Cosmopolitisme

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Davant l’escola on vaig anar a parar de petit, un dia van començar a edificar-hi uns blocs d’habitatges de protecció oficial, era el boom de la immigració del mon rural vers les ciutats industrials; i la meva família n’era un exemple.

Aquells habitatges eren finançats per «la Caixa». I per aquesta raó tothom s’hi referiria ja per sempre amb aquest nom, els pisos de la Caixa.

Eren un blocs rectangulars que tenien dividida la façana en compartiments quadriculats concebuts com a terrasses, que donaven llum, a través de un gran vitrall al menjador corresponent de cada pis. L’aspecte del conjunt era tan uniforme que recordava absolutament els blocs de nínxols dels cementiris.

Però si hi ha una imatge impactant que he recordat des d’aquell moment, ha estat la visió d’una parella d’avis, asseguts sopant al menjador. A la vista de tothom, sense cortines, il·luminats per una sola bombeta pelada al sostre, possiblement acabats d’arribar d’algun poble llunyà de pagès. Eren la viva estampa d’una pintura realista del segle dinou, traslladada a una zona suburbial de la gran capital dels anys seixanta.

La mateixa imatge en una cuina d’una masia no hagués cridat gens l’atenció; el que ho feia sobtant era la ubicació. Què hi feia allà aquella pobre parella, exposada de manera tan pública, escandalosa i fora de context?

Ara, la mateixa imatge exposada en un museu seria una performance signada per qualsevol artista modern. A mi, en aquell moment, tot i ser una criatura, ja em va semblar impúdica i vexatòria per ells. Si hi hagués de posar un títol a la performance, li diria «Desarrelament».

Què és sinó arrencar unes persones, d’edat avançada, del lloc on s’han criat i viscut tota la vida, i portar-les a un àmbit aliè, on no tenen res a fer, no coneixen ningú, ni potser tenen recursos per a sobreviure? Sí, potser estaven més a prop del fills, potser tenien algunes serveis o comoditats com aigua corrent i electricitat que al poble no tenien. Però això no deixa de ser una forma de coacció, que posa més en evidència les mancances d’on venien.

Per a mi, el més semblant com a metàfora, en el context vegetal, son les plantes de viver, exposades per ser venudes. És el que es feia amb els esclaus encara no fa tants anys.

 

Ja sé que allò que es porta ara, sobretot entre les elits, és el cosmopolitisme. Ser ciutadà del món, no dependre d’un lloc o territori concrets per sobreviure, i ser capaç d’adaptar-se a qualsevol lloc on et portin les circumstàncies. Enhorabona! Vol dir que ets un privilegiat. Tens formació, saps idiomes, tens contactes, allotjaments, una bona renda, crèdit i subvencions, si et cal. Ets un esperit lliure, que pots anar on et porti el vent. Privilegiat, sí, però com els bonsais: un article de luxe, mimat, i torturat (educat?), perquè no puguis créixer més enllà del que et permet aquell que et mana.

Però què passa amb la majoria sense recursos? Aquells desarrelats a la força, que es llencen a l’aventura perquè no poden sobreviure on s’han criat, o son expulsats del seu territori, ja sia per veïns o forasters, que el han pres allò que tenien. Què passa quan arriben a un altre lloc, sense conèixer l’idioma, sense diners, sense feina, sense casa ni papers?

No son els camps de refugiats l’equivalent als vivers de plantes arrencades del seu context natural, mercadejats per comerciants que segurament també es consideren a si mateixos “cosmopolites”?

Encara la fotografia ens ha permès conèixer algunes imatges on es veu la tala d’aquelles sequoies gegantines que el primers colons d’Amèrica van abatre per vendre’n la fusta. També, els nostres boscos verges ancestrals foren talats per vestir les diverses armades que van acabar naufragant sota les aigües, enfonsades per canons o tempestes, i encara més tard, el que quedava, per fer travesses per als ferrocarrils. Tot això és cosmopolitisme. Però, també són cosmopolitisme les pasteres, els camps de refugiats o el tràfic de droga i de persones.

També ho son els pantans, ara tan secs, els pobres.

Sí, podríem comparar el cosmopolitisme amb les llavors que el vent o els ocells escampen per la terra, el que permet proliferar plantes i boscos quan troben un lloc propici on arrelar. Però, cal deixar-los créixer. No es poden tenir sempre en un test. Tots hem vist oliveres centenàries en contenidors de plàstic, aparcades en vivers, esperant a ser venudes.

I ara, per a reblar el clau, també les llavors son patentades, propietat de multinacionals fitosanitàries, hibridacions estèrils, per haver-les de comprar anualment. És el mateix que passa amb les persones.

És veritat que hi ha hagut cultures nòmades, com jueus o gitanos, que portaven els seus coneixements, tradicions i pertinences allà on anaven, sense necessitat de fincar-se en un lloc, tot i que, en origen, es movien per territoris extensos, amb unes determinades condicions de les quals sabien treure profit. El paradigma serien les tribus originàries de Nord-amèrica. Però, també, és evident que tan bon punt entraven en conflicte amb altres formes de viure, no van deixae de perseguir-les i foragitar-les de manera recurrent, sempre que es feia evident la seva presència als llocs.

Cosmopolitisme, de veritat, seria acceptar qualsevol diferència o manera d’adaptació als llocs, com una riquesa afegida. Però, normalment, el que provoca és la violència per aconseguir-ne els recursos i el domini sobre ells. És a dir, que el cosmopolitisme tampoc és com el pinten.

 

Tot el que no sigui poder arrelar i créixer en un lloc determinat, és violència —climàtica, política, militar. Són les elits traient benefici de l’explotació i desarrelament de béns i de persones.

És posar les persones i les coses en nínxols, testos o taüts, perquè no puguin créixer, ajudar-se i comunicar-se. Sense arrelament, sense cultura i sense capacitat reproductiva.

Perquè això és el que passa quan ens prenen la cultura. Ens treuen totes les eines i recursos que ens permeten viure, créixer i reproduir-se en un lloc.

Sense aquests coneixements, en què l’idioma és fonamental, som com plantes sense saba; ens esllanguim en recipients que ens impedeixen créixer, que ens fan dependents de nutrients artificials, de recs programats i de productes fitosanitaris industrials: cosmopolites. D’aquí aquesta obsessió per potenciar només idiomes que parlen milions (que es  consideren «cosmopolites») i carregar-se els minoritaris.

Està molt bé conèixer idiomes per a tenir una visió general del món. Però, de què et serveix si perds el propi? T’estan expulsant del teu entorn natural. Per molt que s’hi esforci, una farigola mai serà un avet. I, per si no ho sabíeu, sota un bosc d’avets, no hi pot créixer res…, tret de l’Amanita muscaria.

O de què pensem viure el dia que falli la distribució de mercaderies? Perquè, no sé si us n’heu adonat, però ja ho som tots de cosmopolites…, a la força, com aquella imatge premonitòria dels avis citats a dalt, i com ells exposant impúdicament  la nostra intimitat i misèria a través dels mitjans.

En qualsevol cas, el cosmopolitisme no ens ha pas fet millors del que érem; però, això sí!, pel camí hem perdut bous i esquelles.

Avanç del Pla Territorial Parcial del Penedès

[Un article de Jordi Sánchez.]

Procediment

 La Generalitat el 6 de febrer convoca sessió explicativa oberta al públic, tant del Pla com del catàleg del paisatge del Penedès, el dia 17 d’abril de 17,30 a 19,30 a l’Escorxador de Vilafranca.

Les tres preguntes i més

Després de l’experiència viscuda des que tenim codis urbanístics (1951), cal fer-se les tres preguntes bàsiques en tota proposta de creixements i implantacions d’usos: Aigua, Energia i Eliminació de residus.

Aigua: d’on ens en proveirem? Rius, pous, aqüífers, regeneració (depuradores), dessalinitzadores, sistema separatiu,  tot recordant que estem en sequera a les conques internes.

Energia: d’on ens en subministrarem? I quins tipus d’energia.

Eliminació de residus: quin model?

 Si aquestes tres preguntes no queden clares i resoltes, el treball s’hauria de desautoritzar.

Cal tenir-ho clar des del primer moment, amb aquesta darrera Vegueria, pel que fa a la població de Catalunya cal indicar quin serà el seu sostre, tot partint dels 8 milions actuals, així com de la resta d’usos. Ho dic perquè també es una dada que cal tenir en compte per veure les densitats dels territoris i les seves càrregues actuals i de futur, infraestructures pròpies i de connexió, amb  protecció del paisatge i la conseqüent petjada ecològica.

Informació i transparència

El treball s’ha presentat el 6 de febrer i finalitzarà l’exposició pública el 6 de maig, però es donaran explicacions del document el 17 d’abril a la Sala d’Actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès. Vejam:  dels 62 dies hàbils, el dia 17 d’abril n’hauran passat 50! Per escoltar les explicacions del Document! I, per a més inri, quedaran tant sols 14 dies per tancar el termini d’exposició.

Conclusió:  en primer lloc, s’hauria de fer una convocatòria a cada capital de comarca, començant per Igualada (on hi ha els Serveis Territorials d’Urbanisme); i a continuació, la resta: Vilafranca, el Vendrell i Vilanova. En segon lloc, una exposició a cada ciutat referenciada, amb un tècnic qualificat per resoldre dubtes dels ciutadans. I, per descomptat, publicar-ne oportunament els dies i hores de consulta.

Reflexió final: aquesta darrera Vegueria posada a tràmit, fem-ho millor, la comunicació i la participació també. Si ho fem bé estarem fent pedagogia, tan necessària en el nostre temps.

Així ho veig

[ENCREUATS] Així a la terra com en el cel

Ripoll torna ser escenari del nou conte de Jordi Remolins. [Foto: Ajuntament de Ripoll.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

De tan bona persona com havia estat en vida Grimbergen, el venedor de licors, va ser enviat directament al cel sense ni tan sols el judici previ que havien reclamat des del purgatori tots els afectats de pancreatitis, cirrosi i coma etílics. Déu mateix va acompanyar-lo personalment fins al seu núvol, amb unes vistes privilegiades sobre la parròquia de Ripoll. En realitat, al venedor de licors li hauria agradat més un petit canvi geogràfic, potser a una localitat més turística o atractiva, però per no molestar ni tan sols va atrevir-se suggerir aquesta possibilitat. Tan aviat com Déu va tornar a ser fora, els companys dels núvols veïns van donar-li la benvinguda, amb una bondat infinita reflectida al rostre. La felicitat de ser mort i saber finalment que l’altra vida era fins i tot millor que la terrenal, va excitar-lo de tal manera que amagant-se dins del vapor del núvol va masturbar-se fins a arribar a un dels més satisfactoris orgasmes que mai havia tingut. A la mateixa hora els meteoròlegs van advertir una inapreciable precipitació sobre l’antic municipi ara agregat a Ripoll.

La vida al cel era plàcida però avorrida. Tots eren tan bons i innocents, que Grimbergen trobava a faltar un punt de malícia entre els seus veïns. Alguns ni s’atrevien a pelar-se-la, imaginant-se que estaven cometent un pecat, i fins i tot s’estaven fent cada vegada menys habituals les orgies múltiples que organitzaven periòdicament ajuntant tots els núvols. Aquest recés en les precipitacions va afavorir que a la terra alguns espavilats comencessin a parlar de canvi climàtic. A manca d’altres diversions, el venedor de licors va dedicar-se a visualitzar què passava amb amics i coneguts de la vila.

El dia de l’enterrament havia vist a la seva dona molt afectada, rebent el condol d’un gran nombre d’amistats. El vestit negre l’aprimava i la rejovenia. Diàriament, la veia obrir la botiga de vins i licors, i contemplava la rutina habitual de clients entrant a buscar les seves dosis de mam, tal com havien fet mentre ell era viu. Entre els més prolífics va contemplar amb desgrat la presència del propietari d’un restaurant del barri antic, amb qui mai havia tingut una bona relació. Cada dos dies, inevitablement a les dotze del migdia, el restaurador entrava a la botiga i en sortia al cap d’un quart d’hora amb un parell de bosses carregades d’ampolles de plàstic de vi a granel i de tant en tant amb algun selecte licor en envàs de vidre. Quinze minuts eren excessius per aquella compra, i va començar a malfiar-se de les seves intencions. Sempre havia estat client d’un celler proper, i no veia per què les coses havien hagut de canviar des del seu sepeli. Les sospites van incrementar-se el dia que també va veure’l entrar a la botiga a mitja tarda, i marxar-ne més tard sense haver comprat absolutament res.

Al vespre va quedar-se amatent al núvol per veure què feia la dona. Afortunadament no va moure’s de casa, al primer pis de la botiga. El problema va ser que el restaurador va ficar-se a l’escala quan tot just va haver tancat el seu negoci, pels volts de la mitjanit. El núvol del venedor de licors va iniciar un ràpid descens fins a col·locar-se a l’alçada del balcó de casa seva, mentre al carrer un borratxo llençava la resta de la seva ampolla de vi, indignat per l’emboirada que li estava provocant. Dins del pis el restaurador i la vídua seien al sofà i xerraven animadament. La dona va aixecar-se, va omplir un parell de copes de brandi, i van continuar la conversa cada vegada l’un més a la vora de l’altra. Al cap d’una horeta, el restaurador es va aixecar, va besar a la galta a la senyora, i va sortir de la porta amb un amanerament que per poc fa vomitar a l’ocupant del núvol.

La gelosia i les sospites el devoraven interiorment. L’humor se li va espesseir, i ni tan sols podia pelar-se-la perquè havia perdut totalment la libido. També va deixar d’acudir a les escasses orgies col·lectives, contribuït encara més a la desertització del planeta. Un parell de cops per setmana el restaurador i la seva dona repetien el ritual. No van passar gaires dies perquè les aproximacions passessin a un nou estadi. La primera morrejada va tenir els mateixos efectes per Grimbergen com si li haguessin extirpat un testicle i part de l’altre. Les ungles li van desaparèixer arranades per una devoradora ansietat sobtada, mentre el contingut del seu estómac va desfer-se producte dels nervis. Quan el pretendent de la seva esposa va sortir per la porta, ja l’esperava per dipositar-li sobre el cap una líquida defecació. El restaurador va mirar enlaire preguntant-se quin fill de puta d’ocell nocturn l’havia obsequiat amb un present tan poc llustrós, sorprenent-se alhora per la fortor de les deposicions de les aus modernes.

El difunt venedor de licors estava que no vivia. Si hagués assimilat que en realitat no era viu, tot plegat se li hauria fet més suportable, però l’home portava un permanent malestar al cos que no feia presagiar res de bo. Una nit que el restaurador tornava a festejar a la seva dona, va adonar-se que aguditzant el nervi òptic era capaç de veure què passava pel cap dels vius. Fent un esforç va concentrar-se en el front de la senyora, desitjant ser ell mateix qui ocupava el seu cervell. Però la barjaula estava imaginant-se els atributs masculins del restaurador. Potser per aquesta mateixa raó aquell vespre havia ampliat el perímetre del seu escot, deixant al descobert les fines tires d’uns suggeridors sostenidors negres. Desesperat, Grimbergen va mirar fixament el cap pelat del propietari del restaurant. El fill de puta també pensava en desbocades envestides sexuals, en arrencar la roba interior de la vídua, en follar-la en indecoroses positures i per sodomítics orificis, mentre recomptava la renda econòmica que malauradament el vinater havia deixat en herència a la seva esposa. Aquella nit la pluja sobre aquella part de la ciutat va ser intensament lacrimògena.

L’endemà al matí el núvol del venedor de licors va ascendir atmosfera amunt a la recerca de Déu. A uns milers de quilòmetres de distància va trobar una llarguíssima cua de núvols com el seu, ocupat per ciutadans de beatífiques ànimes. Va demanar a l’últim on podia trobar al creador, i aquest li va contestar que aquella era la fila per reunir-s’hi. Si tot anava com estava previst, abans d’acabar-se aquella eternitat els hauria pogut despatxar a tots plegats. De fet, tenia tanta feina resolent els desajustaments del cel, que feia segles que havia deixat de vetllar per la vida a la terra. En aquell moment Grimbergen hauria donat qualsevol cosa per tenir a mà un petricó de vodka per celebrar la seva desgràcia.

Sense ni tan sols donar les gràcies a l’últim de la fila, va tornar a la seva posició habitual damunt la ciutat. No s’atrevia a mirar avall per no haver de constatar cap nova infidelitat de la seva dona i la perversió luxuriosa de la relació amb el restaurador, que més o menys pels volts del migdia tornaria a entrar a la botiga per endur-se el seu vi a granel, una ampolleta de Porto i fer unes quantes magrejades a la propietària. De tan emprenyat com estava últimament, va endurir-se-li el caràcter i la bonhomia habitual li va fer un gir inesperat. Pràcticament no es parlava amb cap dels veïns de núvol. Amb alguns va encetar-hi puerils disputes per la disposició dels límits vaporosos, que sempre acabaven pacíficament gràcies a les poques ganes de discutir que tenien els seus companys.

Una nit que la gelosia se’l menjava per dins, va baixar amb el núvol fins a la finestra de la seva antiga habitació. El què va veure-hi a dins el va deixar de pedra. El restaurador, el cuiner, l’ajudant de cuina, quatre cambrers i el rentaplats, s’amuntegaven damunt la seva dona, que desfent-se de felicitat gemegava totalment fora de si. En un moment de la penetració múltiple, el restaurador es va acostar a la fotografia que el venedor de licors i la seva dona es van fer per celebrar les noces d’argent en un restaurant de la competència, va treure-la del marc, i va escopir una lleterada d’esperma sobre la cara d’estúpida felicitat del nuvi.

Alguna cosa dins del núvol va convulsar-se de dolor infinit. Completant el descens fins a la reixa de l’extractor de la botiga, Grimbergen va entrar al celler, va destapar el bocoi del vi dolç i va absorbir-ne tants litres com va poder. Begut i fora de si, va retornar al seu atmosfèric assentament, insultant als habitants dels núvols veïns mentre hi arribava, i maleint-los per la seva passiva i absurda no-existència. Quan va haver repassat tots els familiars i morts dels habitants del cel, va començar a dir fàstics contra Déu. Alarmats per la magnitud de les seves paraules, un parell d’àngels van baixar dels dominis divins per reprimir-lo, però van rebre un parell de cops de puny inapel·lables. Llavors van buscar reforços. Diverses legions de l’exèrcit angelical van abraonar-se sobre del venedor de licors, tot i que aquest ja estava prou grogui per a caure sense necessitat d’ajuda aliena. Inconscient després de la primera escomesa, van arreplegar-lo per la túnica i se’l van endur a una de les clavegueres de Ripoll que connecten directament amb l’infern, sota mateix de la botiga de licors. Mentre uns àngels aixecaven la reixa, els altres van dipositar-lo suaument sobre les fètides aigües residuals del barri de la carretera de Barcelona, d’on aviat el recollirien els éssers demoníacs que serveixen fidelment al diable.

Abans que ho fessin, durant un impàs de l’orgia on prenia part, el restaurador va tirar la cadena del lavabo, alliberant la flonja substància marronosa que acabava d’extreure del seu cos. Uns quants metres sota seu, Grimbergen va rebre sobre el seu cap el present definitiu de la terra per entrar majestàticament a l’infern.

[RÀDIO] Vampiresados, de Jordi Remolins

Jordi Remolins als estudis de ràdio La Veu, de Sant Joan de les Abadesses.

[Notes de l’editor.]

Alguns dels nostres amics i col·laboradors, tenen, com se sol dir, «cops amagats». És el cas del nostre contista de capçalera, en Jordi Remolins, que de fa molt temps és actiu a la ràdio La Veu, de la baronal vila de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), amb un programa que, actualment, s’anomena «Vampiresados».

El podeu sentir, i gaudir, des d’aquest vincle, i seguir-lo els dissabtes a les sis de la tarda (i els dilluns, en repetició, a les vuit del vespre), o bé aquí sota mateix:

 

 

11. La Força

La Força.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

L’entrecuix el pots mirar pel capbaix
o bé mirant enlaire amb el cap alt.
Pots decidir què vols, observar, descobrir,
obrir els ulls a la finestra de l’univers
o retallar llum a la llum i no viure
més enllà de la fosca. Sempre hi haurà
algú que recordi el teu nom i algú
que li faci nosa. Els temps mai són
alhora ni fàcils ni difícils ni per tothom,
i la millor sort és la perseverança a buscar-la.
En els bigotis del gat hi ha la subtilesa,
la fragilitat de l’aire, el temps subtil
que tant viu entre els fulls d’un llibre com a la pols
d’un camí, com a les taques de vi a les tovalles
quan desafies el material i l’espiritual de la vida.
En el guaret on creixen, diuen, les males herbes,
hi ha la convicció del lleó quan es desperta la força.
Cal estar atent al toc de les campanes
quan el vent és favorable, al cant
dels enganyapastors, a la serenata del mussol,
al lladruc dels gossos i al raucar de les granotes…
Al gust d’una truiteta amb quatre fulles d’amanida.


La Força

Potència, energia, influència, domini, autocontrol, astúcia, creació, destrucció, voluntat, estratègia.

D’allà on venim i cap allà on anem, un forat negre que ho absorbeix tot, la gran força del cosmos que ho ha propiciat tot.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.


10. La Roda de la Fortuna

La Roda de la Fortuna.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Guerra. És en somnis quan guerrejo amb poemes
i no sempre em duen cap a on jo vull,
més aviat em porten cap a on ells volen.
Puc sortir del somni sense l’oracle
i no saber com tornar-hi a entrar,
o no saber sortir d’un malson quan hi soc.
Saber somiar que sóc el rei i regno, o
no regnar tal com cal, per si algú no em vol veure
en el seu destí ni en somnis. Que ja
n’he tingut on he volat cap a on volia
i d’altres que em faig un tip de rodar
cap on déu vol, que m’empaiten esgarrifances
quan caic sense acabar de caure, quan salto
de terrat en terrat, que fins i tot, estic sorprès
de veure’m en somnis d’altres. Ara mateix,
somio ser un riu d’aigües en calma
que lentament arriba al mar per alçar veles.
O un gat prenent el sol de primavera somiant
com miola la gata amb qui somia,
quan somia en ella esperant-lo amb la temptació,
sabates vermelles i mitges, relligades
a les lligacames, i la ratlla tibada fins a l’entrecuix.


La Roda de la Fortuna

Oportunitat, sort, èxit, inestabilitat, atzar, risc, fat, realitat cíclica, ànim, esperança, joc.

Una il·lusió molt humana el fat, la infinitat de factors incontrolables que poden condicionar la nostre existència, posem totes les nostres esperances a la casualitat o causalitat?


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.

9. L’Ermità

L’Ermità.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Cendra. Després d’un dia de pluja tot queda
emboirat en una cortina cendrosa de llums.
El paisatge és com un fanal encès
quan miro contraclarors a Sant Martí Xic.
El temps guarda la temprança en les llums
i hauríem de dedicar un temps a preservar-ne
el misteri. Estic embadocat a la finestra,
el gat badalla i no en fa ni fu ni fa,
mirant al captard un núvol amarantí
que es torna blau i gris i es perd
discret en la barreja d’una pàtina
de colors en moviment. Si et cal serenor
escolta, mira, actua. El dipositari
dels secrets sovint n’esgarria el saber.
Confuci va dir que s’aprèn quan es practica.
Sincerant-nos en la intimitat del jo
encenem la lluerna d’allò que tenim ocult.S’ha fet fosc, el perfil de la carena
en la llunyania manté viu l’horitzó.
Solitari he de pouar en la volta infinita
dels estels i jugar amb les llums dedins.
S’ha fet fosc, també als senders de la guerra.


L’ermità

Austeritat, discreció, estudi, meditació, transcendència, solitud, prudència, saviesa, misticisme, control.

L’esser humà sempre ha buscat la veritat dintre seu el “coneixes a si mateix” màxima antiquíssima, amb l’intent de fer de pont entre la energia còsmica i la tel·lúrica de manera taciturna i solitària, per eixamplar el seu esperit.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.