[Un article de Toni Coromina.]

Quan hom passa dels 60 anys, com és el meu cas, cada vegada se’t moren més amics i coneguts de la mateixa edat. Jo, en aquests casos, només acostumo a assistir a funerals de persones molt properes, tot prescindint de si la cerimònia és religiosa o aconfessional. Però gairebé mai  vaig a cerimònies per qüestions de protocol i relacions socials circumstancials.

Més enllà de la tristor que sol envoltar la mort dels éssers estimats, em sorprèn positivament la manera que tenen els mexicans d’afrontar la mort, que per a ells forma part de la vida quotidiana i esdevé una experiència col·lectiva que culmina en uns funerals festius, alegres, animats i amb música de mariachis. Allà, diuen que el dia de Tots Sants les ànimes vénen a visitar els seus familiars vius i les famílies, per a donar la benvinguda a aquestes ànimes, es preparen per a rebre-les amb música i els en preparen altars on es posen el menjar o la beguda preferida del mort, així com objectes que els agradaven. Deia el poeta Octavio Paz que a Mèxic «el culte a la vida, si de veritat és profund i total, és també culte a la mort. Ambdues són inseparables. Una civilització que nega la mort, acaba per negar la vida».

La mort a Mèxic. [Arxiu.]
Un amic una mica més gran que jo m’explica que quan el difunt és una dona gran, molts dels comentaris que es produeixen al tanatori o a la sortida del temple acostumen a girar al voltant de les virtuts culinàries de la finada quan encara vivia, com ara els fantàstics canelons de la tieta Maria, el secret dels quals es trobava en la barreja de les carns escollides, la nou moscada i la preparació de la salsa de beixamel. O el fantàstic estofat de pollastre amb tomàquet de l’àvia Pepeta, que la bona dona assuavia posant-hi una punta de xocolata o una mica de llet per a «amorosir» i matar-ne l’acidesa. O la fórmula magistral de l’exquisida sarsuela de peix que la senyora Dolors feia cada divendres de quaresma, quan la gent encara complia amb el precepte de no menjar carn aquest dia de la setmana.

Sense pretendre ofendre la memòria de les nostres estimades avantpassades —habitualment els homes no solien cuinar—, no m’estranyaria que algun cuiner amarat de sociologia algun dia reculli i condimenti en un llibre el llegat gastronòmic i les millors receptes de cuina de les nostres àvies i tietes que afloren a molts funerals i vetlles mortuòries, com a resum i nèctar d’una dilatada vida passada a prop dels fogons.

Als pobles i a les ciutats petites (on la gent encara es coneix), també és habitual que els assistents als funerals es retrobin regularment després de dies, mesos o anys de no veure’s, i amb l’excusa de l’encontre concertin una cita per a fer un dinar o un sopar i parlar de la vida, amb les seves llums i les seves ombres, i dels canvis que es van produint.

La mort a Mèxic. [Arxiu.]
A casa nostra, donades les tristes circumstàncies dels enterraments, uns moments on els silencis parlen més que no pas els discursos, el recurs a sortir per la tangent amb el pretext gastronòmic és perfectament comprensible. De fet, tant els aliments que ingerim, com les paraules i els verbs que conjuguem al voltant d’una taula parada són elements imprescindibles que ens permeten anar subsistint.

Quan una persona passa per un mal tràngol en la salut, la gent sol comentar en veu baixa: «Quina mala cara que fa…». Però, quan el mateix individu mor i és exposat al tanatori, una de les expressions més habituals és dir: «Que bé que ha quedat, sembla que estigui viu…», o «Sembla que dormi…».

La vida i la mort sempre juguen al gat i a la rata: són una paradoxa recorrent. No deixa de ser curiós que algunes civilitzacions enterrin els seus éssers estimats col·locant a la tomba algunes llavors o determinats aliments per a ajudar-los a fer el viatge al més enllà.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada