Antonio Cubillo, en una instantània de l’any 2003. Foto: Blog Nación Canaria.

[Un article de Nan Orriols.]

El 30 de maig de 1481, Tenesor Semidán, líder canari, va firmar la Carta de Calatayud amb el rei Ferran II d’Aragó. Ferran d’Aragó administrava la Corona de Castella per compte de la seva esposa Isabel. La Corona castellana ja havia pactat el dret a sotmetre les illes Canàries a Portugal el 1479 amb el Tractat d’Alcaçovas. La Carta de Calatayud reconeixia les Canàries com un reialme integrat al projecte del regne de les Espanyes.

Ferran d’Aragó va pactar el reconeixement d’una fiscalitat pròpia per a les Illes. També, els drets a encunyar moneda i al comerç lliure i sense aranzels totalment independent de la Península, entre altres; fins i tot acceptava una milícia pròpia per a l’arxipèlag.

El problema fou que els acords de Ferran II, amb mentalitat federalista, els havia d’administrar la Corona de Castella, amb mentalitat tancada i inquisidora. El mateix va succeir amb les Capitulacions de Granada i amb tants altres acords pactats per Ferran II que la Corona de Castella va trair.

L’incompliment dels acords va provocar molts actes de resistència a l’actitud de la Corona castellana. El 1496, Castella sotmet Tenerife, però el 1502, els actes de rebel·lia són constants a Ichasagua, Agüimes, Chasua, etc.

La Corona de Castella va permetre l’esclavitud i els mercats d’esclaus fins a finals del segle XVI. Les illes, que estan situades en un lloc privilegiat de l’Atlàntic, eren escala obligatòria per als vaixells de ruta cap a Amèrica que esperaven l’arribada dels vents alisis.

La Corona obligà el poble canari, des de les darreries del segle XVII i fins al 1778, a una nova humiliació, l’anomenat «tributo de sangre», que decretava enviar cinc famílies canàries a Amèrica per cada cent tones de mercaderies que portessin els vaixells que tocaven les illes per ajudar la Corona castellana a repoblar les colònies d’Amèrica. Cal recordar que la Corona catalanoaragonesa no va participar en la colonització d’Amèrica.

Un estudi del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) de 2012 explica que el 24 % dels habitants de l’arxipèlag tenen un sentiment de pertinença a les Canàries com a poble independent.

Els representants polítics de les Canàries ja negociaven un estatut d’autonomia amb la República poc abans que esclatés la Guerra Civil. Pocs dies després del 18 de juliol del 1936, quan una part de l’exèrcit espanyol es rebel·la contra el poder de la República democràticament establert, el general Franco —comandant dels exèrcits d’Àfrica— vola cap a la Península i se suma als rebels.

Franco s’havia establert a Tenerife, on ja va rebre moltes mostres de desafecte de la població canària; fins i tot es van prendre mesures especials per evitar un atemptat.

El 1968, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) va votar a favor del dret a l’autodeterminació de les illes Canàries.

Quatre anys abans, el 1964, Antonio Cubillo (advocat) va fundar el Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del

Archipiélago Canario (MPAIAC), creà una bandera tricolor amb les set estrelles (una per cada illa) i, diàriament des d’Algèria, a través de La Voz de Canarias, cridava a la rebel·lia contra l’Estat espanyol.

Les emissions des d’Algèria van començar el 1975 i van emmudir el 1978. Cubillo va ser víctima d’un atemptat (el van apunyalar), però no va morir, tot i que, des d’aleshores, va haver d’anar amb crosses tota la vida. L’atemptat el va organitzar i executar l’Estat espanyol. El ministre de Governació (actualment Interior) que el va ordenar era Rodolfo Martín Villa, condecorat aquests dies al Congrés dels Diputats en l’acte de celebració del 40è aniversari de la democràcia.

Finalment, el 2003, l’Audiència Nacional condemnà l’Estat espanyol (quines coses!!!) a pagar una indemnització de 150.000 € a Antonio Cubillo, que el 1985 havia fundat a les mateixes Illes el Congreso Nacional de Canarias (CNC) i havia pactat amb Felipe González el seu retorn a l’arxipèlag.

El cas és que els que prenen decisions les prenen sempre considerant que els danys als interessos dels pobles no compten per a res. Només compten els interessos estratègics i econòmics.

Cubillo va morir a Tenerife de mort natural el 2012. A Catalunya no ens assabentem que a les Canàries encara existeixen moviments independentistes que s’hi manifesten regularment. Les notícies no ens arriben, com una bona part d’Espanya no s’assabenta de la realitat catalana. La Corona de Castella continua fent de les seves i extorsionant les colònies.

Ferran d’Aragó va fer la feina de la Corona de Castella al final de la seva vida. Ja amb la reina Isabel morta, es va casar amb Germana de Foix tot cercant un hereu per a la Corona d’Aragó i així salvar la independència de la Corona catalanoaragonesa. Finalment, va néixer el príncep Joan d’Aragó i Foix, que va viure un dia.

Maquiavel es va inspirar en Ferran d’Aragó per escriure El príncep. Es va equivocar. Llegint El príncep no s’hi poden veure ni les engrunes de les clavegueres de la Corona castellana, avui espanyola, que continua amb l’esperit inquisidor, colonitzador i criminal —sí, criminal— que inspira la seva existència. O és que, passats els anys, hi ha alguna diferència entre l’exministre Fernández Díaz de fa tres dies i el ministre Martín Villa d’ahir? Dictadura? Democràcia? Tots dos, condecorats.

One Comment

Deixeu-hi un comentari