[Un article de Toni Coromina.]

A principis dels anys setanta del segle passat —d’això ja fa molt de temps— la societat vigatana anava assimilant, molt lentament, els canvis de costums. L’obertura de piscines mixtes (la Conxa i Can Martra) havia escandalitzat moltes ments benpensants, que preferien l’alternativa de la separació de sexes de la piscina de l’Estadi, lligada al bisbat. També, van arribar els primers anticonceptius orals, que van ser molt criticats per les famílies conservadores. De fet, legalment, només hi tenien accés les dones majors de 21 anys, que havien de presentar a la farmàcia una recepta mèdica proporcionada pels ginecòlegs d’algun centre de planificació familiar (sovint de Barcelona), encara que no volguessin fundar una família. Però, també, hi havia problemes per trobar preservatius, ja que els propietaris de la majoria de farmàcies es negaven a vendre’ls. Qui volia comprar-ne ho podia fer en un quiosc situat a les voltes de baix de la Plaça, regentat per un ex-legionari que els venia d’amagat, camuflats amb el nom de «chicles americanos».

Tres i quatre dècades enrere, quan arribava la Festa Major, molts vigatans abandonaven la ciutat i se n’anaven dos o tres dies a Platja d’Aro, Lloret o Blanes. En aquest marc, a començaments de juny del 1982 (l’any del «cambio» a l’Estat espanyol), el gerent de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament, presidida pel regidor Lluís Solà —posteriorment reconegut com un dels millors poetes catalans contemporanis—, va contactar amb membres de l’autoanomenat Esbart Recreatiu Plafox, una colla de bromistes i contraculturals post-hippies que freqüentàvem el mític Cafè Vic, per demanar-nos que muntessin algun espectacle en el marc de la Festa Major, amb una mínima dotació econòmica per pagar les despeses.

Al cap de pocs dies, Joan Puigdollers i qui signa aquest escrit vam presentar un esborrany amb la proposta d’organitzar un Solàrium a la plaça Major, que va ser acceptada, amb una dotació econòmica  de 125.000 pessetes. De fet, la proposta, que al final va resultar ser trencadora i reivindicativa, en un principi només pretenia combatre la tendència a fugir de Vic i anar a la Costa Brava cada vegada que arribaven les festes de la ciutat. Es tractava de portar la platja a casa, sense necessitat d’agafar el Seat 600, el Simca 1000 o el Citroën 2 Cavalls.

El 10 de juliol de 1982, la Platgeta de la Plaça de Vic es va emplenar de banyistes i de badocs.

A les dues de la tarda de dissabte 10 de juliol, dia de mercat, mentre els paraires desplegaven les parades i els escombriaires acabaven de netejar el terra de la Plaça, un camió abocava pilots de sorra per fer-hi castells; una furgoneta descarregava una dotzena d’ombrel·les i una colla de joves penjava una gegantina tela de 40 metres, amb un mar que havien pintat a la riera Major, sota la direcció de l’artista local Pep Hinojosa. Simultàniament, els organitzadors instal·laven unes casetes de bany, la brigada municipal posava un entarimat per acollir una orquestrina i habilitava dues mànegues que havien de servir de dutxes. La màgica transformació de la Plaça en una platja es va completar en poc més d’una hora.

A les quatre de la tarda, la temperatura s’acostava als 40 graus centígrads (un dels dies més calorosos del segle xx a Vic). De mica en mica, van començar a arribar banyistes de totes les edats, alguns amb banyador d’època, altres en pantalons curts o biquini, i uns tercers en calçotets. I la presència d’una trentena de nens i nenes jugant a la sorra amb pales i galledes (o empaitant pilotes) conferia a l’espai la imatge d’una platja real.

A mesura que els distingits banyistes anaven ocupant el centre de la Plaça, sota les voltes s’hi congregaven desenes de curiosos que no gosaven trepitjar la platja. Entre els badocs hi havia molts ciutadans indignats que es preguntaven per què l’Ajuntament havia donat permís per organitzar aquella desagradable orgia de carn a la vista.

Sorra, casetes de bany, gandules… i una gegantina tela de 40 m, amb un mar que havia pintat un grup de joves sota la direcció de Pep Hinojosa.

Entre les persones que prenien el sol hi havia el conegut modista Alfredo posant-se crema, el músic Rafael Subirachs estirat en una gandula, l’actor Albert Vidal conversant amb un japonesa, una iugoslava dutxant-se, el Tendre (conegut bohemi local) prenent els sol amb un abric de llana i ulleres de soldador, i algun marroquí despistat. Precisament, l’experiència d’un noi de la regió de Tànger, un immigrant que venia a Osona per trobar-se amb la seva família,  va ser molt curiosa. Feia mitja hora que havia arribat a Vic amb tren, procedent de Barcelona i del Marroc; era la primera vegada que posava els peus a la ciutat i havia quedat amb un seu germà per reunir-s’hi a les set de la tarda; però per guanyar temps —encara duia les maletes— es va instal·lar sota una ombrel·la. La primera impressió que va tenir de Vic, doncs, va ser molt agradable; trobava fantàstic que la població autòctona aprofités l’espai d’una plaça per prendre el sol i pensava, equivocadament, que aquell Solàrium era un costum habitual. Més tard, quan va trobar el seu germà, aquest el va posar al corrent de la realitat: a Vic no hi havia cap platja i el que havia vist era un miratge.

La tarda avançava i els banyistes es remullaven; els nens feien poti-poti i corrien per la sorra, tot exhibint unes pancartes amb peixos vogits; una noia repartia talls de síndria i una orquestrina (amb els músics adornats amb tubs i ulleres de submarinista) amenitzava la festa amb valsos, txa-txa-txàs i pasdobles. Poc després, el cantant (Joan Puigdollers) entonava l’entranyable cançó ¡Cuánto calienta el sol, aquí en la playa!… En un no res, alguns participants van arribar a ruixar amb una mànega el públic que contemplava l’escena des de la terrassa del Cafè Nou, una acció que va comportar la intervenció d’un guàrdia municipal que va tancar l’aixeta.

Al final, el Solàrium va arribar a congregar prop de tres-cents «actors» voluntaris, mentre mig miler de curiosos van observar l’espectacle protegits a sota les voltes. Si quan l’Esbart Palafox va organitzar aquest happening pretenia impedir que els vigatans marxessin a Platja d’Aro en plena Festa Major, va aconseguir una part del seu objectiu. Sigui com sigui, el Solàrium es va convertir en un acte gairebé revolucionari.

La celebració del Solàrium va desfermar una insòlita polèmica ciutadana que es va traslladar a la premsa local i al mateix Ajuntament, on durant setmanes es va debatre el tema en els plens, a proposta d’alguns regidors enfadats. Mentre els uns trobaven que aquell happening no era res de l’altre món i deien que el que s’havia vist a Plaça era el mateix que tothom podia contemplar a qualsevol platja de la Costa Brava, els altres es mostraven escandalitzats i proclamaven que s’havia profanat la ciutat.

Trenta-cinc anys després…

Trenta-cin anys després, el passat 2 de juliol d’enguany, l’Ajuntament de Vic va voler commemorar aquella Platgeta del juliol de 1982.

El passat 2 de juliol d’enguany, trenta-cinc anys després del Solàrium, La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vic va organitzar un nou Solàrium, aquesta vegada batejat amb el nom de La Platgeta. Es tractava, igual que l’any 1982, de convertir la plaça Major en una platja. I és el que va passar a l’àgora ciutadana, que va quedar plena de gandules i para-sols, inflables, una pista de vòlei, dues grans carpes per reposar a l’ombra, tres casetes de fusta per canviar-se i dos tobogans aquàtics que van fer les delícies dels més petits.

Alguns vigatans nostàlgics deien que La Platgeta no tenia res a veure amb el primitiu Solàrium, que consideraven molt més transgressor. Fet i fet, però, el clima era molt semblant: calor, sol, ambient distès i molts infants gaudint d’un dia de platja a la Catalunya de Terra Endins. Potser la diferència més notable va ser que aquesta vegada es van veure menys biquinis que l’any 1982. A destacar la presència de tres o quatre regidors estirats a les gandules, entre ells Susagna Roura (segona tinent d’alcalde i regidora de Cultura i Museus, Convivència i Seguretat) vestida de turista, amb una vistosa pamela per resguardar-se dels rajos de l’astre rei.

Dies després, alguns ciutadans criticaven l’acte de la Plaça a la xarxa Internet i deien que l’experiment havia estat un fracàs. No sé exactament què volien dir amb això, ja que en el moment més àlgid de la festa, a la una del migdia, a La Platgeta hi havia prop de 500 persones passant-s’ho bé. Tanmateix, més enllà d’opinions contrastades i de comparacions entre el Solàrium i la Platgeta, els reis de la festa van ser els infants, totalment aliens —per sort— al debat generat a priori i  a posteriori. Segons fonts municipals, l’experiència es podria repetir en anys venidors. Esperem-ho.

Els reis de la festa a la nova i commemorativa Platgeta van ser els infants.

Deixeu-hi un comentari