Jacint Verdaguer, jove i vell. [Arxiu LR.]

[Un article de Toni Coromina.]

En diverses èpoques Santiago Rusiñol, Sebastià Juan Arbó, l’enyorada Isabel-Clara Simó i Andreu Carranza van traslladar a la novel·la els aspectes més coneguts i desconeguts de Jacint Verdaguer, des del seu encimbellament i coronació com a poeta de Catalunya, al seu conflicte interior, la caiguda en desgràcia i la persecució que va patir per part de les autoritats eclesiàstiques. Pel camí, diversos viatges a ultramar i a Terra Santa, el seu èxit social com a sacerdot i almoiner del marquès de Comillas, la seva activitat relacionada amb exorcismes, les sessions d’espiritisme en què va participar, o la seva reclusió al santuari de la Gleva, acusat de dement per l’autoritat eclesiàstica i una part de la societat barcelonina. De fet, li va anar d’un pèl que no el tanquessin al manicomi.

Però, també, hi ha biografies que han estat traslladades —total o parcialment— a la ficció. És el cas de l’obra teatral El místic, de Santiago Rusiñol, un drama estrenat el 1903, un any després de la mort del poeta, on el protagonista lluita contra els poderosos que el titllen de boig i tracta del desajust de l’artista en la societat, un tema típicament modernista.

Tanmateix, la primera biografia verdagueriana directa la va escriure Joan Güell, cosí del poeta, el 1911, nou anys després de la seva mort [vegeu-ne el llibre Vida íntima de mossèn Cinto Verdaguer, que vam publicar al número 1 de La Resistència, el febrer de 2017]. Després, al 1924, Valeri Serra i Boldú, va publicar una Biografia de mossèn Jacint Verdaguer, la primera aproximació completa a la seva vida. Al 1952 Joan Torrent i Fàbregas va escriure el seu Resum biogràfic de Jacint Verdaguer. Dos anys més tard, Jesús Pabón va publicar El drama de mossèn Jacint, un assaig biogràfic centrat en el conflicte del Poeta amb el bisbe Morgades i el marquès de Comillas, on l’autor és va interessar pels documents perduts i les cartes creuades, en un ambient enrarit sobre què s’havia de mostrar i què convenia amagar. Es tractava, doncs, d’un treball acurat, modèlic i segons els crítics vàlid encara avui.

Per a qui escriu aquestes línies, hi ha un llibre de Sebastià Juan Arbó, La vida tràgica de mossèn Jacinto Verdaguer (1951) —una obra a mig camí entre la biografia i la novel·la— que és de lectura obligada. A les més de sis-centes pàgines del volum, publicat posteriorment al 1972 en català, l’autor fa justícia al poeta de Folgueroles. I justícia vol dir posar a la balança les llums i les ombres del biografiat; i, en aquest cas, també, les llums i les ombres del bisbe Morgades, el marquès de Comillas i tota la trepa de personatges —alguns de sinistres— que van portar Verdaguer a passar per un calvari indigne, entre ells el seu amic Jaume Collell i el seu cosí Narcís Verdaguer i Callís, que al van trair miserablement.

Costa d’entendre que Arbó pogués desenvolupar una de les crítiques més ferotges mai escrita sobre l’aristocràcia espanyola i les altes jerarquies eclesiàstiques catalanes. Possiblement, el fet que els «dolents» de la pel·lícula fossin un marquès assentat a Barcelona i un bisbe català facilitessin malèvolament l’edició de la biografia. No ho sé. Sebastià Juan Arbó, a més d’un bon biògraf, va resultar ser un excel·lent crític literari de l’obra del poeta de Folgueroles. I si en el seu polèmic llibre per una banda fa un panegíric de les genialitats del literat, tampoc no s’està de destacar i blasmar les seves febleses humanes i debilitats literàries. De la mateixa manera que exalta el caràcter altruista i crític de Verdaguer i critica els seus rampells arrauxats i violents, també lloa les virtuts dels seus enemics i denuncia les seves intoleràncies i els seus imperdonables abusos de poder. Això palesa una ponderació i un distanciament que l’honoren.

Festa Verdaguer a Folgueroles l’any 2012. [Foto: Toni Coromina.]
No deixa de ser curiós que Verdaguer, un home que estimava profundament la seva terra (la Plana de Vic i Catalunya), hagués de fugir a Madrid per a evitar ser reclòs forçadament al manicomi i no volgués tornar a Vic per por a acabar els seus dies tancat amb pany i forrellat en el seu particular Gulag. Abandonat pels seus poderosos protectors i amics de sempre, al final de la seva vida només va trobar suport en la persona d’un frare madrileny, el pare Miguélez, i en una colla d’incondicionals que al van ajudar en les hores més tèrboles i desgraciades.

L’any 1958, Delfí Abella va publicar Mossèn Cinto vist pel psiquiatre, un estudi psicològic dels articles de Verdaguer titulats «En defensa pròpia». Poc després, Josep Maria de Casacuberta va escriure, amb Joan Torrent i Fàbregas, un extens Epistolari de Jacint Verdaguer, una biografia en brut, amb més de 1.500 cartes.

El 1968, es va editar el llibre de Josep Maria de Sagarra Verdaguer, poeta de Catalunya, on l’autor evocava el sotrac emocional que li va causar, als vuit anys, el seu multitudinari enterrament a Barcelona. Sagarra també va dedicar unes pàgines al poeta en les seves Memòries, igual com van fer Narcís Oller i Gaziel en les seves.

L’any 1982 es va publicar Petita història de Jacint Verdaguer, de Carme Rosés, amb il·lustracions de Pilarín Bayés, un llibre adreçat al públic infantil. Cinc anys després, al 1987, Isabel-Clara Simó va publicar El mossèn, una novel·la sobre la vida del poeta de Folgueroles, inspirada en l’obra de Sebastià Juan Arbó. D’aquest llibre se’n van fer vuit edicions i l’any 1988 Catalunya Ràdio en va emetre una versió radiofònica que va tenir molta audiència.

Posteriorment, el 1996, el filòleg vigatà Narcís Garolera —un dels experts més destacats sobre l’obra del Poeta— va publicar dues recopilacions d’estudis en la línia dels de Casacuberta: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua i Verdaguer. Textos, comentaris, notes. Sense oblidar l’obra Verdaguer. Un poeta per a un poble, de Ricard Torrents, impulsor i primer rector de la Universitat de Vic. La seva aportació de 1995 integra els estudis realitzats per la Societat Verdaguer i altres investigadors que abonen elements interpretatius sobre l’atzarosa vida de l’escriptor. L’any 2002, en ple Any Verdaguer, Miquel de Palol va publicar Jacint Verdaguer.

El 2015, Andreu Carranza va treure a la llum la seva novel·la de ficció El poeta del poble, guanyadora del Premi Josep Pla. Seguint els paràmetres de la seva vida real, l’autor també va novel·lar els aspectes íntims i més desconeguts de la seva trajectòria, el seu conflicte interior, les seves emocions i, sobretot, la seva part fosca.

Les últimes aproximacions biogràfiques són Jacint Verdaguer. Una biografia, escrita a quatre mans per Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, un treball rigorós i ben documentat destinat al lector normal publicat l’any 2016; i, finalment, Dimonis, d’Enric Casasses, una interpretació dels apunts de les sessions d’exorcismes presenciades pel poeta, publicada el 2017.

Cal recordar, d’altra banda, que la figura i la trajectòria vital del mític personatge també han estat portades a la ràdio i al teatre, com s’ha dit més amunt. Així, a més d’una sèrie per capítols emesa per Catalunya Ràdio fa uns anys, Narcís Comadira va escriure un Oratori per a Jacint Verdaguer, que es va representar al Teatre Lliure. D’altra banda, s’han fet aproximacions audiovisuals, com el documental dramatitzat produït per TVE L’espiga enmig de la zitzània, els vídeos Verdaguer, poeta de Catalunya i Jacint Verdaguer, un escriptor per a un poble, i una entrevista fictícia de Baltasar Porcel a l’escriptor folguerolenc (encarnat per Lluís Homar) a TV3.


Ja fa anys que el vigatà Narcís Garolera (1949), també estudiós i gran coneixedor de l’obra de Pla i Sagarra, reclamava que es fes un film amb cara i ulls, o una sèrie per a la televisió, sobre la figura de Verdaguer, un personatge cabdal a Catalunya, amb un evident interès general per la seva categoria literària i, sobretot, per una biografia que tenia tots els ingredients dramàtics i tràgics per a ser portats a la pantalla.

Fins fa poc, resultava incomprensible que Verdaguer encara no tingués la seva pel·lícula. Mentre els anglesos no paren de retre homenatges a Shakespeare en forma d’assajos, novel·les, biografies, documentals, films històrics o centrats en les seves diverses obres, aquí Verdaguer —paradigma i arquetip d’un personatge intemporal que transcendeix el localisme— continuava sent un desconegut per a la indústria cinematogràfica.

Rodatge de L’enigma Verdaguer. [Foto: TV3.]
Finalment, l’Onze de Setembre de 2019 es va estrenar a TV3 la primera pel·lícula sobre el personatge. Titulada L’enigma Verdaguer, va ser dirigida per Lluís Maria Güell i es va rodar a Barcelona, Vallvidrera, Vilanova i la Geltrú, Cerdanyola del Vallès, Arenys de Munt, Vic, Folgueroles, les Masies de Voltregà i Terrassa. El repartiment estava encapçalat per l’osonenc Ernest Villegas, en el paper de Jacint Verdaguer —en una caracterització molt ben aconseguida—, juntament amb Roger Casamajor (el canonge Jaume Collel), Pere Arquillué (el bisbe Morgades) i altres. El guió de David Plana, a partir d’una història d’Enric Gomà, Teresa Vilardell i David Plana, va comptar amb l’assessorament del filòleg vigatà Narcís Garolera.

El llargmetratge, emmarcat en el gènere biogràfic, té una durada de 90 minuts i comença amb el rebombori que provoca la mort del poeta amb la disputa sobre si l’enterrament s’ha de fer a la zona de Vallvidrera, com volia la família i els estaments religiosos, o a Barcelona, com era la voluntat de molts ciutadans que es volien acomiadar del poeta. A partir d’aquí la història fa un salt endarrere per a mostrar un Verdaguer jove que comença la seva trajectòria literària. L’enigma Verdaguer, doncs, recorre els moments culminants de la seva vida, com l’estància al Palau Moja, la relació amb la marquesa de Comillas, la fascinació pels exorcismes o la gènesi dels seus contundents articles aplegats sota l’epígraf «En defensa pròpia».

Abans del rodatge i l’estrena d’aquest film, Garolera havia apuntat que un dels impediments que fins aleshores es traslladés Verdaguer al cinema era ideològic: «L’esquerra —sobretot la que no coneix els seus articles “En defensa pròpia”— veu en Verdaguer un poeta ensotanat, d’idees reaccionàries, i no sap valorar l’escriptor genial i el personatge popular. Curiosament, però, cal recordar que l’any 1936, els “incontrolats” anarquistes van respectar el seu monument a Barcelona perquè el Poeta havia estat un defensor dels pobres».

A començaments dels noranta, Eugeni Anglada, el cineasta de Sant Hipòlit de Voltregà malauradament traspassat a principis d’hivern, va voler filmar una adaptació lliure de la biografia de Verdaguer, però no va trobar inversors. La Generalitat i el Ministeri de Cultura li van denegar les subvencions i el projecte va acabar en foc d’encenalls. A més d’explicar la vida de Verdaguer, Anglada pretenia traçar un paral·lelisme entre les peripècies del músic Amadeu Vives i el calvari particular que va patir el poeta de Folgueroles, dos personatges coetanis vilipendiats pels poders fàctics catalans i tots dos rehabilitats per la intel·lectualitat madrilenya i alguns sectors eclesiàstics de la capital d’Espanya. A petició d’Anglada, qui signa aquesta columna va ser un dels redactors del guió previ del film mai no realitzat.

En la seva frustrada proposta cinematogràfica, Anglada també pretenia narrar la conjura ordida contra l’escriptor pel bisbe Morgades, els jesuïtes, un cosí del poeta i el seu millor amic, el canonge Collell, per a acusar-lo de malversació de fons i pràctiques exorcistes.

A més de ser conegut pels seus poemes èpics, místics i marians, o per les seves colpidores proses, Verdaguer va ser un personatge públic (incòmode amb les autoritats civils i religioses), un heterodox polèmic, un viatger empedreït, un rescatador de la tradició, un geni de la literatura i un dels arquitectes fonamentals de la llengua catalana moderna, al costat de Pompeu Fabra i de Joan Coromines. Amb els anys, les edicions de la seva obra es van multiplicar i es van fer traduccions a una infinitat d’idiomes.

Si avui escrivim «Jacint Verdaguer» al cercador Google, hi apareixen prop d’un milió d’entrades, una xifra gens menyspreable, un indicador de la dimensió del personatge, que és un arquetip local i global alhora. Si són legió les persones que gaudeixen de les cançons de The Beatles, Bob Dylan o de qualsevol divo de la música pop contemporània sense saber gens ni mica d’anglès (la música i la vibració de les lletres tenen la seva importància), el mateix podem dir de l’exquisida sonoritat de l’obra verdagueriana: sense haver de donar una ullada al diccionari, les paraules penetren en l’ànima dels lectors pels porus de la pell.

L’enterrament de Verdaguer. [Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.]
Més enllà del film L’enigma Verdaguer, que tot i ser molt digne es va realitzar amb pocs mitjans, la biografia del «príncep de les Lletres Catalanes» posseeix tots els ingredients per a cristal·litzar en un film més ambiciós i d’interès universal, amb ambients bucòlics, intrigues palatines de l’aristocràcia, les mels de l’èxit, els afalacs interessats, viatges iniciàtics, crisis místiques, exorcismes, la caiguda en desgràcia, la reclusió en un santuari, la persecució a Barcelona, les ganes de sortir del pou, la malaltia, les disputes per la seva herència i, finalment, la mort i un dels enterraments més multitudinaris celebrats mai a Barcelona, al costat dels del president Francesc Macià i de l’anarquista Durruti.

Expliquen els cronistes que aquell juny del 1902, els carrers de la capital catalana es van omplir d’una multitud calculada en dues-centes mil persones, en una època en què no hi havia ni ràdio, ni televisió ni internet. Tot just feia cinc anys que l’italià Marconi havia patentat la ràdio; però encara van haver de transcórrer alguns lustres abans que l’innovador invent no arribés a la majoria de llars.

Un dels factors que converteixen Verdaguer en un personatge cinematogràfic de rabiosa actualitat és la seva revolta i compromís amb els pobres. Més enllà de les floretes, l’èpica pirinenca i els versos marians, hi ha un Verdaguer indignat. Hi ha textos seus —en poesia i en prosa— gestats a finals del segle XIX que podrien haver estat escrits perfectament aquests dies. Amb duríssims al·legats contra els poderosos, els mals governants, els aristòcrates i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels marginats i els desnonats de fa més d’un segle. Uns versos del poeta ho resumeixen en un to irat i dramàtic:

«Al qui té prou tothom li dóna,
a qui no té tothom li roba.»

Avui, la figura polièdrica de mossèn Cinto encara genera controvèrsia i excita l’antic litigi entre «verdaguerians» (partidaris de ressaltar el seu decisiu paper en la literatura catalana) i «verdagueristes» (devots del sant capellà que va escriure El virolai i una infinitat de versos marians). A més, els dos grups, «lletraferits» i «missaires», tenen les seves capelletes, liderades pels respectius popes. Uns i d’altres estan d’acord en la necessitat de rellançar el mite. En aquest singular univers plural hi caben poetes contraculturals, catalanistes, espanyolistes, espiritistes, excursionistes, sardanistes, amants del teatre, músics, pessebristes, i fins i tot iconoclastes i anarquistes.

L’any 2002, la Plana de Vic es va convertir en epicentre de l’any Verdaguer. Aleshores van sorgir devots disposats a l’homenatge i alguns neoconversos. A part dels verdaguerians marians i franciscanistes, que no necessiten excusa per a recordar mossèn Cinto, entre els afectes més actius destaquen els verdaguerians «globals», seguidors de Joaquim Molas (també anomenats moletes) i de Ricard Torrents, l’ex rector de la Universitat de Vic. Els dos especialistes, molt reputats en mitjans acadèmics, formen part de la Societat Verdaguer, el sancta sanctorum de l’ortodòxia verdagueriana, on també cal incloure-hi el traspassat Isidor Cònsul.

Narcís Garolera va ser entrevistat per Pep Martí. [Foto: Paula Roque|NacióDigital.]
Tot aquest sector de moletes no surt gaire ben parat en el llibre Galeries del record. Memòries d’un filòleg, de Narcís Garolera, editat recentment per Edicions de 1984, especialment en el capítol titulat «Amadíssims enemics». En una entrevista de Pep Martí al filòleg vigatà [publicada a Nació Digital], aquest deia que «Joaquim Molas era un mandarí que volia fer de Carles Riba. Era baix com ell. Tenia els seus complexos. La meva és la història d’una exclusió. El 3 d’abril de 1986 hi havia un col·loqui sobre Verdaguer on vaig defensar la necessitat de fer-ne edicions crítiques. Es van apuntar la idea i van crear un comitè de redacció on jo hi havia de ser. Torrents m’ho havia promès, però a darrera hora hi ha un tippex i a sobre hi van posar un altre nom, Segimon Serrallonga, un antic professor meu. Un home competent, amic de Molas i del PSUC. Em comparo en aquest cas a Verdaguer. El meu Morgades —el bisbe que castiga Verdaguer— és Molas. I en Torrents fa de canonge Collell, optant pel poder».

Sigui com sigui, la polièdrica figura de Verdaguer és molt gran i sobrepassa amb escreix el monument de 40 metres que l’escultor valencià Andreu Alfaro li va erigir a Vic l’any 2003 a la Zona Universitària. Algunes veus crítiques aleshores van assenyalar que reduir (!) Verdaguer a una sotana de 40 metres d’alçada —i valgui la paradoxa— va resultar una frivolitat un pèl cara. Però, no és Alfaro l’únic que ha reduït Verdaguer a una sotana. És cert que mossèn Cinto va ser un home profundament religiós, fins al moll de l’os de l’ànima; però, la sotana va acabar fent-li nosa. La sotana no li deixava desplegar les ales de literat genial, d’home lliure i global. Verdaguer és una sotana; però, és molt més, moltíssim més que una sotana oxidada de quaranta metres.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada