tarumba, The Pruit, Tripolar project, The sean magnimus and the Big band bum blues, Tourmix, T’he rollers, Ta mare, The swing air force, Ted Mauri & Toni Traserres, Tidal waves, Toni Pagès, The pain, Tifus, Thanks for coming, Tremendamente, Turnstile, The narices, The sey sisters, Tino y culpables, The spirrers, Thimids, The young Fridays, Trips, Taxis, Taurus, Terciopelo, T’he dancing days, Trànsit, Trogloditas, Teen Spirit, Udol, Unganapia, Última sortida, Últim recurs, Último de la fila, Urband rockers, Ubriques band, Víkings, Víctima social, Va k txuta, Vespers, Versus, Vic naranja, Vidus, Wildside, Witakers, Wild thing, Wood, Wethecats, Xy, Yellowdog, Your country too, Yogi Jedi, Zipayos muertos, Zumbido llampec, 2 mist, 4 confussion….

Desconec si a la ciutat de Liverpool hi han hagut tants grups musicals com a Vic i a Osona. Però aquest llistat demostra que a Osona l’olla musical ha bullit durant quatre dècades, com a mínim.

Los Burros el 1993. Foto: Toni Coromina.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada