[Video i text de Ramon Comella.]
Ruta que fem en Nan, na Victòria, en Toni i jo el maig del 2021, sortint de Solana de Ter i seguint la carretera de les Lloses. A l’altura del Rec de la Font del Perer, seguim el Camí Nou de Sant Esteve de Vallespirans que ens enfila fins a l’església i l’antiga rectoria. Tornem pel Camí de les Lloses, travessem la bonica Riera de Vilardell, i entrem a Ripoll pel Remei. Una bona i bonica pedalada.
[Text de Quim Vañó]
En els tres anys d’existència que ara celebrem, Espai Art60 ha estat alguna cosa més que una galeria d’art: ha estat un punt de trobada real, un espai de creativitat, de descoberta i de diàleg constant.
Des del desembre de 2022 fins al desembre de 2025, cada exposició ha deixat empremta, cada artista ha aportat una mirada singular i cada projecte ha contribuït a construir una identitat compartida.
Aquesta exposició recull aquest recorregut amb obres de cadascun dels artistes que han format part d’aquesta etapa fundacional. Quaranta veus que donen forma a una comunitat viva, que construeixen memòria i projecten futur. No és només una mostra del que ha passat: és el relat d’una energia que no s’atura.
Celebrem el camí fet, sí, però sobretot reafirmem el compromís amb el que està per venir.
[Redacció]
L’artista Toni Casassas, va engegar, ara fa uns quatre anys, el projecte Cants del pou, on experimenta a través del cant d’arrel, la relació entre la llengua pròpia d’una comunitat i l’expressió musical que hi emergeix. Ho fa recuperant antigues melodies populars i tradicionals del cançoner dels Països Catalans per aprofundir en la substància mateixa del so i endinsar-se en una experiència contemplativa i meditativa.
En aquesta ocasió, Toni Casassas presenta Arrelances, una proposta participativa amb la direcció musical de Joan Miró i Sebastià Bardolet, amb la col·laboració de músics instrumentistes de reconeguda trajectòria i, acompanyat d’un cor de veus format per persones de llengües i procedències diverses, un mosaic humà, que canta a l’uníson i teixeix una veu col·lectiva des de la seva diversitat. Arrelances és, doncs, un projecte, un pont artístic i espiritual que entronca en les mateixes arrels comunes del so.
Iniciem l’obra amb una invocació, una crida a alguns elements de la geografia sagrada catalana, muntanyes, pics i serres. Aquesta invocació se sustenta sobre una frase melòdica de l’obra de Frederic Mompou «Música callada». A partir d’aquí, el cantador i les veus comencen un recorregut plegats. Un inici, un naixement i l’aparició del somni, representat per un cant de bressol, la peça popular, Mareta, mareta. Després seguim la vida dels personatges sobre el cant occità Lo Boier, que representa el treball, les malalties, i la mort. Però, el personatge ha de conèixer a fons la substància profunda de la ment humana, les debilitats de la carn, les passions, les traïcions, les mentides, el dolor profund de l’engany. Per això canten plegats el cant líric, la cançó popular catalana, El Testament d’Amèlia. Finalment, després d’aquest petit recorregut per somnis, penes i treballs, enganys i patiments, arribem a la fi del tot, a la fi del món, a l’Apocalipsi, el Cant de la Sibil·la. La fi del món és recurrent i compartit per totes les cultures del món. La fi no entén de creences, estats i nacions o ideologies, només salva qui s’ha mantingut amb l’esperit pur, en l’amor i al servei, als altres. I llavors tot recomença de nou amb La Santa Espina, que ens regala l’esperança, que ens ofereix a la renaixença, l’aparició de la primavera com a reinici de tot, retorn màgic de la vida i el cant.
Aquest és, doncs, el recorregut simbòlic, dramàtic i musical de la peça. Una invocació, un camí compartit, una fi apocalíptica i un renaixement.
Un projecte de Toni Casassas
Direcció i coordinació musical de Joan Miró i Sebastià Bardolet
Cantador Toni Casassas
Piano Josep M. Cols
Flautes Miquel Casals
Guitarra Ricard Puigdomènech
Contrabaix Bruna Bretcha
Veus Arpi Babamyan, Charleen Cheng, Cristina Vilaró, Egbert de Jong, Joan Canillas, Júlia Evans Calm, Maïna Gautier, Marc Fàbrega, Maria Teixidó, Mariama Dieme, Pili Pascual Martínez, Sandra M. López H., Sara Gómez, Serena Sgarzi
Producció de Cristina Vilaró
Coproducció de l’Ajuntament de Vic – cultura amb la col·laboració de la Fundació l’Atlàntida
[Redacció]
TVO ens presenta en aquest vídeo la tradicional Serenata de Rams al Casino de Vic, un dels actes més emblemàtics del Mercat del Ram de Vic, una celebració molt arrelada a la ciutat i al conjunt d’Osona. Aquesta serenata, plena de simbolisme i ambient festiu, reuneix veïns i visitants al voltant de la música i la tradició catalana.
La cantada s’inicia amb la cançó del Mercat del Ram de Font Sellabona, una peça que evoca l’esperit d’aquesta festa primaveral i que serveix d’obertura a un repertori de cançons tradicionals catalanes. A partir d’aquí, la vetllada es desenvolupa amb un seguit d’interpretacions que connecten el públic amb les arrels culturals del territori, reforçant el sentiment de comunitat i identitat.
Aquest acte no només posa en valor el patrimoni musical català, sinó que també manté viva una tradició que es transmet de generació en generació, convertint la Serenata de Rams en un moment especial dins el calendari festiu de Vic.
[Redacció]
En Ramon Comella ens fa arribar unes escenes gravades per una càmera automàtica situada a la vora d’un viver, al Pradell Nou, al Bergadà, durant el mes de febrer d’enguany, i que capten el ball nupcial d’una parella de bernats pescaires.
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.
[Text d’Helena Bonals]
Hi ha llibres absolutament genials que són presentats amb una coberta completament mediocre, el que Forster anomenaria com a “correcte, bonic i adequat”, al costat del “bo, bell i veritable”. Que no n’hi ha prou amb què la coberta ―que no la portada, paraula amb què molta gent s’equivoca― sigui molt vistosa, estètica, llaminera. L’important, com en tot el que és artístic, és que digui alguna cosa. Cal fer sempre més del necessari. Però això és una cosa que passa poc sovint, com amb la “propina” de Pla, que no es pot donar per descomptada.
Si el títol del llibre també és com el d’Una habitació amb bona vista, que és poesia, art per si sol, és més fàcil de fer-ne una interpretació brillant, com el disseny que il·lustra aquest article, que vol ser com una finestra oberta que es pugui relacionar amb aquest títol. Que avui en dia els títols ja solen ser com els eslògans en la publicitat, no n’hi ha prou amb L’Odissea, el Don Quixot o l’Anna Karènina.
De totes maneres, sempre hi haurà algú que dirà que un llibre es ven sol sense l’ajuda del dissenyador. Que amb el programa de disseny anomenat Canva, que és com un IKEA, un ZARA de la creativitat, tothom pot fer de grafista. Però, com amb la retòrica, no n’hi ha prou amb mostrar, cal persuadir, cal transformar, cal que hi passi alguna cosa. Com en els versos de Margarit: “Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d’un vers”.
Sap molt de greu veure com una obra, treballada durant anys, es vol resumir en una coberta feta en cinc minuts. Que no dic que això no pugui passar, perquè al capdavall el títol i la imatge que l’il·lustra venen a ser condensats com un bon poema. Però entre prou i massa. Ja se sap que avui en dia habitualment els llibres arriben i marxen de les llibreries sense haver-los permès d’arribar a tothom a qui caldria arribar. Com els diaris, de seguida es fan vells. Per què matar-s’hi amb la coberta, doncs? Però entre el mejor, que és enemigo de lo bueno, jo em quedo amb el primer.