[El text que acompanya les fotografies de Nan Orriols, és a les pp. 129-132, del seu llibre Pintallavis, Viena Edicions, 2016.]

¿Què hi  fas  tu,  Lluna, al cel?
Digue’m, ¿què hi fas, silenciosa Lluna?
T’alces de nit, i vas contemplant els deserts;
després et pons. 

(Giacomo Leopardi, Cant XXIII, dins Cants (fragment), en traducció de Narcís Comadira.)


El  desert no deixa  de parlar a qui sap escoltar-lo.

(Nadia Tadzi. Fragment extret de Roselyne Chenu, El desierto. Pequeña antología, Palma, ed. El Barquero, 2004.


Albert Camus diu: «El desert és una terra de bellesa, inútil, insubstituïble».


Molts intenten descriure coses, sensacions, imatges dels deserts. André Chouraqui escriu: «Travesso un país en el  qual per fi  el somni coincideix amb la realitat».


Antoine de Saint-Exupéry escriu moltes de les seves emocions i sensacions: «El Sàhara es mostra en nosaltres. No es tracta de visitar l’oasi, es tracta de convertir una font en la nostra religió».


També en parlen T.  E. Lawrence, Simone de Beauvoir, Jules VerneEugène  Fromentin, etc.

De tot  el  que he  llegit,  m’interessen molt Théodore Monod i Wilfred Thesiger. Dos homes del Sàhara. Els seus llibres són excel·lents. A Thesiger se’l considera l’últim explorador del Sàhara, i Monod  va dedicar-hi la vida.

Monod escriu: «En l’uadi Sanaka, he plorat. A vegades et trobes completament despullat, tal com ets, no ja el personatge, sinó la persona, caminant fatigat de camí cap a un final desconegut» . [Wilfred Thesiger, Arenas de Arabia (fragment).]

Thesiger,  l’home de  les grans  travesses amb els  beduïns pels deserts d’Aràbia, escriu: «Cap home, després de conèixer aquesta vida, no podrà ésser el mateix.  Portarà  ja  per sempre gravada la petja del desert, que porta marcada el  nòmada com un ferro candent, i portarà  en  el  més  profund dels seus desitjos el de tornar al desert, ja sigui de caràcter inquiet o més  suau.  Perquè  aquesta  terra  cruel  és  capaç  de fascinar qualsevol que s’atreveixi  a  entrar-hi,  molt  més que  cap altra regió del nostre planeta».


A la Bíblia, Antic Testament i Nou Testammt, l’Alcorà, etc., hi trobem el desert que emociona, commou o enamora.  Podem llegir a la Bíblia (Os 2:16):

Jo la seduiré,
la  portaré al desert
i li parlaré al cor.


Però, per molt que llegim del desert, per molt que intentem comprendre’l,  mai  no el  podrem abastar.

Les travesses del desert libi, amb hamades de colors i ergs de dunes gegantines, et  canvien la vida per sempre.  El desert i l’univers són el mateix, cada gra d’arena és una estrella; el silenci és Déu,  cada paraula nostra,  un crim.

És per aquest fet que els pocs humans que viuen en el desert no han escrit res. Però parlen i se’ls ha d’escoltar. Amb poques  paraules en  tenen prou:

La  casa de l’home és l’horitzó.

El silenci és més important que  la  ciència.

Què n’has fet,  de la teva llibertat?
No saps que  la casa
és la tomba  dels vius?

[Fragment extrets de Roselyne Chenu, op. cit.]

M’agradava quan em deien: «Vosaltres teniu el rellotge, nosaltres tenim el temps». I a Mauritània vaig sentir: «Quan un vell mor,  és com  si s’hagués cremat una biblioteca».

Acabo amb aquest proverbi tuareg:

Déu va crear una terra plena d’aigua perquè els homes hi poguessin viure i una terra sense aigua perquè els homes tinguessin set, i un  desert:  una  terra  amb  aigua i sense, perquè els homes trobessin l’ànima…


És cert, al desert hi trobes l’ànima,  i quan tornes a casa, a  les Guilleries, a Catalunya i a Europa,  l’ànima del desert no  en té prou i, embogida, mira els ocells i els arbres, molt escassos en el  seu món erm.

Passa que l’ànima del desert ja vivia en el que per a nosaltres encara és futur, i és molt difícil acceptar un present molt angoixant si ja has conegut el  futur,  on  tot  és immensament no res, on  pots viure amb les estrelles i l’univers ja és teu.

Deixeu-hi un comentari