[Text de Isidre Oller.]
L’escriptor podria ser un dels darrers vestigis d’intel·ligència natural i de cultura humana. Els que vivim des dels anys feliços del benestar al Primer Món, hem anat observant els successius atacs de les elits per tornar a l’Antic Règim. Ells tenen les armes, la informació, els canals adequats i d’altres iniciatives en què els poderosos s’han aprofitat del poder que paguen per a carregar-se els dissidents, secundats per un exèrcit de manats que perversament ataquen la seva pròpia posició social. Tanta força desproporcionada desmotiva una gran part de la gent de tropa i es deixen portar i alienar sense escarafalls: el consumisme és una pastanaga narcòtica; barallar-se amb els iguals i amb la família per tres paupèrrims euros és un repte d’una falsa autoestima; fer moneda falsa per un lleure sense preocupacions és un parany miop. Així i tot, sempre roman un petit exèrcit d’idealistes que pot basar-se en uns fonaments ben argumentats i amb un esperit insubornable. Per a tots aquests, les elits reserven algunes armes terribles. Les drogues es van utilitzar per a desactivar els hippies o la joventut abertzale; n’hi ha proves. Però no faré més tombs i alleugeriré el discurs per arribar als escriptors, com he anunciat en el títol d’aquest escrit.
Les elits han decidit, sobretot des de l’adveniment del neoliberalisme, que la democràcia s’ha de replantejar i buidar-la completament de substància, de disciplina i de moderadora del progrés. Una altra de les armes implementades en la guerra diària ha estat anar contra l’educació i la cultura lliure. Els escriptors han estat, generació rere generació, un dels productes més capdavanters i sofisticats de l’ensenyament de la cultura prèvia. Amb els evidents matisos que podríem discutir aquesta asseveració, i que podria ser extensiu a qualsevol creador de qualsevol art, podríem convenir que coneixen bé l’idioma, l’actuació humana, un mínim de totes les matèries estudiables i que presenten un punt d’honor per fer les coses ben fetes.
Les elits, en la seva paranoia, van ordenar tirar enrere la llibertat en les arts que s’havia produït de manera generalitzada des del Romanticisme als ismes i l’avantguarda del segle XX. Els pensadors, els escriptors amb seguiment social, els poetes tenien un prestigi i una certa ascendència sobre alguns sectors directors de la societat i sobre les masses. Això no podia ser si es volia un triomf absolut sense possibilitat de dissidències.
El mercat ha permès que s’hagi passat de “fabricar” música a “prefabricar-la”. Les arts plàstiques es mouen fora de l’àmbit cultural per giravoltar-ho tot sense més explicació que l’econòmica. Amb la IA ha arribat l’hora de desarticular d’una vegada la perillosa banda dels escriptors. No puc més que estar d’acord en el que deia el reeixit autor de novel·la negra i antic policia Víctor del Árbol en una entrevista que l’hi he llegit. En una frase ha condensat tres idees que jo subscric des de fa temps: si vols ser escriptor es recomana de manera imperativa que has d’haver llegit un munt ―i fer-ho amb sentit―, has d’eliminar completament de la teva agenda la IA i no t’has d’autopublicar mai.
Aquestes tres qüestions porten a l’aigualiment de la cultura, a enganyar-se per manca de filtres de qualitat i a creure’s el que no s’és. Una mica com el bombardeig absurd en què hem convertit internet i les xarxes socials, on el soroll i la manca de criteri estan fent tant de mal. Jo em meravello quan veig que hi ha egos que enceguen fins al punt d’obviar l’escola primera d’un escriptor, que és conèixer, ni que sigui a grans trets, el que s’ha escrit abans ―i ara mateix― per a saber de què va la cosa. Com adquirir una veu pròpia dins la literatura si no coneixem què és això que s’estableix com a literatura? Quina vergonya pot tenir un escriptor que se serveix de la IA en lloc de si mateix? Estem conculcant-ho tot plegat! És com posar patins als atletes! Ja no caldrà creativitat amb què modelar el bagatge adquirit sense descans al llarg dels anys. I el darrer disbarat d’autopublicar-se sense cap filtre ni concert. Tot plegat, una odissea per als lectors, que ja no sabran separar el gra de la palla. No m’agrada el món editorial i per solucionar-ho, em faig publicar en una gran multinacional de l’empobriment, que m’assegura uns guanys sucosos després de vendre telemàticament llibres impresos a Polònia! No s’adonen que això, si fa mal a algú en el món editorial, serà a les editorials més petites, innovadores i fetes amb cura? Si les elits afavoreixen un tipus d’escriptors asèptics i mediàtics que copen la majoria dels grans premis literaris, on podrà, el lector, trobar escriptors lliures, impressionants i diferents si les editorials que els podrien tutelar desapareixen per la necessitat individualista d’escriptors poc treballats de veure el seu nom en el llom d’un llibre?
Escriure no és fàcil ni indolor. Escriure no és aprofitar tenir mil amics ―molts d’ells no lectors― que et compraran a ulls clucs el “teu” llibre. Escriure no és aïllar-te del món literari i cultural perquè et creus amb uns privilegis inventats. Escriure no és una afició innòcua. Escriure no és fer rodolins per riure en les celebracions familiars o d’amics. Escriure no és rebaixar el nivell d’avanç cultural.
El temps dictarà els darrers versos. Es veurà o un munt de runa o, esperem, uns monuments extraordinaris i ben cuidats. Com els que tenim a mans plenes i a l’abast des de l’antiguitat clàssica fins als convulsos anys del segle XXI i les seves xarxes de puntes afilades parades per als escriptors lliures.
