La Cydalima perspectalis, eruga defoliadora del boix. Foto: Xavier Borràs.

[Un report de Xavier Borràs.]

Els boixos que moren

L’eruga defoliadora del boix (Cydalima perspectalis) es menja de fa anys els boixos de la Garrotxa. En aquests dies de calorada de les darreries d’abril, en un no res els boixos que tinc al pati de casa han quedat tots plens d’erugues que se’ls mengen apassionadament. Aquesta plaga és un nou símptoma de les espècies forànies o pròpies que per causa del canvi climàtic i la globalitat.

L’eruga, molt vistosa, de color verd i marró, es menja les fulles d’aquest arbust amb poc temps i passa a tenir un color grisós. Per desplaçar-se d’arbust a arbust, l’eruga fa una teranyina. Els atacs sistemàtics dels darrers anys fan perillar boixedes avials en indrets com el Parc Nou d’OLot, on enguany han emprès la lluita amb trampes de feromones per a evitar que les futures papallones ponguin ous que puguin generar un nou atac d’eruga cap a les darreries de l’estiu.

Aquesta eurga és originària d’Àsia i va arribar a la Garrotxa l’any 2014, on se la va detectar per primera vegada a Besalú. De fet, va entrar a Europa per primera vegada l’any 2007 a través d’Alemanya. A la Garrotxa, la papallona Cydalima perspectalis es reprodueix constantment a partir del mes de març fins al mes d’octubre però presenta tres generacions molt marcades (la primera durant el mes d’abril), una segona al mes de juliol i la darrera al mes de setembre. Aquest cicle reproductiu i la gran voracitat de l’eruga (que s’alimenta exclusivament de fulles de boix) fa que la intensitat de l’afectació sigui molt alta.

Si els boixos reben atacs continuats poden arribar a morir. Foto: Xavier Borràs.

En principi, no té un depredador natural. Alguns ocells tracten de menjar-se-les, però la toxicitat i l’amargor de la pròpia. Els tractaments han de ser selectius i es recomana utilitzar de manera combinada els insecticides de contacte amb matèria activa a base de piretrines naturals que afecten el sistema nerviós de l’eruga, i també els que afecten el sistema digestiu com són els productes que contenen el bacteri Bacilluns thuringiensis.

Els boixos tenen mala peça al teler, perquè, a banda d’aquesta plaga oriental, alguns d’ells també estan afectats per una malura provinent previsiblement d’un fong (que encara no s’ha classificat) i que ha anat produint importants defoliacions dels arbustos que ha afectat.

Tot plegat és trist i molts sentim com d’inútil i inutilitzadora és l’espècie humana.

Els elefants són contagiosos

Manllevo el títol Els elefants són contagiosos d’un llibre de l’enyorat Manuel de Pedrolo (un recull d’articles publicat el 1974), per parlar dels paquiderms (sobre Pedrolo, de qui enguany fa cent anys del naixement, ja n’he escrit a bastament en alguna ocasió, com recentment a l’Anuari Media.cat). Ve al cas parlar d’aquest gros mamífer —dels més voluminosos que encara resten al planeta— perquè a les primeres d’aquest abrll un camió que menava elefants, del Circ Gottani, va bolcar a l’autovia A-30 i de resultes de l’accident un dels elefants va morir i dos més van resultar-ne malferits.

Un dels elefants malferit a l’accident en què va morir un company seu. Fotot: Infocircos.

Que cinc elefants haguessin d’anar entaforats en un camió perquè a les Espanyes encara hi és permès el circ amb animals és una cosa tan arcaica, tan lamentable, i sobretot, tan contrària a qualsevol mesura bàsica de protecció dels animals i de seguretat pública, que resulta sorprenent que calgui continuar insistint -hi, com bé diuen i defensen els animalistes.

Fa anys que la Comissió Europea va declarar oficialment que el Reglament 1/2005 sobre protecció dels animals salvatges durant el seu transport no s’aplica als animals dels circs. No hi ha una legislació específica per als animals utilitzats en els circs, de manera que el transport en què viatjaven els elefants no estava «homologat per traslladar elefants».

Aquests elefants no haurien d’haver viatjat mai en aquest camió perquè no haurien d’haver-se vist obligats mai a formar part d’un circ; una forma d’entreteniment que ha demostrat àmpliament en les últimes dècades la seva capacitat per reinventar-se en un espectacle on els animals no tenen cabuda, com s’ha demostrat a Catalunya (des de 2015), les Balears, Galícia i Múrcia, a més de gairebé tots els països europeus.

Els animalistes alerten del perill que suposa la utilització d’animals salvatges en els circs. Fa unes setmanes un hipopòtam va fugir d’un circ en un poble d’Extremadura. I aquest cop ha estat un accident de camió. Qualsevol persona pot tenir un accident, però és evident que les conseqüències de transportar cinc animals del volum d’uns elefants suposa un greu risc de seguretat. Les conseqüències podien haver estat terribles per als ocupants d’altres vehicles, però ho han estat només per als animals.

Del meu punt de vista, no solament cal eradicar aquestes pràctiques sinó, també, l’eliminació dels zoos. Quan era menut i mon pare em duia a aquesta presó d’animals, certament gaudia de poder-los conèixer, però, després, m’entristia molt per les condicions en què vivien i que encara sofreixen. Al zoo barceloní jo no hi haurà, finalment, dofins. Cal fer més passes per tancar aquests camps de concentració d’animals i apostar, exclusivament, pels santuaris d’animals en perill de morts i pel centres de recuperació de fauna salvatge. Tota altra alternativa, com la que polítics progressistes van anunciar a bombo i platerets fa uns anys per traslladar el zoo a Collserola, seria una gran animalada.

Deu anys d’EcoDiari, l’única publicació independent ecologista dels països catalans

De bèsties petites o d’animals grossos, de l’energia nuclear o de les alternatives, dels runams salins, de les línies de molt alta tensió, dels boscos abandonats, del control dels recursos naturals, com l’agua…, de tot això i més n’ha parlat i reflexionat EcoDiari aquests darrers 10 anys, l’única publicació digital sobre ecologia política (medi, entorn, decreixement, conservacionisme, naturalisme, etc.) dels països catalans, independent, sense subvencions i ajuts de cap classe –tret d’un breu suport del CADS, l’associació fructífera quant a les sinergies comunicatives amb el Grup Nació Digital i la col·laboració amb la Cooperativa Integral Catalana).

Vaig crear EcoDiari com a publicació digital l’abril de 2008 com a continuadora de la segona edició en paper de la mítica revista Userda (que havia estat pionera a les darreries dels anys setanta del segle passat), que en el període 2004-2006 es va publicar un cop al mes en paper com a suplement del setmanari El Triangle.

El 1977 —quan va néixer la primera Userda— l’ecologisme era cosa d’uns idealistes que no tocàvem de peus a terra i d’uns romàntics que anàvem contra el progrés econòmic. A l’Estat espanyol, l’ecologisme polític mai no ha tingut uns resultats brillants a les urnes, però, en canvi, el seu ideari revolucionari s’ha anat consolidant en la consciència col·lectiva i ara tant les empreses com les administracions saben que, per guanyar-se l’opinió pública, han de tenyir-se de color verd. Avui, el respecte al medi, les energies renovables, els desenvolupament sostenible, la protecció dels rius, l’alimentació natural, la promoció del transport públic, la lluita contra la pol·lució, el consum responsable…, són conceptes assumits majoritàriament per la societat catalana i occidental.

Una de les portades de la revista Userda, aquesta del desembre de 2005.

La tasca d’edició —que ha rebut tothora el suport de grups, grupets i grupúsculs de l’ecologisme català i de persones que sempre hi han confiat (especialment provinents del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes, com Santi Vilanova, Xavier Garcia o Josep Puig—, ha estat sempre voluntària, traient temps i recursos d’arreu per poder mantenir i fer créixer la publicació —amb un públic fidel i crític, que també es mou amb facilitat per les xarxes socials, especialment Twitter i Facebook— i donar suport a una visió del món que tot i que sembla assumida actualment per la majoria dels mitjans i entitats i organitzacions polítiques, no deixa de ser, malauradament en moltes ocasions, un pintat de verd que no va més enllà de les protestes i lluites del «pati del darrere», però que aprofundeix molt poc sobre el model de societat que mena la humanitat a la seva pròpia extinció.

Han estat moltes les vegades que he estat a punt de llençar la tovallola i abandonar el projecte, però crec que encara hi ha moltes coses a dir i a fer per aconseguir una societat ecològicament més justa.

Tothom hi té les portes obertes per contribuir-hi, és clar. Us hi espero, com espero poder tornar a escriure el maig vinent, ni que sigui per constatar com els catalans ens deixem, novament, derrotar, fent bona aquella dita tan catalana que diu: «De derrota en derrota fins a la victòria final!».

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada