[Text d’Helena Bonals]
Que la bondat no està de moda, deia una professora meva que era molt profunda. Però que no n’hi ha ni un pam de net sempre ha estat així. Normalment la víctima i el botxí es poden equiparar, i els israelians fan el mateix que els han fet a ells els palestins. Actualment els catalans som víctimes, però a l’època de Jaume I érem tan salvatges com els espanyols.
De totes maneres, també es diu que les noies ara són massa bones noies, que les dones s’han alliberat per ser més esclaves. Sobre ser bo o ser una bona persona: una cosa no té res a veure amb l’altra. Pots ser bo i molt dur alhora, en canvi, l’expressió “ser un bon home” té les connotacions de ser un pobre home. Per cert, que en anglès no es pot fer aquesta distinció, igual com la paraula enamorament no existeix en aquest idioma, és ben curiós.
Jo voldria arribar a ser com Kafka, massa bo per a aquest món, en paraules de la seva parella, Milena Jesenská. Que alhora li responia al vigilant del camp de concentració on va anar a parar que ella era bona sense necessitat que li ho corroboressin.
El deix infantil, ingenu, ser un Peter Pan parla molt de la bondat d’una persona, però dir-se Bonals com jo no n’és garantia. El nom no sempre fa la cosa. Però, tot i que el meu nom i cognom crec que sonen bé junts, n’hi ha més d’algun que se n’ha fotut. Com sol passar amb la poesia. A mi m’agraden molt els contes per a nens que va fer Oscar Wilde, com El príncep feliç o El rossinyol i la rosa, sempre amb uns protagonistes que són el que se’n diria una “bellíssima persona”.
D’altra banda, callar per no ferir, ser piadós i complaent, magnànim, sempre té un límit. Dues vegades bo és ser bobo. Però també s’ha de ser conscient que per fer el bé no n’hi ha prou de no fer el mal, cal posar-se al costat de la veritat tant com fer positivament el que és bo. Igual com ser proactiu en una feina.
Que els que són de poble i els seus successors són generalment més bons que els habitants de la ciutat, per la seva duresa intrínseca, no evita que als pobles la xafarderia no tingui límit. L’anonimat de les ciutats és una cosa gens menyspreable.
Per acabar, s’acostuma a pensar que per rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no es pot tenir cap defecte ni haver fet cap pecat. Però per escriure de manera sublim no cal, no es pot ser sant, i l’important d’un artista és la seva obra, al capdavall.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.