[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El diccionari defineix la innocència com l’absència de culpa. El cristianisme, com a bon hereu del judaisme, considera que des del moment de néixer ja s’és culpable. Pot ser sí que tot aniria millor sense la nostra espècie. I el sol fet de perpetuar-la ja sigui una culpa. Ho deia Groucho Marx: «Hem sortit del no res per a arribar a les cimeres més altes de la misèria», o Emile Cioran, que va titular un dels seus llibre com De l’incovenient d’haver nascut. Llàstima que els judeo-cristians de seguida es van inventar coses com la salvació i l’esperança, dues coses que menen directament a la pèrdua de la innocència, aquell estat que no cal definir i que actua d’acord amb la naturalesa.

És evident que els homes són innocents en el moment de néixer, però a mesura que creixen els omplim el cap amb els nostres coneixements, mites i creences. Els eduquem perquè formin part d’una societat malalta, on la innocència, més enllà de creure amb els Reis d’Orient, no hi té cabuda.

A en Nan Orriols li agrada molt una frase de Fernando Pessoa que diu que «la natura no recorda, aquí rau la seva bellesa». De la innocència crec que es podria dir el mateix. No es pot recordar sense profanar-la. Sols guardem un munt d’anècdotes en el record que rememorades totes plegades fa la impressió que quan èrem petits l’activitat era constant. Comprimim els records i els desvirtuem. No pensem en el dolorós pas del temps, en les visites dominicals a casa d’un parent o les tardes caloroses de l’estiu quan no hi ha esma per a fer res i l’avorriment apareix com una càrrega.

Filòsofs, poetes, novel·listes, teòlegs, músics, dramaturgs, pintors i tota mena de creadors han tractat en alguna ocasió el tema de la innocència. En aquest sentit, un dels casos que es va fer més popular durant el segle XIX va ser el de Kaspar Hauser. Duia roba molt esparracada, però que en altres temps havia estat luxosa. Les botes li anaven petites i tenie els dits dels peus destrossats. A la mà hi duia una carta per a un capità de cavalleria on se li demanava que convertis el noi en soldat. L’únic que en van treure de clar és que havia estat reclús i sol la major part de la seva vida. Amb poques setmanes ja havia adquirit la capacitat de comunicar-se amb fluïdesa. El seu desconeixement de la vida dels homes va prendre força quan va voler agafar una flama amb la mà o va vomitar davant un pernil i aliments cuinats. Només s’alimentava amb pa i aigua. Aviat, va esdevenir una curiositat de fira i la gent s’apropava a la seva cel·la per a veure com menjava pa i bevia aigua. Amb poc temps va aprendre llatí, filosofiai ciències. Un dia de desembre del 1833 va aparèixer amb diverses punyalades que li van causar la mort. Això només va fer que incrementar el misteri i els fets van acabar barrejats amb la llegenda. Hi ha qui afirma que era fill d’una família aristocràtica i altres que era fill del mateix Napoleó, fruit del seu primer matrimoni. La qüestió és que ningú no ha pogut aportar dades concretes sobre la seva procedència i el per què el van matar o el van tenir reclòs la major part de la seva vida.

Tot Europa va parlar del cas; se n’ha fet noveles, obres de teatre, simfonies, etc. L’any 1974, el director Wener Herzog va fer la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, en la qual lloava la innocència i criticava la crueltat de l’home en societat.

Com a exemple de tot això he triat dues pel·lícules de Fellini, aparentment antagòniques. L’una és la cèlebre Amarcord on condensa les anècdotes de la seva infància a Rímini. Dels temps en què era tan plaent pecar com transgredir. Un mosaic de personatges curiosos, caricaturitzats per la memòria, de fets curiosos ocorreguts durant un any.  El fet de condensar-los en el que dura el film, fa que sembli que Rímini havia de ser el poble més divertit del món. L’altra és Els inútils. Un grup de joves en blanc i negre que s’avorreixen i maten el temps pels billars i bars del poble. Aquí no hi ha la joie de vivre d’Amarcord. Hi ha borratxeres, ploraneres, manca de futur i avorriment pels carrers buits de les matinades malgastades. Fellini va filmar les dues cares de la moneda, tot i que la més trista es va fer molt abans que la més alegre.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada