El monstre de l’embassament de Rialb, on neix el Canal Segarra-Garrigues. Foto: Ajuntament de Tiurana (municipi avui desaparegut sota aquestes aigües).

 

[Un report de Gabriel Borràs.]

Un dels records d’infantesa que més emocions m’evoca és la sega del blat: la fressa de la dalla segant arrant, l’olor del rostoll, la frescor de l’aigua del càntir, el concert dels grills… i la calor, redéu, quina refotuda calor ¡¡ I aquells paisatges on les garbes eren amuntegades en garberes estratègicament col·locades, composant una arquitectura única que anava repetint-se any rere any. A poc a poc, sense adonar-nos-en, la mecanització de la sega relegà les garbes i les garberes als museus etnològics. I la dalla, avui, és coneguda pels joves perquè acompanya la imatge de la mort; ni la més remota idea de què aquell estri servia per a segar cereals.

La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats. Això que tothom en parla però que ningú no coneix; difícil posar-li cara, al mercat. Però mana, i molt, en l’ús i abús que fem del territori i dels recursos. Difícil saber d’on provénen els aliments que ingerim: disposem de tot i en qualsevol època de l’any. Cert que a poc a poc es recuperen noves formes d’alimentació basades en els productes de proximitat, l’agroecologia, l’slow food… però d’això no en viu la indústria agroalimentària. Ni els mercats. Ni el PIB.

Ve a tomb aquesta reflexió arran de la lectura d’un article publicat pel diari El Segre en l’edició del 23 de juny: la producció d’ametlles a Lleida pot créixer fins a un 50 per cent amb millores en el reg L’article explica els avenços que l’IRTA, amb el finançament de la Diputació de Lleida, ha realitzat sobre l’increment en la rendibilitat del conreu d’ametllers, que ocupen ja més de 15.000 ha de regadiu a Ponent. La superfície augmenta any rere any, mentre que disminueix als secans. Per què? D’una producció d’entre 150 i 200 kg d’ametlla en gra per hectàrea al secà, els estudis de l’IRTA assenyalen que pot arribar-se fàcilment a produccions de 2.000 i de 3.000 Kg/ha al regadiu en funció de les dotacions de reg (fins a 2.000 m3/ha/any al Segarra-Garrigues i fins a 7.000 m3/ha/any al Canal d’Urgell i de Pinyana, respectivament). En conseqüència, la rendibilitat de les finques d’ametller en reg es multiplica exponencialment.

Agrowater Almond és un nova productora d’ametlles creada per Agbar i Sorigué que recollirà els beneficis caiguts del cel que li proporcionarà l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Segons l’article, una comissió de divulgació, constituïda per les principals comunitats de regants, els grans productors d’ametlles (grup Vicens, Borges, Agrowater Almond, Ocean Almond i Agro Sorigué), la cooperativa Fruits Secs de les Garrigues i les organitzacions agràries Unió de Pagesos, JARC i Asaja, s’encarregarà de difondre els avenços fets per l’IRTA –els estudis s’iniciaren l’any 2015 a Maials i es perllongaran fins al 2025, amb una inversió d’un milió d’euros pagada per la Diputació. Un d’aquests grans productors d’ametlles, Agrowater Almond (AWA), és una nova empresa creada per Agbar i Sorigué i que disposa d’unes 915 ha d’ametllers a les finques de Ponent i espera acabar l’any 2017 amb més d’un miler d’hectàrees. Segons explica Ramon Gras, director d’infraestructures de l’aigua d’Agbar, «gràcies a la I+D+i que duem a terme, hem detectat que l’ametller és el fruit sec amb una millor relació directa entre el reg i la producció. Això significa que podem saber exactament l’aigua que cal consumir –tot i fent-ne una gestió intel·ligent- per a obtenir la millor producció, fet que comporta un ús més racional dels recursos hídrics i energètics i, en definitiva, una aposta per la sostenibilitat i el medi ambient».

Les declaracions del Sr. Ramon Gras inviten a la reflexió per una sèrie de motius. En primer lloc, aquesta I+D+i obté el finançament dels “clients” servits per l’empresa mixta metropolitana que subministra aigua a Barcelona i 22 municipis més? Segons els acords adoptats que figuren en els estatuts de l’empresa mixta metropolitana d’aigua s’estipula que, addicionalment a tots els beneficis i contraprestacions que li corresponguin per altres conceptes, el soci privat tindrà dret a percebre una «comissió» addicional del 3,5% de la xifra de negoci estimada sobre el primer any de funcionament, i que s’actualitzarà d’acord amb l’IPC de Catalunya en concepte de know how, és a dir, el cost que el poder públic (Àrea Metropolitana de Barcelona) ha de pagar al soci privat perquè li expliqui com funciona el cicle de l’aigua. Aquest know how suposarà un ingrés per al soci privat (Agabr-Suez) al llarg del període del contracte de la gens menyspreable xifra de 608 M€. Ep! I que si amb aquesta xifra no en té prou, la Diputació de Lleida hi posa un milió més per als ametllers…

En segon lloc, mentre que a la Terra Alta els ametllers moren de set, a Ponent multiplicaran la producció per un factor d’entre 10 i 15 gràcies a la gestió intel·ligent de l’aigua d’una conca, la del Segre, que està exhausta tal com hem demostrat en un article publicat al núm. 1 de La Resistència. Un riu, el Segre, que porta menys aigua a Lleida ciutat que la que porta el riu Besòs a Sant Adrià, amb conseqüències sobre la salut pública, a més a més d’impactes negatius sobre els ecosistemes aquàtics. Però tot això el Sr. Ramon Gras ho embolica amb una «aposta per la sostenibilitat i el medi ambient» i avall que fa baixada.

Doncs no, no fa baixada. Tot va costa amunt. “Ets pessimista de mena; amb aquests guanys de rendibilitat molts pagesos tindran alternatives, es crearan llocs de treball, la gent no marxarà del territori i tot anirà millor”. Anem a pams: segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 l’any 2013. Aquest brutal descens va acompanyat d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya, segons dades del primer trimestre de 2017. Què està passant? La constant innovació i mecanització de l’agricultura ha provocat que la pagesia passi a dependre de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresarioindustrial. I mentre tot això passa, per acabar-ho de reblar, el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Així que, sopars de duro, no, gràcies!

Paisatge tardorenc a Montesquiu (Osona): pastures, mosaic agroforestal i bosc gestionat. Foto: Gabriel Borràs.

Més enllà d’aquestes constatacions alguna cosa no hem fet bé. Segurament la concepció urbana que el pagès encara va a llaurar amb faixa, barretina i ruc hi té molt a veure; no hem estat capaços d’entendre i valorar que un territori no gestionat, abandonat, és un territori vulnerable. Mentre la gran indústria agroalimentària, que contribueix en quasi un 21% al PIB industrial del país, va fent caixa i externalitzant els impactes ambientals i socials a tota la societat, la despoblació, l’abandonament de conreus i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi global i del canvi climàtic. La superfície forestal i agrícola suposen més del 90% de la superfície total del país: qui ha de gestionar-la? Agrowater Almond? Borges? Nutfry? Gallina Blanca? Freixenet? Si no estem disposats a reconèixer i internalitzar els serveis de la pagesia en la gestió del territori, no caldrà fer una nova reedició de l’Atles de la Nova Ruralitat.

Quan ve secada, l’ametller prefereix morir que perdre el fruit; l’olivera, en canvi, deixa caure les olives i esperarà que l’aigua torni a caure del cel. La natura ens assenyala l’estratègia: som-hi?

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.