[LLIBRES] «Ressenya del llibre d’en Ramon Cotrina «Històries fantàstiques de Sant Joan de les Abadesses»» d’Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Tots els pobles tenen al seu darrere un discurs històric que els ha conferit una certa manera de ser i d’estar, amb les fites i els personatges que els segles han anat desgranant i, al seu torn, enriquint; ara penso en els anys de la fundació i en les dones que van acabar donant nom a la vila, en la canònica agustiniana, en l’arribada del tren i la industrialització, en les alcaldies democràtiques, en la fundació de l’Institut Escola Mestre Andreu, etc., però també, ai las!, en les atzagaiades de guerres, conflictes o malures.

Però no només hi ha l’esmentat discurs històric, sinó que al seu costat hi creix el de l’imaginari, constituït per un corpus de rondalles, llegendes i contes que el pas de les centúries ha anat entreteixint i enriquint alhora amb nous components, noves vivències. I és precisament d’això darrer que us en vull fer cinc cèntims, ara i aquí, i que ja us he avançat en el títol que encapçala el present escrit.

Sis són les narracions que ens desglossa en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), fent ús d’un llenguatge àgil, precís, ric i entenedor, que combina amb una elegància narrativa que realment et corprèn… i no exagero. No es tracta pas d’un recull ni nou ni inèdit, puix que es publicà l’any 2013 amb motiu del monogràfic de la Festa Major de Sant Joan d’aquell any; el text compta amb unes adients il·lustracions d’en Jordi Canelles. El resultat final d’aquesta col·laboració va ser, a parer meu, un dels programes de festa major més bells i de bon llegir dels darrers decennis.

Quins són, doncs, els sis contes que ens explica en Ramon Cotrina? El primer és El fantasma del pla de les Forques, seguit per Les bruixes de Sant Joan, La por, subdividit al seu torn en tres rondalles, La por del carrer de les Mudes, La por de la font dels Capellans i La por de la carretera de Surroca; després venen El molí del Palé, El follet i, com a cloenda, Els esperits.

Molts d’ells estan ambientats en temps avials, edat mitjana i moderna enllà, mentre que d’altres són de més cap ençà, amb unes accions situades ja en ple segle XX, com ara els tres contes de La por, on ens explica també, ni que sigui de resquitllada, les facècies dels bordegassos dels Trago i del Raval, o el d’Els esperits, una descripció curulla d’ironia d’unes germanes solteres, les Blancafort, que es posaren en contacte amb la mèdium del poble per parlar amb parents ja traspassats.

En tots ells en Ramon hi va incloure petites espurnes del seu coneixement de la saviesa popular i, en aquest cas, genuïnament santjoanina, com ara en els contes de Les bruixes de Sant Joan (= de Malatosca) o El follet. En el primer cas, ho fa amb una oració contra el «mal donat», un encanteri aleshores molt temut!, que, permeteu-me, amables lectors, que us transcrigui literalment: «Mal donat, mal ignorat // així quedis mig escanyat: // torna-te’n a la casa d’on t’han portat; // rosega el cor del qui t’ha donat. // Que tot això sigui veritat // com Jesús en creu va ser clavat, // i com les tres persones // de la Santíssima Trinitat».

Als darrers paràgrafs d’El follet ens fa sabedors d’on podem trobar un «retrat» d’aquest personatge entremaliat i busca-raons: en un dels capitells del porxo de sant Mateu del monestir; l’escultor Joan Crispell, fart de les seves malifetes, l’empresonà per a tota l’eternitat esculpint-lo dins de la pedra tallada del capitell que col·locà precisament a l’entrada de l’església per tal que tothom el veiés i, si s’esqueia, anar-hi a fregar branques de llorer per col·locar després a portes i finestres de les cases per barrar el pas a aquest dimoniet; tal era la quantitat de gent que hi acudia, que el canonge sagristà manà de posar-hi un escambell perquè tots els fidels hi poguessin arribar còmodament.

Petit recull de contes, petit tresor del nostre imaginari col·lectiu que, si em permeteu el consell, val molt la pena de rellegir i de gaudir-ne d’allò més!

[ARTICLE] «Els beatles contra la paparrarquia» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Al món de la cultura passen coses molt curioses, sobretot quan s’ha acabat confonent amb l’economia… Els grans premis literaris, amanits amb una bona dosi de lluentons i llana al nostre clatell, són atorgats en càlcul exacte als pistrincs fàcils que produiran. Per Sant Jordi també passa, ja ho va dir Déu: abans es colarà un camell per l’ull d’una agulla que no un ric entrarà al regne del cel! Però els poderosos que maneguen les finances s’arrapen al barrastral de la seva poltrona com les paparres més monstruoses. Aleshores, al cel dels likes, de les llistes de vendes i de la propaganda mediàtica, hi passen els camells dels personatges famosos, els llibres dels quals han estat escrits per negres i per grisos. Sí, exactament grisos, un boldró de grisos! Els narradors que fan literatura, a la cua! Els poetes… Ai, quina broma!

Tot això no seria tan greu si el criteri adquirit pels usuaris de la cultura fos a prova de tanta enganyifa i trivialitat. Les coses han de ser fàcils i que no maregin, fora filtres al guany de les grans fortunes! Explicar que la dita del camell i l’agulla és un error de traducció només faria un mal incurable als pobres consumidors de lectura. La dita exacta seria que no passaria una corda gruixuda per l’ull d’una agulla, però ja comprenc que és més espectacular i literari endossar-nos un camell! No totes les decisions del pensament dominant han de ser dolentes! La qüestió és que estem a mercè de testaferros saberuts i taxatius que mai no s’equivoquen! La butxaca no s’equivoca mai! I ara que arriba la intel·ligència artificial, pobrets humans, l’ultracrepidarianisme serà més impune que mai! No només engegaran a l’atur tota cuca artística, sinó que la majoria d’aquests testaferros saberuts també aniran al carrer! Si la IA pot fer llibres, cançons i obres plàstiques sense que s’hagi de pagar enormes quantitats de diners als creadors, ja tardem a fer net! A més, tots aquests anys de banalització de la cultura han creat una munió de gent que no entén el que llegeix ni el que escolta i que diu que un nen de tres anys pinta millor que Joan Miró! Jo, innocent de mi, vaig anotar això de l’ultracrepidarianisme perquè m’entretenen més aquestes petiteses que no veure com pixen i rellisquen pobretes víctimes en vídeos que corren arreu. Vaig pensar que era un terme de gran actualitat: és la tendència a opinar i donar consells sobre matèries de les quals no se’n té ni idea! Apel·les de Colofó va ser un gran pintor fa vint-i-quatre segles. Un sabater va voler opinar a la lleugera sobre les seves obres i Apel·les va sentenciar: “Ne supra crepidam sutor judicaret”…

Les anècdotes sobre els fets extraordinaris de les paparres de què avui m’he recordat són inacabables. Una que portaria molt per discutir és sobre la fama d’artistes que esclata un cop han mort i ja no poden molestar cap paparra. Què passa, no hi havia ningú que apreciés la seva qualitat quan estaven vius? Per quina entelèquia o casualitat arriben a ser descoberts més endavant?

Pel que podem intuir, per tant, el desdeny cap a la cultura a costa del materialisme i de l’entreteniment fàcil i esclau no ve d’ahir, sinó de molt més lluny. Va caure la cultura clàssica com estem veient com cau la cultura contemporània. Un d’aquests saberuts va posar-se taps a les orelles i no va voler veure el potencial dels Beatles en aquella famosa prova per a la Decca. No és poca cosa, si els Beatles no haguessin perseverat, potser no els hauríem conegut mai i avui la cultura contemporània hauria començat a morir una mica abans!

[ARTICLE] «La crispació (induïda)», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Antigament, la gent per parlar havia de trobar-se en persona i, si calia, quedaven per a una cita en un altre moment o lloc, ja fos a la posta de sol o a la lluna plena següent, elements de referència que els implicats poguessin verificar des de qualsevol lloc. Després aparegueren els correus, que portaven les citacions o missatges als destinataris, els quals responien pel mateix mitjà. No cal dir que això era un sistema força lent, en funció de la distància entre uns i altres. No obstant, fins i tot hi havia qui jugava partides d’escacs a través d’aquest mètode. L’avantatge era que el temps de reflexió era quasi infinit. Tampoc tenien pressa.

No fa pas massa temps que les coses es van accelerar gràcies al telègraf i el telèfon, tot i que sovint s’utilitzaven només per concertar una cita on poder parlar més detingudament i en persona. La comunicació no només són les emissions (el so, la imatge o el gest); si volem que sigui completa, i sense distorsions, cal que la font emissora hi sigui present.

Fins i tot amb el telèfon tradicional no sempre era possible de trobar la persona sol·licitada a casa seva quan desitjàvem i s’havia de repetir la trucada en un altre moment. De fet, era molta la gent que no tenia telèfon i s’havia de valer de l’aparell d’un veí, del bar més pròxim o dels locutoris de telèfon per poder parlar amb amics, familiars o clients, situació del tot inimaginable per a aquells que ja han nascut amb el mòbil a la mà.

Naturalment, els mètodes clàssics potenciaven la paciència i desactivaven la precipitació. Hom havia de pensar detingudament allò que volia comunicar abans de posar-se a l’aparell. I aprenia, al mateix temps, a escoltar, o a esperar la resposta en cas de missatges escrits. Tot això segueix existint, però de manera precipitada, quasi instantània. Quan ara hom truca, a qui sigui, dona per suposat que l’altre li contestarà immediatament; i quan no és així, sovint entenen que l’altre passa d’ell: primer grau de crispació.

Immediatament hom tecleja un missatge pel whatsapp i es queda esperant l’avís de la resposta. Si no es produeix de seguida només fa que incrementar l’ansietat, però, fins i tot si es produeix, això desencadena una cascada de missatges i contramissatges, reactius i reaccionaris, sense temps per a la reflexió, d’ambdues parts, que sovint deriven en retrets, insults o desafiaments, ja sia degut a malentesos, maledicències o simple incapacitat de comprensió lectora. No són poques les vegades que aquesta dinàmica esdevé la causa d’enfrontaments, trencaments de relacions o amistats, simplement per interpretacions errònies d’allò que s’ha dit. Quants xats heu deixat per aquestes raons? Tot, només per no haver dedicat un mínim de temps a escoltar i pensar la resposta. Segon grau de crispació.

Antigament un podia estar dies o mesos esperant una resposta i, mentrestant, feia la seva vida tranquil·la i pausadament. Ara, amb els nous mitjans, es dona per suposat que es poden fer ambdues coses alhora: atendre les activitats habituals de cada moment al mateix temps que es comunica amb altri, responent o inquirint qualsevol subjecte ―o subjectes― de qualsevol part del món. Algú s’estranya encara que el grau de crispació i ansietat existent s’incrementi dia a dia, segon a segon?

I això, suposant que un sigui capaç de manejar-se més o menys bé amb aquesta tecnologia que no para d’incrementar-se i transformar-se permanentment, esdevenint un front de batalla en si mateix, que requereix d’unes forces especialitzades dedicades únicament a aquests afers; fins al punt que, en lloc de procurar la comunicació, exigeixen gran part del nostre temps a orientar-nos entre les seves xarxes, o a defensar-nos dels xantatges de la pirateria dels mitjans.

Sorprenentment, ser capaç de viure immers permanentment dins aquest nivell d’estrès és considerat un mèrit professional i un valor imprescindible per a aquells que pretenen tenir càrrecs de responsabilitat dins les empreses. En diuen competitivitat, i consisteix a ser capaç de batre’s tot el dia, com forces de xoc, amb proveïdors, socis i empreses de la competència.

No és d’estranyar, doncs, que després d’estar tot el dia guerrejant hom faci extensiva aquesta actitud també entre amics i parents. En lloc de comunicar-nos ―que era la finalitat―, resulta que ens passem la vida dins la trinxera, demanant contrasenyes o disparant a tort i a dret, qualsevol que se’ns apropi. Tot, per no deixar-nos temps per reflexionar sobre a qui beneficia l’estat de crispació induït pels mitjans. El cas és que moltes de les feines actuals no consisteixen en altra cosa.

Davant la impossibilitat de fer servir aquests mitjans adequadament, per allò que (ens deien) estaven pensats, es transformen, massa sovint, en quelcom similar a les plantofades ofensives que servien (segles enrere) per provocar desafiaments i, aleshores sí, serveixen (com els padrins) per quedar en el dia, l’hora i el lloc del duel, on resoldre les diferències. I, quan arriben a nivells planetaris, esdevenen guerres declarades entre països.

De fet, és la no-resolució en els primers nivells d’afectació (la discussió o baralla entre veïns) que, en fer-se més complexa, ens porta als graus de tecnologia bèl·lica actuals. El pas següent consisteix en el bloqueig, per saturació, de les comunicacions i la consegüent desconnexió de les xarxes i, aleshores sí, tindrem temps per tornar a ocupar-nos d’allò més immediat que tenim entre mans:

blanques/peó d-4, negres/peó f-5…

[ARTICLE] «Des del Penedès, mirada cap a Barcelona», de Jordi Sánchez

 

[Un article de Jordi Sánchez.]

S’ha obert un debat territorial que té una mirada des de Barcelona, cap i casal de Catalunya. Es debat si la solució passa per ampliar l’actual AMB, àrea metropolitana de Barcelona, de 36 a 200 municipis. Crec sincerament que aquesta mirada no és la que pertoca, ja que, per la configuració física i orogràfica i per l’actual ocupació del territori català, no és l’adequada. I ja des d’aquí auguro que la propera demanda serà que Catalunya només sigui governada des de Barcelona.

És això, el futur que volem per al nostre singular país? Ja pensem bé quina governança tindrem? Continuarem amb ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Govern de la Generalitat, delegacions de l’Estat central, Comunitat Europea, etc.? Aquest no és el camí de l’eficàcia ni el de l’eficiència.

Em sap greu el temps que perdem parlant de com resolem els problemes de la ciutat de Barcelona. Els departaments de Territori dels governs de la Generalitat hi han destinat esforç, tècnics solvents i polítics, que han treballat a fons els darrers vint anys en aquesta qüestió, amb àrees i altres plans sectorials, estudis, etc., avui, tot en un calaix!

El que no pot ser és la inoperància, deixar passar, tot sabent que l’economia d’un país no s’atura, i també se sap que el diner és poruc i que, enfront dels processos eterns, el diner se’n va cap a altres territoris que donen solucions i que siguin més operatius.

Què cal fer?

La solució passa per donar més capitalitat a les ciutats de l’interior del territori català, oferint-los plusvàlues que generin les noves inversions estratègiques. Així, calen noves infraestructures, sobretot de mobilitat (Ferrocarrils de la Generalitat) i d’altres, amb el cap i casal Barcelona i la resta de ciutats importants (xarxa).

Catalunya no pot esperar més a tenir un pla urbanístic general que sigui la suma dels 8 plans territorials parcials de les vegueries. Això implica de manera urgent aprovar el Pla territorial parcial del Penedès aprovat l’any 2017 (el 15 de febrer ha fet 9 anys!). És una prova suficient per denunciar com de malament anem, perquè la ciència de l’urbanisme també té caducitats, però l’acció econòmica no s’atura, i el que es fa i s’ocupa en els territoris amb visió de futur o no, la hipoteca, difícilment es modifica.

Així ho veig.

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» L’espoleta, d’Eduard Garrell.

Aquesta imatge correspon a l’arribada del Sevillano a l’Estació de França l’any 1950.

[Text de Eduard Garrell]

«Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.»  Joan Fuster

L’article amb el títol Renfe, els trens que recorren Espanya gràcies a dues dècades de treball esclau dels vençuts pel franquisme explica com el franquisme es va venjar dels vençuts.  Empreses ferroviàries com Norte, MSA, Renfe, Entrecanales, San Román, Huarte y Banús, Duro, Barbero, Babcock & Wilcox, Astilleros de Cádiz o La Maquinista Terrestre es van servir de presos polítics; prop de 400.000 van ser condemnats a treballs forçats.

Moltes d’aquestes empreses cotitzen avui a l’IBEX, però mai cap d’elles no ha fet cap reparació dels crims comesos contra la població. A la Renfe els presoners de guerra van ser destinats a reparar i ampliar la xarxa, aplanant talussos i cavant trinxeres i túnels a pic i pala. Les mateixes que ara cauen. Els afectes al règim van substituir el personal depurat o represaliat, sense cap preparació ni formació.

El dia que amb el meu pare, fill d’un maquinista de la MSA i víctima del dictador, ens vam esmunyir a la sala de control de trànsit de l’estació de França (encara és al mateix lloc), em va fer observar que tot el personal que hi treballava eren militars. Corria l’any 1959.

El 1941 Franco havia nacionalitzat els ferrocarrils de tot Espanya. A Catalunya, aquella xarxa havia estat construïda amb el capital d’inversors catalans i estrangers, amb molt poca o nul·la participació de l’Estat, que només tenia interès a obtenir els plànols i avançar-se per especular amb la compra dels terrenys.

Les companyies que durant la guerra va ser col·lectivitzades, el 1941, per la Ley de Ordenación Ferroviaria van passar unificades a mans del règim franquista, embargades als accionistes, sense distinció. Fins a aquella data, les companyies MSA i Norte unien les xarxes de Catalunya i València pel traçat de la via Augusta (Barcelona-Tortosa-València). Aquest eix ferroviari va ser abandonat amb el propòsit d’aïllar socialment i econòmicament les dues comunitats més riques i diluir les identitats nacionals en l’espanyolisme. Encara avui Barcelona i València estan unides per trens convencionals que triguen més de quatre hores a cobrir un recorregut de 350 km, en espera que les uneixi el nou eix mediterrani, que passarà… per Madrid!

Al llarg de 85 anys, la Renfe ha estat un microcosmos laboral, molt semblant a l’exèrcit i la Guardia Civil, que es perpetua per relleu generacional, de pares a fills. Treballar-hi era un privilegi per a tota la família, pels sous, els viatges gratuïts, l’habitatge, els subministraments i els economats a preus irrisoris. Els fills dels ferroviaris podien fer la mili a la companyia i en sortien amb feina de per vida, com a factors, caps d’estació o en ocupacions de certa categoria, i amb la possibilitat de triar destinació per tot Espanya.

Mai més es va recuperar la Xarxa de Ferrocarrils Secundaris de Catalunya, que s’havia començat a bastir i que havia de vertebrar el territori. Una xarxa que ja havia estat boicotejada per la dictadura de Primo de Ribera. Les quinze línies de via estreta catalanes van ser abandonades i desmantellades per manca d’interès de l’Estat i per consolidar el centralisme absolut de Madrid.

Entre el 1991 i el 1996, Mercè Sala, impulsora del megalòman projecte de l’AVE i desprestigiada a casa nostra per voler eliminar la línia de Barcelona a Puigcerdà, va fer un intent maldestre de posar ordre en aquesta companyia. El poc que va aconseguir va ser ràpidament destruït per l’afany persistent de demolició d’aquest servei públic. Avui dia, el 48 % de les inversions a Rodalies han anat a parar a Madrid i el 16 %, a Catalunya; i a l’AVE s’hi ha invertit 15 cops més capital que a Rodalies, malgrat que només el 10 % dels usuaris la fan servir).

Patim, doncs, una llarga història amb la Renfe com a instrument de colonització i decatalanització. Una societat vençuda, mesella, esporuguida i submisa s’ha acostumat als  abusos quotidians. Poc sovint s’intenta alguna tímida protesta, sense revolta, a la qual ningú dona suport, i els successius governs de la Generalitat es deixen ensarronar a consciència, per anar tirant de la rifeta. L’actual «Govern de tothom» s’agenolla davant del sindicat ultra de maquinistes, que l’intimida i l’amenaça per evitar un hipotètic traspàs ―i, de pas, fot els usuaris― i forma part de l’ADN de la companyia.

La Renfe no funcionarà mai més, perquè la finalitat per a la qual ha estat concebuda no és la de vertebrar el país, ni portar la gent a la feina o a la universitat, ni fer que el país funcioni. Tampoc tenen la intenció de tornar-nos-la perquè ens espavilem. L’estat de degradació programat de la xarxa ha arribat a extrems gairebé irreversibles que només es poden  reparar amb importantíssimes inversions, però també cal, tant sí com no, un canvi de mentalitat. Espanya és capaç de fotre els calés a qui sigui, però canviar de mentalitat és de totes passades inconcebible, i més en una qüestió en què es juga la unitat d’una falsa pàtria que és una coartada per a l’espoli.

Ara caldrà veure si paralitzar el port, col·lapsar les autopistes, aturar el transport ferroviari, fer perdre milions a les empreses (i no només a les catalanes) i defraudar els importadors i exportadors d’arreu del món serà una opció acceptable per Europa, el món i la resta de comunitats espanyoles. Es pot aïllar Catalunya? Es pot substituir el port de Barcelona pel de València? El Pertús per Bielsa? Aquesta situació pot ser l’espoleta que faci explotar un parell de parlaments: el d’aquí i el de Madrid. Estiguem al cas, no perdéssim altre cop el tren.

[VERSOS] «Mare nostrum», de Gabriel Salvans

[Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]

Baixava per les escales que duien
a la platja mentre mirava el mar,
estava en calma. Després de prou dies
de llevants, a la sorra s’hi llegia
el vaivé de les onades. Avui
regnava una calma que convidava
a endinsar-se en la noblesa de l’aigua,
un vent suau removia l’aire fresc
i la fredor de l’aigua d’hivern feia
més pura la temptació d’entrar
al Mare Nostrum, en el lloc on grecs,
fenicis, romans i cartaginesos
van arribar amb les seves cultures.
La fredor del mar em colpia el cos
mentre pensava que si soc com soc,
vinc d’on vinc i parlo com parlo, ve
de molt lluny, i ningú em salvarà els mots.
Suraven unes calces solitàries
damunt les ones. Mentre feia el gest
per agafar-les, he vist el cul nu
d’una dona que caminava enllà
com si fos del temps en què aquells vaixells
van deixar la petjada a casa nostra.
Era romana? Catalana? Chi lo sa.

Gabriel Salvans
Pas estret, 2026

 

 

 

 

 

[AUDIOVISUALS] «Un viatge visual per la història de la pintura»

[Redacció]

Aquest vídeo ens ofereix un recorregut visual fascinant per l’evolució de la pintura al llarg de la història. Des de les primeres manifestacions artístiques a les coves prehistòriques fins a les avantguardes contemporànies, l’animació mostra com han canviat les tècniques, els estils i les mirades sobre el món. Amb un ritme àgil i recursos visuals clars, el vídeo ajuda a entendre com cada època reflecteix el seu context social, cultural i tecnològic a través de l’art. Una proposta didàctica i inspiradora que convida a observar les obres amb nous ulls i a descobrir la pintura com un llenguatge viu i en constant transformació.