Dani Prats, estrella de la Companyia Carquinyoli, i Toni Cortès, el director. [Foto: Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

El teatre aficionat, sovint basat en les representacions dels Pastorets, és el pilar que sustenta el graner d’actors del país. La majoria d les figures que avui omplen platees i apareixen a les sèries televisives van començar fent de dimoni, de pastor, de sant Josep o de Verge Maria. En un altre àmbit, el teatre d’aficionats habitualment gira a voltant d’amics i veïns d’un barri, un poble o una població que porten a l’escenari comèdies i vodevils, però també obres pròpies i títols clàssics. Per a ells, a més de tenir una funció de comunicació col·lectiva, el teatre és una cerimònia socialitzadora que implica tant els actors voluntariosos com al pati de butaques, sovint format per familiars i amics de tota la vida.

De teatre aficionat n’hi ha hagut i n’hi ha arreu de la geografia catalana. De fet, en moltes poblacions hi ha grups amb una dilatada trajectòria. En un àmbit ciutadà popular tirant a conservador, a finals dels anys cinquanta, la Companya Carquinyoli de Vic (del barri del carrer de Gurb), va iniciar una singladura de representacions còmiques i espectacles musicals en el context de les festes del Carquinyoli del barri. Aquesta trajectòria es va allargar fins a finals del segle XX.

Però el cuc del teatre, a la gent del carrer de Gurb ja els venia de lluny. De fet, el veïnat ja feia molts anys que estava acostumat a les representacions del famosíssim Manel dels Ous i, després, a les dels seus successors: Cuixeras, Solé, Anglada i Lladó, que havien delectat el públic amb l’astracanada Els germans Ferrarons. Encara que després de la guerra, les comèdies, els vodevils i l’humor àcid van quedar relegats als llimbs de les oques, a la primera meitat dels anys quaranta, a Vic hi va haver una colla de bromistes de dretes, la majoria carlins, que organitzaven saraus escènics a la sala de billars del Cafè Mexicà (habilitada com a teatret), al voltant de la figura de Lluís Riubrogent, autor dramàtic i vigatà polifacètic. Es tractava d’un home que solia portar una bata gris i lluïa una venerable barba que li donava un interessant aspecte de savi de pel·lícula. Tenia un laboratori de química a les golfes i criava coloms al terrat. Una vegada, volent emular Leonardo da Vinci, va fabricar unes ales per volar, se les va posar i es va llançar des del cel obert de casa seva. La baixada en picat li va ocasionar una fractura en una cama.

Una astracanada dels anys vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]
Els amics de la colla, liderats per Joaquim Suriñach, entre els quals hi havia Manel dels Ous (mític home de teatre), Ricard Garolera i molts veïns del carrer de Gurb que freqüentaven les tertúlies del Mexicà, sempre ensabonaven amb sorna el senyor Riubrogent dient-li que les seves peces teatrals eren boníssimes, però potser massa sensibles i d’una força dramàtica difícil d’assimilar pel gran públic. Tothom assegurava que el senyor Riubrogent no s’adonava de la conya que li muntaven els companys, però això només ho podria confirmar el propi Riubrogent. Una de les seves obres més conegudes era L’aixeta que no raja. Però les que li van donar una certa notorietat local van ser La mare verinosa i La garba de mal lligar.

L’escenificació d’aquestes obres, representades en castellà per motius obvis, sempre van anar envoltades d’impressionats respostes per part del públic. La Mare Verinosa mostrava la vida d’un tal Pepus, un lladregot desgraciat que acabava penjat a la forca. El moment de màxima tensió, quan al reu se li demanava si volia pronunciar alguna paraula abans de morir, aquest s’encarava a la seva mare, a qui donava la culpa de la seva tràgica fi per no haver-lo sabut educar bé, i cridava amb tota la força del món: «Mare, per què?». En aquest precís moment, sempre hi havia algú entre el públic que feia veure que es desmaiava, conxorxat amb els col·legues del senyor Riubrogent, sense que l’autor sabés que es tractava d’un simulacre; aleshores apareixien infermers amb lliteres i s’enduien l’espectador a fora per a reanimar-lo. Al final de les representacions, però, tothom felicitava l’autor, que semblava l’home més feliç del món, segons explica Toni Cortès.

La garba de mal lligar, volia ser un drama rural, d’alta volada, com Terra Baixa, de Guimerà. En aquesta ocasió també hi havia un moment de clímax que provocava un gran enrenou al pati de butaques. Això passava quan, a mitjanit, els habitants d’una casa de pagès es despertaven sobresaltats per uns forts cops a la porta de la masia. Quan l’amo del mas demanava «Qui hi ha?», des de fora, unes potentíssimes veus masculines cridaven amb contundència: «Som els de Pruit!». I aquí, de nou, hi havien desmais i l’entrada dels portalliteres a la platea.

Dani Prats i Toni Coromina [Arxiu Toni Coromina.]
Josep M. Solà Sala, cronista de Vic, explica que, en una ocasió, ell mateix va fer veure que es desmaiava, al Prat de la Riera, un dia que el senyor Riubrogent feia una lectura privada de La garba de mal lligar a uns quants companys. El mateix Solà recorda que Riubrogent una vegada li va demanar si coneixia algú que pogués disparar perdigons contra una figura de Jesucrist, amb la intenció de vendre-la com una antigalla salvada del terror roig.

Durant la dècada dels cinquanta, la companyia Carquinyoli es va estrenar al teatre Canigó, ara enderrocat, amb l’obra Les sisters Gurpines, sota la batuta del gran Toni Cortés, un dinàmic autor de vodevils i ballarí de claqué. Es tractava d’una paròdia desenfadada d’uns quants fadrins del barri disfressats de senyoretes, que van fer un espectacle de varietées en què s’interpretava la cançó El milagro de París i el famós Cantando bajo la lluvia. L’èxit va ser tan colossal i la gent va riure tant que es va decidir que l’experiència havia de tenir continuïtat.

Amb aquest precedents, la Companyia Carquinyoli  es va llançar a l’atac amb el western-vodevil Atraco a medianoche o el misterio del televisor. En aquesta obra va despuntar l’anima de la companyia, Dani Prats (el recader Prats), en el paper de Sacatripas Larry, un pistoler diminut, però gegant per la seva comicitat. Un altre any van representar l’astracanada Bill carquinyoli o el pistolero enmascarado, una sàtira sobre l’oest americà.

Amb el temps es va implantar el costum de dividir les sessions teatrals en dues parts. La primera es basava en números de ball, i la segona presentava una obra gairebé sempre escrita per Toni Cortés. Destaca El fill de Curro Jiménez (on va destacar la presència histriònica del mític Jaume Guix, un popular pallasso aficionat), Un embolic de família, L’Hermínia o l’auca d’una soltera, Gente bien, No ve d’un pam, New York New York i Mallas o els fills de J. R.

En una col·laboració transversal, a la dècada dels vuitanta, membres del col·lectiu de  bromistes del Cafè Vic, majoritàriament àcrates i contraculturals, van participar en alguna de les obres de les representacions que dirigia Toni Cortés, considerat un humorista de dretes, però una persona amb una categoria humana estratosfèrica. Una mostra més que les tradicions es transmeten de generació en generació sense prejudicis socials ni fronteres ideològiques. Una d’elles va ser El ministre Zabalza és un fill de… Collsamalsa (una despietada crítica al món absurd de la política corrupta), i una altra, una versió actualitzada de l’epopeia cinematogràfica de Kubrick 2001, una Odissea a l’espai, entre d’altres.

Una sàtira política. Anys vuitanta. [Arxiu Coromina.]
A finals dels vuitanta, Carles Baranera i qui signa aquesta crònica vam fer d’actors secundaris al teatre del Pare Coll, en una brevíssima obra de petit format feta a mida per a Jaume Guix, que en va ser l’actor principal. La trama era simple: dos personatges d’estètica yuppie declamaven un seguit de frases inconnexes al voltant de les virtuts dels poderosos que viuen del treball dels altres i els humilien: «La massa és insignificant; només té importància el triomfador. Només l’èxit és important i els mitjans per aconseguir-lo sempre són justificats. La competitivitat és la clau de l’èxit. Cal competir amb qualsevol arma per assolir el triomf. Els escrúpols són un signe de feblesa…». Tot d’una, sortia en Jaume a l’escenari i dirigint-se al públic deia: «Però què feu vosaltres aquí, escoltant aquestes frases absurdes sense protestar?… La convivència no es pot basar només en la dèria per trepitjar el proïsme, sinó en estimar-nos els uns als altres, com les ovelles d’un mateix ramat». Al final, els dos yuppies es penedien dels seus pecats i acabaven donant la raó a Jaume Guix, que va ser ovacionat.

Llarga vida al teatre amateur!

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada