[Un article de Toni Coromina.]

El meu primer record relacionat amb el dictador Franco es remunta a principis dels seixanta, quan un servidor deuria tenir entre sis i set anys. La meva família, materna i paterna, era gent de missa i més aviat dretana. No és que fos franquista militant, però callava, com la majoria de catalans tenallats per la por. Un dia, un escamot de militants antifranquistes va fer unes pintades a Vic que em van impressionar: van abocar un pot de pintura al cap de l’estàtua de Jaume Balmes i en algunes parets de la ciutat van escriure «Franco assassí!». Jo no sabia massa bé qui era Franco. Només el coneixia pels textos en castellà que ens feien llegir les monges del col·legi de les Beates, on se’l descrivia com un sant i el salvador de la Pàtria.

Després de veure una d’aquelles pintades a la paret de la nova església de Sant Antoni Maria Claret (bastida amb els diners que Batista va robar als cubans), vaig endur-me un guix de l’escola i en una paret del carrer de Sant Miquel vaig escriure «Franco assassí». Però tot just havia acabat de guixar la darrera lletra, un home d’uns cinquanta anys em va veure, va recriminar la meva acció i volia emportar-se’m a l’Ajuntament. Per sort, el meu petit cervell i les meves cames llargues van funcionar amb rapidesa i em vaig escapar d’una revolada. Mai no he sabut perquè vaig fer aquella primera pintada antifranquista. Potser per intuïció, o per rebel·lia contra el sistema pedagògic que sovint em procurava clatellots i estirades d’orelles.

Però el meu bateig com a  militant antifranquista, aquesta vegada conscient, es va produir el 14 de desembre de 1970. Feia poc que havia pogut deslliurar-me d’una dilatada immersió carpetovetònica (sis anys amb les monges, tres amb els Hermanos Maristas i tres més al Seminari). La meva entrada als quinze anys a l’Institut Jaume Callís, el primer centre públic de caràcter mixt i laic, va ser un alliberament que mai no oblidaré; allà, per primera vegada, vaig respirar i vaig tastar la llibertat.

Aquell desembre, el govern espanyol havia imposat l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort imposada a uns militants d’ETA jutjats en un tribunal militar de Burgos. Fent-se ressò de les protestes als instituts de Barcelona, alguns estudiants de l’Institut Jaume Callís ens vam posar d’acord amb alumnes del Col·legi de Sant Miquel dels Sants per convocar una manifestació a Vic i vam confeccionar unes octavetes cridant a la participació en l’acte de protesta. Al captard, grups d’estudiants vam començar a recórrer la rambla de l’Hospital amunt i avall per escombrar la gent disposada a manifestar-se. Quant el grup va ser prou nombrós (unes 200 persones) ens vam dirigir a la plaça Major, on alguns membres del Comitè de Solidaritat es van afegir a la comitiva. A l’alçada del Cafè Nou, a les voltes de baix, la policia municipal va carregar contra els manifestants amb porres i cops de culata, provocant  l’estampida i la dispersió dels joves que protestàvem.

Mentre fugíem, a la cruïlla del carrer de Verdaguer amb la rambla de les Davallades, un dels dos membres de la Brigada Secreta de la Guàrdia Civil que vigilaven l’acció, va cridar: «¡Este es el cabecilla!», assenyalant-me a mi, que per la meva considerable alçada i la llarga cabellera era més visible que la resta de manifestants. Aleshores, els dos membres de la «brigadilla», armats amb pistoles, se’m van endur cap a  la «jefatura», situada a les dependències de l’Ajuntament. Durant el trajecte, però, alguns companys de l’Institut insultaven Mortadelo i Filemón (aquests eren els sobrenoms que popularment havíem donat als dos policies secrets), amb crits d’«Assassins! Assassins!», davant del meu astorament. De fet, he de confessar que jo no era cap heroi ni un guerrer gens valent: el tremolor de les pistoles que els dos agents em clavaven als malucs no em feia cap gràcia, ans al contrari.

Minuts després, a les dependències de «jefatura», un policia municipal anomenat Barriovero va amenaçar-me de tallar-me els cabells; fins que va arribar Joan Masramon, el cap de la policia local. «Ets el fill d’en Cecili, oi?», em va demanar; davant la meva resposta afirmativa (el meu pare era membre d’Acció Catòlica), i l’evidència que amb 15 anys jo era menor d’edat penal, em va posar en llibertat, després de fer-me un discurs paternalista, amb l’exigència de no tornar a manifestar-me mai més.

Un any després, la nit del 30 d’abril de 1971, la guàrdia civil va detenir un grup de vigatans que havien llençat octavetes amb reivindicacions obreres a Manlleu (Pep Carbonell, Francesc Codina, Josep M. Solé Jardí, Pep Comeres i jo mateix). Després de passar tres dies als calabossos del jutjat, vam ser alliberats amb càrrecs. Tots vam ser imputats pel Tribunal d’Ordre Públic menys jo, que en el moment de la detenció encara era menor d’edat i només em faltava una hora per complir els setze anys (vaig néixer el 1r de Maig de 1955). Posteriorment, la pena d’un any de presó que demanava el tribunal a la resta de companys no va prosperar, atès que el govern va dictar un indult amb motiu del Año Santo Compostelano.

Fins a la mort de Franco, tot i portar una vida més aviat bohèmia i hippy, sempre vaig estar «embolicat» en el moviment antifranquista. I —com molts joves d’aquella època— vaig haver de fer moltes corredisses perseguit pels «grisos» de la policía nacional.

A finals d’octubre de 1975, mentre Franco agonitzava, jo em trobava  a Creta, gaudint d’un viatge que em vaig finançar després d’haver treballat l’estiu anterior fent de conserge a l’hotel El Manantial, al balneari de Caldes de Boí. Les poques pessetes que havia estalviat en tres mesos (22.000) em van servir per costejar-me el meu anhelat periple mediterrani. Aleshores jo era un jove esvalotat que volia gaudir de la suposada llibertat que em procurava un passaport que la policia franquista m’havia retornat, després d’haver-me’l requisat durant dos anys per activitats subversives. Quan vaig marxar, a finals d’octubre, feia pocs dies que Franco s’havia posat malalt.

Primer vaig anar a Itàlia i d’allà a l’illa de Corfú i a la de Creta. Allà, enmig del mar Egeu, un bon dia em trobava viatjant amb autocar en direcció al poble de Réthymnon, a la costa nord. Aquells dies, a Grècia governaven amb mà dura els coronels. A l’interior del vehicle tothom callava i mirava per la finestra. Davant meu hi havia un home dormint, amb un diari a la falda. Els meus escassos coneixements de grec clàssic estudiat a l’Institut Jaume Callís, em van portar a intentar desxifrar un gran titular escrit en caràcters grecs moderns. Al cap d’uns minuts vaig deduir que la notícia feia referència a la mort del dictador espanyol: «Franco thanatos».  La meva impaciència va pujar de to en veure que l’home del diari trigava molt a despertar-se. Quan va obrir els ulls, em va confirmar —mig en francès i mig en anglès— que Franco era mort. I en veure la meva alegria em va felicitar. Tanmateix, hores després, la televisió pública desmentia la notícia de les agències i explicava que Franco continuava agonitzant.

Quan vaig saber que el dictador estava a les portes de la mort, en comptes de celebrar-ho a Creta, em van venir unes ganes irracionals de tornar a Vic per poder assistir, amb tota la il·lusió del món, a l’esdeveniment més esperat: la fi de la Dictadura. Després de passar un matí collint petxines a la platja de Réthymnon i de veure el pas dels avions d’una base de l’OTAN per sobre del meu cap, vaig tornar a l’habitació que m’havia llogat un afable sabater comunista. Vaig fer la motxilla i vaig iniciar el retorn a casa. De Creta a Atenes, i d’Atenes a Tessalònica, on vaig comprar un bitllet de tren fins a Milà.

Però la malastruga em va matxucar. Quan vaig arribar a l’estació fronterera entre Grècia i l’antiga Iugoslàvia, la policia de la Macedònia comunista va fer baixar tothom dels vagons per controlar la documentació dels passatgers. Un agent iugoslau em va agafar el passaport i després de mirar-se’l una bona estona, em va dir que no podia passar perquè jo era un «espanyol feixista». De res van servir els meus intents per explicar-li que jo era antifranquista. Mentre el policia anava pujant el seu to de veu, un grup d’estudiants grecs van començar a increpar-lo des del tren. Fins que, per evitar ser detingut, em vaig veure obligat a córrer per l’andana de l’estació fins a creuar la línia de la frontera (a la mateixa estació, igual que fa anys a Portbou) i retornar al territori de jurisdicció grega. Després d’aquesta mala passada, em vaig adonar que havia perdut els diners invertits en el bitllet d’un viatge impossible. Amb els pocs dòlars que em quedaven, vaig poder travessar tota la península grega en diagonal, fins al port occidental d’Igumenitsa, on vaig pujar en un ferri que em va dur a Brindisi, al sud d’Itàlia.

A Brindisi vaig menjar calent, per última vegada, en una trattoria. Després de comprar una mortadel·la per poder alimentar-me durant la resta del viatge, vaig posar-me a fer autoestop. Aquesta vegada, però, la bona estrella va fer que un camioner italià em portés fins a Gènova, molt a prop de la frontera francesa. I d’allà, en tres o quatre vehicles vaig poder arribar, la nit del 18 de novembre, a Perpinyà, amb un franc i 25 pessetes a la butxaca. Per sort, a la capital de la Catalunya del Nord vaig poder contactar amb l’amic Pep Palau (antic company de pupitre a l’Institut, que estava exiliat per activitats llibertàries).  Em va convidar amablement a casa seva i em va preparar una exquisida sopa de peix que em va deixar ben reconfortat. Durant el sopar vam comentar esperançats el previsible desenllaç de l’agonia de Franco.  L’endemà, 19 de novembre, amb els diners que em va donar en Pep vaig poder arribar a Barcelona. Però com que era tard i no hi havia trens per arribar va Vic, vaig dormir a casa de la Lores Riera en un pis del barri Gòtic.

El 20 de novembre, de bon matí, em van despertar les campanes de les esglésies properes. Després d’escoltar la notícia per la ràdio, vaig sortir disparat del pis: Franco era mort. La primera persona que vaig trobar pel carrer (quina casualitat!) va ser Miquel Albó (un entranyable lluitador vigatà), amb una cara que irradiava satisfacció. Després, a la Rambla, vaig contemplar l’increïble escena de dos nois que van treure un sac d’una furgoneta i van escampar centenars de taps de cava pel terra. Les cares de la gent eren d’alegria continguda, encara que també vaig veure’n alguna amb signes de por. I de la Rambla vaig anar a l’estació de Renfe a la plaça de Catalunya i cap a Vic.

Quan vaig ser a la Ciutat dels Sants, vaig anar a l’Snack a celebrar la gloriosa efemèride. Però com que no tenia diners vaig cometre un petit delicte: vaig entrar a la botiga de La Lionesa, regentada per l’amic Quim Capdevila (històric militant del PSUC), i vaig pispar-li una ampolla de vi de la marca francesa Chateauneuf du Pape, un nèctar de raïm que aquells dies valia una fortuna: 1.000 pessetes. Anys després vaig confessar la meva malifeta a en Quim, el qual la va trobar comprensible i em va deslliurar de tota culpa. Aquesta és la meva vivència del mític 20-N, una data que cadascú va viure a la seva manera.

Han passat mes de 40 anys d’aquests fets. I l’anomenada «transició democràtica» no està acabada. Avui, les il·lusions d’una generació de joves antifranquistes que avui ja tenim entre 55 i 65 primaveres s’han transformat majoritàriament en escepticisme davant el lamentable rumb que, en general, ha pres l’acció de la classe política. Si després de la mort del dictador van sortir milers de demòcrates de sota les pedres (molt d’ells en realitat eren simples arribistes), quatre dècades després, la corrupció, l’oportunisme, les martingales d’alguns professionals de l’enganyifa pública i les dictadures dels aparells dels partits polítics ens han portat al pessimisme més descoratjador.

Dies enrere, el meu fill Akram, que té 12 anys,  em va dir: «Papa, en Franco era molt dolent, oi?». Aleshores li vaig dir qui era i li vaig explicar totes aquestes batalletes. Acabat el meu relat, se’n va anar a jugar a bàsquet més content que unes pasqües. Espero que tingui un futur raonablement feliç.

Deixeu-hi un comentari