[Text i fotos de Toni Coromina.]
Hafida, Omar, Mustafa i Aziza són quatre jove marroquins residents a Vic. Tenen entre 22 i 28 anys i formen part del col·lectiu de dos milions i mig d’emigrants que no han pogut votar —ni per correu— en les últimes eleccions del seu país. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país d’origen i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.
Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar el cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a accedir a determinats certificats.
Mustafa, originari de Chiadma, explica que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat de la fàbrica de pantalons sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.
A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les plantes moren, tan bé que estaven al camp!», sentencia.
La majoria dels immigrants marroquins de primera i segona generació residents a Vic posseeix un bagatge educatiu baix o molt baix. Més de la meitat són illetrats i la resta només va passar per l’escola marroquina una curta temporada. Són comptadíssims els llicenciats i diplomats que s’han instal·lat a la ciutat. Conec un advocat, Alí, que despatxa en una carnisseria halal. Però, els que no tenen estudis superiors treballen a l’escorxador, d’altres són peons de paleta o estan a l’atur. Sortosament, però, aquests darrers cinc anys estem assistint a un discret canvi de paradigma visualitzat en la matriculació de joves de la tercera generació nascuts a Catalunya en diverses carreres universitàries, sobretot noies que estudien infermeria.
Fa un parell d’estius vaig assistir com a convidat a un casament camperol al sud del Marroc i vaig tenir l’ocasió de visitar l’hospitalària ciutat d’Essauira, situada a pocs quilòmetres. Després de recórrer els carrers d’aquest bonic enclavament atlàntic, al port vaig topar amb la crua realitat en forma de pancarta: «Els llicenciats marroquins no volem emigrar». Al costat de la proclama (escrita en francès), un comitè de llicenciats sense feina, pertanyents a l’Associació Nacional de Diplomats a l’Atur del Marroc, informava els turistes de la seva trista situació i els explicava les seves justes reivindicacions.
El grup d’aturats (advocats, biòlegs, químics, filòlegs…), format per dones i homes, denunciava la repressió policial durant les seves protestes pacífiques reivindicatives, l’espoli de fons de la seva associació, les promeses incomplertes per l’Administració marroquina i la corrupció dels estaments públics a l’hora de contractar els diplomats. Al Marroc, molts aturats es veuen obligats a pagar sumes astronòmiques (uns 5.000 euros) per accedir a un lloc de treball, si no tenen amics o familiars en l’Administració.
Allò que no diu Mohamed VI
El passat mes d’agost, Mohamed VI va elegir la ciutat d’AlHoceima —epicentre de les revoltes socials i polítiques del Rif—, per a celebrar-hi la festa del Tron, que aquest any ha marcat el 19è aniversari del seu regnat, i amb motiu de la qual va pronunciar el seu tradicional discurs a tota la nació. Per aquesta efemèride el rei va amnistiar 1.204 presos, entre els quals no figuren els líders rifenys de la revolta, condemnats a finals de juny a penes de fins a 20 anys de presó. El rei tampoc no va fer cap referència al boicot popular que pateixen tres importants empreses —una de làctia, una altra d’aigua mineral i la tercera d’hidrocarburs— propietat de polítics o membres de la família reial, acusats d’apujar preus de manera abusiva. Aquest boicot i la crisi del Rif són els dos problemes més greus que avui pateix el Marroc. En aquest context, cal assenyalar que el Marroc té un índex d’atur molt elevat, sobretot entre els joves, i ocupa el lloc 123 entre 188 països a l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de l’ONU.
Un altre problema que no va esmentar Mohamed VI en el seu discurs és l’increment de la sortida de pasteres des de les costes marroquines amb destinació a la península Ibèrica. Aquesta omissió, tot i això, era esperada, ja que aquest tema no figura en cap agenda ni és objecte de disputa política. Mohamed VI, en canvi, va apel·lar «a realitzar tots els sacrificis necessaris per a conservar la unitat i estabilitat de la nació», una frase que feia referència al Rif i també al Sàhara Occidental, que el Marroc considera territori nacional. El monarca va assegurar que «els marroquins lliures» no permetran que {negativistes, nihilistes i altres mercaders d’il·lusions atemptin contra la seguretat i estabilitat del país aprofitant-se d’algunes disfuncions», encara que sense aclarir a què es referia exactament.
Però lluny de calmar els ànims, les paraules del rei no van impedir que la còlera popular s’expressés a finals de setembre i a principis d’octubre arran de l’assassinat de la jove estudiant de dret Hayat Belkacem, que aquests dies compliria 20 anys, arran d’una ràfega de metralleta disparada des d’un vaixell de la Marina Reial marroquina que va acabar amb la seva vida, quan la jove intentava fer realitat el seu somni d’arribar a Europa (amb una vintena més d’immigrants), en una llanxa ràpida manejada per un espanyol. Ara, Hayat, que en àrab vol dir «vida», ha esdevingut un nou símbol de la joventut marroquina desesperada.
La delegació de la Generalitat que dirigia Àngel Colom
L’estiu de 2003, ja fa 15 anys, vaig coincidir a Essaouira amb la celebració de l’anomenada Universitat Internacional de Joves per la Pau i la Modernitat, organitzada per l’Oficina que aleshores la Generalitat tenia oberta a Casablanca, amb la finalitat d’agiliar els contactes culturals, comercials, econòmics i laborals entre Catalunya i el Marroc. Aquella delegació aleshores estava dirigida per Àngel Colom, antic mític líder de la Crida durant l’etapa final del franquisme, i posteriorment president d’ERC i fundador del Partit Independentista (PI) amb Pilar Rahola. El 2003, però, Colom ja era militant actiu de CDC, un partit en el qual va entrar apadrinat pel president Pujol. A més de desenvolupar la seva activitat en el terreny laboral, comercial i econòmic, la delegació catalana a Casablanca aquells dies també havia organitzat cursos de català adreçats a 140 joves marroquins amb visat de treball per anar a Catalunya.
Als seminaris de l’esmentada Universitat Internacional de Joves per la Pau i la Modernitat van dissertar, entre altres autoritats, l’assessor de Mohamed VI André Azoulay (que anteriorment havia estat conseller de Hassan II), quatre ministres, rectors i catedràtics. La iniciativa, sorgida d’un grup de joves dels barris marginals de Casablanca després dels atemptats de maig de 2003 i promoguda per l’Oficina de la Generalitat a Casablanca, va comptar amb la presència d’uns 700 joves.
Els carrers d’Essaouira, bellíssima població situada al sud del Marroc i bressolada pels vents alisis, eren plens de joves amb carpetes, barrejats amb els últims turistes europeus de la temporada. A prop de la plaça Mulay Hassan, al costat del port, l’organització d’aquella universitat estiuenca havia instal·lat cinc enormes haimes que feien les funcions de menjadors comunitaris. A finals d’aquell agost, la ciutat estava plena de periodistes marroquins (premsa, ràdio i televisió) i als llocs més estratègics la presència policial era manifesta.
A l’hora de sopar, després de la posta de sol, els 700 alumnes inscrits (d’entre els 17 i els 28 anys d’edat) s’asseien aleatòriament al voltant de les taules, sota els tendals, per degustar una harira i una tagine de pollastre. Touria, Nourelhouda i Naget, tres noies de Marràqueix, preguntaven a en Roger i a na Laia, dos joves catalans, si l’idioma que parlen entre ells era l’espanyol. En Roger i na Laia els van explicar en francès que no, que «el català és una llengua diferent» i que «Catalunya és una nació».
Les noies de Marràqueix, de l’associació Ifarkhane Tizi, havien anat a Essaouira a presentar una ponència sobre la dona rural. Per a Nourelhouda, parlar de la dona camperola era parlar de «la pobresa, d’una dona que treballa de sol a sol, que passa de les cassoles de la llar al camp a la recerca d’aigua i llenya, que ignora els seus drets, que viu a l’ombra del cap de la família i no té recursos propis». La seva associació impulsava projectes de desenvolupament a l’Atles: alfabetització, comercialització de productes artesanals, localització i canalització d’aigua potable, reforestació, creació de cooperatives i organització de cursos de formació.
Entre els joves inscrits hi havia un centenar de catalans (entre ells una desena d’osonencs), una cinquantena d’europeus diversos i més de cinc-cents magribins procedents de tot Marroc (o residents a Europa i a Amèrica). Durant el sopar, els comensals intercanviaven idees i comentaven la sessió inaugural, que va comptar amb la presència a l’estrada d’André Azoulay i d’Àngel Colom, que compartien el mateix ranxo que els alumnes.
Acabat el sopar, la majoria de comensals es va desplaçar a un poliesportiu per assistir a una desfilada de moda marroquina. A les grades, els joves conversaven sobre la situació del Marroc. Said i Hamid, dos nois de Casablanca, exposaven (en veu baixa) el seu descontentament per la lentitud de les reformes al Marroc i criticaven el rei. En plena desfilada, Colom m’explicava que la iniciativa de la universitat havia sorgit d’un grup de joves dels barris marginals de Casablanca, poc després dels atemptats de maig de 2003, «com a resposta pacífica i alternativa al terrorisme fonamentalista». Alguns d’aquests joves, que estaven matriculats en els cursos de català de l’Oficina de la Generalitat «ens van proposar d’organitzar un fòrum juvenil i nosaltres li vam donar forma». A finals de maig, Colom va presentar el projecte a Azoulay i aquest li va garantir el seu suport i el de les autoritats marroquines.
Durant cinc dies, els alumnes van participar en seminaris sobre religió, migracions, la cultura de la pau, la dona, els drets humans, els valors democràtics, el treball, la lluita contra la pobresa o la societat de la informació. Les sessions es van eternitzar d’acord amb el fervor participatiu. També, hi van haver tallers de música, teatre, dansa, cinema, un «foc de camp» o un multitudinari concert de rock a la plaça Moulay Hassan, a càrrec del grup manresà Deep.
En el transcurs del seminari titulat «Diàleg de civilitzacions», un estudiant de Tànger deplorava la falta de referències al «colonialisme cultural i econòmic dels EUA». Abdelaziz, de Meknés, es queixava del to «excessivament abstracte» utilitzat en la sessió i lamentava que no s’hagués parlat del món laboral. Mentrestant, un grup de joves llicenciats a l’atur protestava al carrer per la seva situació. Said, el seu portaveu, m’explicava que no veia malament la celebració de la Universitat de Joves per la Pau, però em va dir que desconfiava absolutament dels polítics.
Menció especial mereix la intervenció del cònsol d’Espanya a Agadir, al seminari «Catalunya, mitjancera entre el Marroc i Europa», que va comptar amb les ponències de Colom i de Rosa M. Pujol (aleshores secretària de Joventut de la Generalitat). El cònsol va assegurar que respectava l’exercici de competències culturals al Marroc per part de la Generalitat, però va matisar que «l’Estat es reservava les competències en matèria militar i afers exteriors». A la sortida, Anna, de Barcelona, comentava que la cita d’Essaouira demostrava que la Generalitat exercia les seves poques competències de manera competent, mentre que l’Estat mostrava «una certa incompetència, malgrat tenir totes les competències».
Vaig tenir ocasió de parlar al vestíbul d’un hotel amb André Azoulay, president honorífic de la Universitat de Joves per al Pau i la Modernitat i pare d’Audrey Azoulay, la dona que va ser ministra de Cultura francesa del 2016 al 2017, i que, posteriorment, va ser nomenada directora general de l’Organització de las Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). En la conversa amb André Azoulay, que avui continua essent conseller del rei del Marroc, va reflexionar sobre les relacions de Catalunya i Espanya amb el Marroc, mentre firmava, un per un, els 700 diplomes que s’havien de lliurar als alumnes després d’haver acabat els cursos. Azoulay valorava la celebració de l’esdeveniment i deia que se sentia «plenament identificat amb aquesta experiència. Ha començat amb bon peu i té el futur assegurat. A més, com jo vaig néixer a Essaouira, una ciutat model en el diàleg de civilitzacions, la meva satisfacció és doble».
Azoulay, bon amic de Jordi Pujol, també va fer referència a l’especial sensibilitat dels catalans per concretar la seva cooperació amb el Marroc, va lloar les actituds de la Generalitat i de la Junta d’Andalusia, i va vaticinar que Espanya també continuaria per aquesta via: «Els llaços que ens uneixen són més importants que les eventualitats que ens puguin separar», va postil·lar. Respecte al distanciament entre els pobles marroquí i espanyol, derivat dels conflictes polítics, Azoulay opinava que «entre els dos estats hi ha hagut tensions i desacords, però les relacions entre els dos pobles no s’han deteriorat, les relacions econòmiques s’han mantingut i les polítiques aniran pel bon camí». Per a ell, la solució dels problemes econòmics marroquins passava per la inversió estrangera, encara que «només en part, perquè el nostre futur també depèn de nosaltres. Els empresaris catalans tenen idees clares sobre això; però, també, hi ha altres empresaris espanyols i d’altres països interessats a invertir, al marge de problemàtiques passatgeres. Les inversions no tenen ni nacionalitat ni època».
El dia de la clausura hi va haver una recepció oficial que va comptar amb l’assistència emotiva de familiars de les víctimes de Casablanca. Després de la lectura de la declaració d’Essaouira, un document programàtic per a promoure el diàleg entre joves de diferents cultures, un grup de participants va envoltar Àngel Colom i tots junts van entonar l’himne del Marroc, les últimes paraules del qual enalteixen Déu, la pàtria i el rei. Els joves s’abraçaven, ploraven i s’intercanviaven adreces postals i electròniques i números de telèfon.
Tres setmanes després, vaig telefonar Colom a l’Oficina de Casablanca i em va explicar que després de l’èxit d’aquella primera edició, s’havia creat la Fundació de la Universitat Internacional de Joves, de la qual formava part la Generalitat, el Govern del Marroc, universitats marroquines i europees, i associacions del mateix àmbit. Colom va afegir que «les autoritats havien donat a la fundació d’un edifici que en el futur acolliria una oficina estable», que seria la seu central permanent del campus anual d’Essaouira. Sigui com sigui, el futur va quedar estroncat i el projecte no va prosperar.
Arran de l’elecció de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat i la consolidació del primer govern del Tripartit, Àngel Colom es va veure obligat, per les inclemències electorals, a tancar les portes de la Delegació de Casablanca, i va muntar un negoci privat a Rabat (un establiment selecte, una xampanyeria, on es bevia cava). L’any 2008 va tornar a Catalunya i va ser escollit president de l’àmbit d’Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un càrrec que va compaginar un temps amb el de conseller nacional de CDC. Tres dècades després de La Marxa de la Llibertat, “el noi de Pruit” s’havia fet gran, havia tancat un cicle i havia retornat a les arrels (unes arrels, això sí, domesticades per Pujol i beneïdes per la monarquia alauita).
En unes recents declaracions a la publicació digital L’Unilateral, Colom feia balanç de l’actual situació política a Catalunya i particularment del Procés: «Tenim 70 diputats, de Junts per Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la CUP, tots absolutament compromesos amb la independència de Catalunya. No els vull fer cap crítica: només els demano, com a votant d’una d’aquestes tres forces polítiques, fidels a la República, que sobretot siguin fidels al mandat de l’1 d’octubre i que es deixin d’històries, els uns i els altres. Més de 2 milions de catalans i catalanes ens la vam jugar l’1 d’octubre i els dies posteriors; ara són els nostres representants qui se l’han de jugar. La por o la rendició no estan en el diccionari de l’estratègia de la no-violència! Hi ha un mandat republicà molt clar. Se’ns havia dit que el resultat del Referèndum de l’1 d’octubre era vinculant, doncs el resultat és vinculant; la gent ja hem fet la nostra feina, cadascú a la nostra manera, i ara toca que les forces lleials a la República Catalana compleixin i implementin l’Estat català, la República. La seva obligació és trobar una sortida a aquesta complexitat actual, i per això demano que cada partit hi posi tot allò que estigui al seu abast. Vull creure que ho faran, perquè no poden fer res més, si no, molts els deixarem».