He llegit que només un cinc per cent de la població mundial no es casa mai. Els solterons són, doncs, l’excepció que confirma la regla. Què és el que fa que hi hagi els que sempre estan canviant de parella, com els actors, i els que no la deixen mai, passi el que passi? Per què hi ha els que van darrere i darrere d’algú, i els que es permeten el luxe de dir que no?
Conec alguna persona que ha patit tanta gelosia a la vida que en el seu ordre de coses no hi entra fer el salt o bé fer fer-lo a algú altre. Casar-se és una paraula que ve de “casa”, en una metonímia, la part pel tot. Estaria bé que aquesta casa comptés sempre amb una finestra al cel estrellat.
Goethe, fins que no es va casar, als quaranta anys, va ser verge i no feia més que enamorar-se de noies amb xicot o dones casades, com la Carlota dins la novel·la de Thomas Mann. Cadascú per on l’enfila.
La gelosia és ofensiva tant si es té com si no es té. Un equilibri ben difícil de portar. A mi sempre m’ha meravellat el Shakespeare enamorat que li diu a l’altra persona: “Casa’t i tingues fills”. Perquè el seu amor no és gens convencional, com tot el que va escriure.
Dante havia vist Beatriu només dues vegades, si fa no fa com Petrarca a Laura, i tots dos les van estimar tota la vida. I això que diuen que quan t’agrada algú sobretot tens ganes de veure’l. Jo hi afegiria unes enormes ganes d’abraçar-lo dues hores seguides.
Més que la música com a aliment de l’amor, que deia Shakespeare, per a mi ho és la poesia. Qui l’ha tastada ho sap. D’això, mai no se’n té prou, com no se’n té prou del paisatge més bell del món, la Toscana. Qui es pot queixar de ser estimat només amb ella?
He vist Barcelona als meus peus
des del cel blau del Tibidabo,
la nòria balancejava
desigs i paraules i somnis.
Ampolles llençades al mar
perquè algú en llegeixi el missatge
al sol d’una platja deserta.
He vist com caminaven somnis
solitaris, mentre badava,
al tragí de la multitud
incessant del passeig de Gràcia.
Que la fi del món ens agafi
ballant, he pensat, mentre veia
bellugar entre el vestit de blonda,
cabells al vent, les mitges blanques,
reixades, tapant els genolls,
emergir d’unes botes roges
sobre la grisa ortografia
del terra. Temptació feta
d’anys amb anys en una cançó.
Màgia que perdura als llocs
com flama encesa en una llàntia.
La vida és plena de contrastos i d’atzars. I d’això en fem el que som i el que volem ser. Escric això el dia en què fa dinou anys que el meu pare va traspassar. El recordo tots els dies que se’m regala d’estar en aquest món. Ell em va ensenyar una manera de veure el camí i de sentir la vida. No és fàcil veure’s transportat per màgia negra des dels camps de blat de l’Anoia segarrenca al front d’Aragó, ni sobreviure a tanta malvestat, ni sobreviure a la presó, ni sobreviure (en estat d’ànim) a ser perdedor en una llarga i grisa postguerra. El meu pare sempre xiulava i taral·lejava: tot podia anar en orris, però a dins seu no podrien mai entrar les forces invasores del mal… El seu lema?: “Que hi hagi una república a casa on no falti ni el pa ni l’amor”. En tan poques paraules es resumeix el desencís de l’idealisme i de la lluita col·lectiva. En tan poques paraules es fa un projecte inexpugnable que sempre triomfarà.
El meu pare em va explicar tot el que va passar en aquells anys terribles, va veure en mi un receptor sensible a qui transmetre la joia de viure. I ho va fer fins i tot sense voler, i aquest és el motiu últim d’aquest text, que el centraré al voltant de la figura mítica del poeta Miguel Hernández.
Quan Miguel Hernández va arribar a la presó civil d’Alacant (Reformatorio de Adultos) el vint-i-nou de juny de 1941, el meu pare ja hi era tancat des del 12 de febrer. Van coincidir uns pocs mesos; en la categoria d’amics, coneguts i saludats segons l’Escala Josep Pla, el poeta i el meu pare eren simplement “saludats”. La magnitud d’aquell company de repressió va créixer amb els anys i es va fer enorme en el meu esperit adolescent. Així com la lectura de 1984 d’Orwell en una edat prematura em va marcar decisivament, el desig de conèixer la poesia d’Hernández em va introduir al món poètic i va ser el primer autor del qual vaig llegir l’obra completa ―una edició d’Alianza Tres de l’any 1984 que he rellegit algunes vegades. Les coses passen…
El nexe d’unió més proper que hi havia entre el meu pare i Hernández era el jesuïta Joaquim Vendrell, un personatge fosc que va ser decisiu en la vida de molts contemporanis i d’entre ells, Miguel Hernández ―a qui va condemnar a la mort― i el meu pare ―a qui va condemnar a la vida…
Vendrell, nascut cap al 1888, va morir a Saragossa el 1967; jo he heretat un plec de cartes que va rebre el meu pare des que el capellà va intercedir per ell fins a la seva mort. Que agredolça que és la història!
A la presó d’Alacant, en les dependències on era el meu pare, la gent no sabia res. Ara venien a buscar un pres o altre i, gairebé segur, no el tornaven a veure. No només era la derrota, la manca de llibertat; era l’angoixa i la por, el càstig per no ser “dels nostres”. Del pare Vendrell, home auster i acèrrim a la causa, es deia que podia portar un revòlver sota la sotana i que beneïa els pròxims a ser executats amb gracietes com que els botxins tenien molt bona punteria i que no patirien, gràcies a Déu… Un dia va entrar a donar els darrers sagraments a un ancià d’Izquierda Republicana, parent del president Nicolás Salmerón, aquell que va dimitir perquè no acceptava la pena de mort durant la Primera República. Quina burla, aquell home instruït i seguidor de l’abolició de la pena de mort d’acord amb el corrent que li venia de família també va ser passat per les armes. Enmig de tant d’absurd, el capellà es va fixar en el meu pare, un dels més joves que s’arrossegaven per aquelles cel·les. Més interès va tenir en saber que també era català com ell i que li declarava que era catòlic. Vendrell va decidir que el meu pare “era dels nostres” i va moure fils perquè fos, com a mínim, jutjat. Miguel Hernández va ser torturat psicològicament i Vendrell impedia que la seva dona, la Josefina Manresa, pogués visitar-lo, perquè negava que el seu matrimoni civil tingués cap validesa en aquella presó. Quan el poeta no va rebre l’atenció adequada, va recaure de les seves malalties i va acabar morint a darrers de març de 1942, mentre el meu pare era jutjat a Madrid i condemnat a divuit anys de presó, que començaria a complir en l’antic col·legi d’escolapis de Porlier, al barri de Salamanca, lloc de repressió consecutiva d’ambdós bàndols de la Guerra Civil.
La pressió popular va fer retirar, en els primers anys de la Transición, un carrer dedicat al pare Vendrell a Alacant, i reanomenar-lo com a carrer d’Eusebi Sempere (1923-1985) d’Onil, a l’Alcoià, que va ser un escultor, pintor i artista gràfic avantguardista, amb lligams amb Kandinsky, Arp o Vasarely. En el meu llibre d’Hernández, el darrer poema acaba amb aquests dos versos:
Pero hay un rayo de sol en la lucha que siempre deja la sombra vencida.
Sempere va excel·lir en el tractament de la llum i el moviment en l’escultura…
L’any del centenari del naixement de Miguel Hernández (1910-2010), els partits hereus de les formacions comunistes a Catalunya van fer un acte itinerant d’homenatge al poeta per tot el cinturó roig de Barcelona. Hi havia un audiovisual, uns parlaments i l’actuació d’un cantautor que eren la mateixa base comuna d’aquests actes, amb un afegit de veus locals en cada població on es realitzava. Jo hi vaig participar a Mollet del Vallès, a La Marineta. Diré que la major part de l’acte va ser fet en castellà i que jo vaig rebre alguna mala cara per utilitzar el català en la meva intervenció. El poeta va ser fidel als seus pensaments i al que havia deixat escrit a “Vientos del Pueblo” i no va voler claudicar, fins i tot per sobre de la seva llibertat i salut físiques. De segur que hauria xalat d’escoltar un dels seus poemes més punyents i poc coneguts, “Me sobra el corazón”, del qual jo havia gosat fer una versió en l’idioma catalanesc…
El cor m’és sobrer
Avui estic sense saber jo no sé com,
avui estic per a penes solament,
avui no tinc amistat,
avui només tinc ànsia
d’arrancar-me de soca-rel el cor
i ficar-lo dessota d’un sabatot.
Avui reverdeix aquella espina seca,
avui és dia de plor del meu regne,
avui descarrega al meu pit el desencís
plom desencisat.
No puc amb la meva estrella.
I em vull la mort per les mans
mirant amb afecte les navalles,
i recordo aquella destral companya,
i penso en els més alts campanars,
per a un salt mortal serenament.
Si no fos ¿per què?… no sé per què,
el meu cor escriuria una postrema carta,
una carta que duc allí clavada,
faria un tinter del meu cor,
una font de síl·labes, d’adeus i de relats,
i allí et quedes, al món li diria.
Vaig néixer en mala lluna.
Tinc la pena d’una sola pena
que val més que tota l’alegria.
Un amor m’ha deixat amb els braços esllanguits
i no puc adreçar-los cap a més.
¿No veieu la meva boca que desenganyada,
que disconformes els meus ulls?
Com més em contemplo més em planyo:
tallar aquest dolor ¿amb quines tisores?
Ahir, demà, avui
patint sempre per tot
el meu cor, peixera melancòlica,
penal de rossinyols moribunds.
El cor m’és sobrer.
Avui descoratjar-me,
jo el més encoratjat dels homes,
i per al més, també el més amarg.
No sé per què, no sé per què ni com
em perdono la vida cada dia.
Miguel Hernández, cap a 1935-1936 – (Versió d’Isidre Oller, 09/04/2010)
Aquesta frase no recordo qui la va dir, però la vaig valorar. Probablement, en alguna jornada d’urbanisme; tota la meva admiració a l’autor, perquè defineix molt bé el que explico a continuació.
Els 947 municipis de Catalunya, mentre no s’apliqui l’Informe Roca (2001), aparcat pel Parlament, és difícil que trobin l’encaix dins d’aquest solar, tot respectant la diversitat paisatgística i d’equilibris de sostenibilitat. En un territori de perfils diversos, no es pot avançar “fent política de campanar”, amb una visió limitada envers els problemes generals.
Avui encara es pot dir que Catalunya no té un pla d’ordenació territorial de país. Fa massa temps que sabem el que s’ha de fer, la pregunta és: què ens passa? Governança? Egoismes? Interessos?
Vàrem recuperar el model de les vegueries, no n’hi ha prou amb els dibuixos i les normatives (avui, algunes d’elles desfasades), però sabem també que ens falta la tramitació de la planificació de la darrera vegueria, aprovada el 2017, la Vegueria Penedès. Portem nou anys de retard; deu ser això el nostre tendó d’Aquil·les, que som molt lents en la gestió de la feina?
Ja sé, per experiència, que governar no és fàcil, que el que no governa el que vol és que marxis tu per posar-s’hi ell. La democràcia no hauria de ser això, sobretot en els temes que són urgents i necessaris per a la col·lectivitat. Una cosa és la mala gestió i una altra, l’oportuna i necessària alternança, però si el projecte és bo… el que cal és avançar i no frenar i endarrerir-ho tot.
Si tinguéssim els vuit plans territorials parcials de les vegueries actualitzats i aprovats, es podria fer un pla general d’ordenació per a tot el territori català. Això sí, per descomptat, amb la participació dels ciutadans i les institucions públiques i privades i les acadèmiques.
Reflexió de treball
Cal respondre a la pregunta clau: on va Catalunya? Si no som capaços de respondre a aquesta pregunta, vol dir que no som útils per a aquesta qüestió, tot partint que moltes vegades el que cal és “parar, reflexionar i planificar”; però ja fa massa temps que estem parats o semiparats, diguem-li com vulguem. Ens cal llum a la foscor; sabem d’on venim, on som, però no on anem?
Tot aquest caldo de cultiu fa que em pregunti si Catalunya pot seguir aquest camí. Si no tenim ni tan sols una llei electoral pròpia. En canvi, cada dia hi ha més partits polítics, camí impossible per al consens.
En Nan, en Toni i jo vam pedalar l’octubre del 2025, des del Parc de Pedra Tosca fins a Sant Feliu de Pallerols per la Via Verda del Carrilet, que segueix l’ampla vall del Fluvià fins a Sant Esteve d’en Bas, per tombar aquí cap a l’est, fer el Coll de Bas i seguir cap al sud per la vall de la riera de Sant Miquel, fins a abocar al Brugent, just a les portes de Sant Feliu de Pallerols, fent la tornada pel mateix camí.
Es tracta d’una església romànica del s. XII situada a la riba dreta del riu Querol vora una moderna zona residencial.
L’edifici consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i capçada per un absis semicircular amb una finestra d’espitllera i sense ornaments a l’exterior. Sobre la façana reposa el campanar de cadireta amb dues obertures d’arc de mig punt. Al s. XVIII es va construir un porxo adossat al mur de migdia que protegeix la porta d’entrada.
A l’interior s’hi conserva un retaule de Santa Maria pintat pels voltants de l’any 1348 per Ramon Destorrents, pintor oficial de la corona, i una interessant majestat romànica del s. XIII.
Dista 11 km de Puigcerdà, i s’hi arriba seguint la carretera N-20; enmig de la Tor de Querol cal girar a l’esquerra, travessar el pont del riu i la via del ferrocarril i continuar un petit tram en direcció sud. També s’hi pot accedir per camins rurals des de Saneja.
Abans d’entrar en el corpus del llibre, cal fer un introit sobre el títol, Akakus, també escrit Acacus, que és com així s’anomena el desert libi; el nom complet és Tadrart Akakus, que literalment significa «muntanyes d’Akakus». A part que és un lloc que et permet viure en una natura en estat pur, també atresora un patrimoni de pintures rupestres neolítiques realment admirables, algunes de les quals, quan mireu el llibre, us adonareu que han servit de model a en Nan en uns quants dibuixos seus.
Dit això, crec que, el llibre, se’l pot qualificar de bell, atès que el componen text i reproduccions de pintures i dibuixos repartits tal com segueix: Pròleg-Epíleg, Somni, Terrissa, Pintura, Retrats, Indi, Estim, Dibuixos fets amb tinta, Homo vulgaris, Ànimes, Tronc balit, Llibretes, Esbossos, Dibuixos i reflexions tancat a casa; mascaretes i pandèmia, Dibuixos esparsos, Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar, Agraïments i Índex onomàstic.
Les paraules que conformen el Pròleg-Epíleg són tota una declaració d’intencions i, és clar, marquen el to de la resta d’apartats, donat el cas que són una denúncia del gènere humà, del seu egoisme, de la seva manca d’amor, i que malda per destruir la llibertat que viu amagada a les nostres muntanyes i deserts (sic); també és un cant a les bestioles que són lliures i com a tals viuen, sense importar-los gens ni mica dogmes o religions. Per dir-ho en sis escarits mots del mateix Nan: «Akakus, un petit univers d’amor».
Les il·lustracions del volum ―pintures i dibuixos― n’ocupen una mica més de tres quartes parts, i en elles en Nan ens bada tot el seu món creatiu, artístic, oníric i simbòlic, de gran riquesa cromàtica i d’una llibertat de traç i temàtica realment sorprenent. La tècnica emprada en les pintures és la de l’acrílic, mentre que en els dibuixos, normalment en blanc i negre però no pas sempre, fa ús del llapis, ceres, retolador, carbonet i tintes. Una altra peculiaritat de les seves (re)creacions artístiques és que estan poblades per una fauna i uns éssers de trets més o menys antropomòrfics d’allò més, i aquí permeteu-me la invenció de la parauleta, nannians, amb tot de frases lapidàries, signes i expressions, per reforçar-ne el sentit de denúncia o contestarari.
Si parem esment als textos que s’intercalen entre els dibuixos i pintures, aquests es mouen entre uns formats més o menys llargs, segons l’ús o significat que en Nan els vols conferir, fins a la brevetat dels aforismes als quals en Nan ens té avesats; de fet, és el dibuix d’un ruc amb el seu aforisme pertinent (o potser seria més encertat dir «impertinent»?) l’encarregat de posar punt i final al llibre: «Han fet més per nosaltres els ases que no pas totes les sotanes del món». I sense deixar encara l’univers literari dels aforismes (confesso que hi tinc una flaca!), em permeto destacar els dos que a continuació segueixen i que podeu trobar entre les pàgines 104 i 106: «L’invent dels diners ha esclavitzat la humanitat. Cap bestiola no viu per cobrar nòmina» i «Les ciutats de milers i milers de sàpiens s’enfonsen en l’abisme de la ignorància». Més punyents i sarcàstics, impossible.
En resum, un llibre per gaudir-lo des de la doble vessant de mirar i llegir, amb la picada d’ullet que ens fa el mateix Nan amb el seu retrat de primer pla a la pàgina 8 i el dibuix un parell de fulls més enllà dedicat al gran filòsof grec Sòcrates, l’autor de la frase tantes vegades citada i no menys vegades mal entesa «Només sé que no sé res».
