[Text i veu en off de Nan Orriols.]
Francis Fukuyama (Chicago, 1952) ha publicat un assaig sobre la decadència política. El cert és que ha d’actualitzar contínuament les anàlisis perquè la decadència es retroalimenta constantment. El mateix passa amb les previsions sobre les conseqüències del canvi climàtic.
És evident que la decadència neix de la burocràcia, el dogma, el servilisme i l’estupidesa, i és exactament això el que representen, en general, la majoria de la classe política actual. A Espanya, amb l’agreujant que no va participar en la Segona Guerra Mundial. El règim que neix el 1978 manté intactes les imposicions feixistes de la dictadura del general Franco. El rei, imposat, i la Constitució es fa sota el control dels militars.
Els beneficiaris econòmics del règim del 78 han estat fonamentalment el PSOE i el PP, que pacten amb els oligarques financers, l’Església, l’Exèrcit, la Magistratura, etc. S’han beneficiat escandalosament del sistema, mantenint a tort i a dret que Espanya és un estat democràtic i que té divisió de poders. És fals. En tot cas, té divisió d’interessos, sobretot quan una part important dels catalans diuen que estan farts de viure en un estat oligàrquic i corrupte i l’Estat els reprimeix en nom de la democràcia. Una vergonya.
Però el més repugnant que es pot veure en política és quan, per interessos personals i per poder gaudir del poder, un personatge com Pablo Iglesias pacta secretament amb Pedro Sánchez per seguir amb el règim del 78. El pacte signat davant les càmeres de televisió, amb abraçada inclosa, és un dels actes més decadents i repulsius que es poden oferir a una població que, farta de pallassos, acabarà sortint al carrer per molt que els tribunals Constitucional i Superior i la Policia els reprimeixin en nom de la democràcia; més ben dit, en nom de la decadència.