L’autor de l’article proposa l’obertura arreu del país d’una cadena de restaurants verdaguerians que equilibrin l’omnipresència de Gaudí a les nostres vides.

[Un article de Toni Coromina.]

Els humans ens nodrim d’aliments de tota mena. Des de la matèria purament orgànica en forma de vegetals i animals, fins a la vitualla cultural (música, pintura i literatura), passant pel manà espiritual, el nostre organisme va creixent i assimilant tot allò que ingereix. Bo o dolent, som el que mengem.

Vivim una època on les tendències culinàries es diversifiquen fins a l’infinit. Hi ha seguidors de la dieta mediterrània, la dieta omnívora, la vegetariana, l’ovo-làctico-vegetariana, la macrobiòtica, la vegana, la cuina preparada, el “fast-food”, les dietes per aprimar-se, o els preparats vitamínics, entre altres tendències. En el camp cultural passa el mateix. Més enllà de la dieta monzoniana, que està arrasant els últims anys, a casa nostra destaquen dues dietes històriques: la gaudiniana (venerada fins i tot pels japonesos) i la verdagueriana.

En una de les seves quartetes més afortunades, Jacint Verdaguer deia:

Poeta i llaurador só
i en tot faig feina tan neta
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.

Amb la intenció de retre homenatge al príncep de les Lletres Catalanes, des de Vic proposo l’obertura arreu del país d’una cadena de restaurants verdaguerians que equilibrin l’omnipresència de Gaudí a les nostres vides.

La ceba de Verdaguer. Foto: Toni Coromina.

Per començar, la decoració dels menjadors hauria de basar-se en objectes relacionats amb la geografia verdagueriana, sobretot les flors, destacant els clavells, les clavellines, les roses i les roselles de l’ermita de Sant Francesc «S’hi Moria», a banda de les «flors de calvari”» i les espines de la corona de Jesucrist. La música ambiental està cantada: L’Emigrant, El virolai, Muntanyes del Canigó, El noi de la mare i totes les tonades tradicionals que porten lletra del poeta.

A l’hora d’escollir un menú, de primer hi trobaríem amanida verda amb enciams dels horts del riu Gurri, tomàquets del Mèder i ceba manlleuenca de la riba del Ter. De segon, sopa de farigola de Sant Jordi Puigseslloses, espàrrecs de les Guilleries i  mongetes de Viladrau amb cansalada vigatana.

De tercer, vedella de Vallvidrera, cabrit del Pirineu amb espècies de Terra Santa, sardines de l’Atlàntida amb all de la vall de Sau i llorer de Vinyoles d’Orís, ous ferrats de la Gleva, ànec de Folgueroles cuinat en una cassola de Sant Julià de Vilatorta,  pollastre de Barcelona a la brasa «Morgades» i pebrots capitalins de Madrid.

De postres, mató de Montserrat amb mel de romaní de la Font del Desmai, i crema catalana. Pel que fa a les begudes, la ratafia de Rupit, llet d’ovella ripollesa, cafè del Magreb amb sucre de canya de Santiago de Cuba, aigua gelada del Canigó i aigua regalada de la font de la Ricardera. I per rematar-ho, dos cigars de tabac de Filipines i de l’Havana.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada