[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Ens trobem davant d’un llibre sobre la petita història del col·legi vigatà de Sant Miquel dels Sants, una de les grans institucions pedagògiques de referència de la Ciutat dels Sants, i la veu del narrador és la veu del mateix col·legi, que l’autor personifica i, així, va descabdellant la seva biografia ran del seu naixement l’any 1862 fins arribar a l’any 1968, que és quan es funda el primer institut públic de secundària de Vic, el Jaume Callís, i com aquest fet l’obliga a reinventar-se per mantenir la seva identitat. Un nou repte, doncs, que considera perfectament assumible, tal com no s’està de recordar-nos a les darreres línies del text: “No crec que sigui massa tard per a posar fil a l’agulla. Quan ha calgut, mai m’ha abandonat la societat més vigatana. A més, a mi, els temps rarament m’agafen a contrapeu. No ho oblideu: soc el Col·legi Sant Miquel dels Sants, jo”.
Cal dir que des de bon començament, s’identifica i es posa al servei de les classes benestants de la ciutat. Sempre ha defensat la seva identitat, per tal de convertir-se en un símbol cultural i social de la ciutat (sic); també que, per sort seva, mai no va haver de patir per la competència de grans ordes dedicades a l’ensenyança de minyons com ara les dels jesuïtes o maristes.
L’autor, Ramon Plandiura, articula el discurs historicobiogràfic amb el suport de tres parets mestres: la cronològica, la de les personalitats i la de les institucions (Bisbat i Ajuntament).
Com s’ha dit, la història arrenca l’any 1862, que és quan a Vic es dona un ressorgiment de nous centres escolars ubicats en els antics casalots desamortitzats dels ordes monàstics que fins a l’any 1835 hi proliferaven: «jo mateix ocupo el vell convent dels frares carmelites descalços». Altres dates significatives, les carlinades i el seu eco al llarg de més de cent anys, l’impacte de la llei Moyano (1857-1932), la revolució de 1868, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), l’adveniment de la II República (1931-1939), la Guerra Civil (1936-1939), el franquisme (1939-1977) i, finalment, l’arribada de la democràcia amb l’aprovació de la Constitució de 1978.
De les personalitats que l’han marcat des de bell antuvi, en sobresurten les eclesiàstiques, amb Mn. Miquel Vallbona, el fundador i director fins a la seva mort a inicis del s. XX, el seu cosí, el canonge Jaume Collell, els bisbes Josep Castanyer, Josep Morgades, Josep Torras i Bages o Ramon Masnou; també cal fer memòria dels directors Mn. Ordeix, Mn. Llorenç Vilacís o Mn. Antoni Barniol.
Pel que fa a les relacions institucionals, ja s’ha apuntat en unes línies precedents l’estret lligam entre el col·legi, el Bisbat i l’Ajuntament i com, al llarg dels decennis, va anar evolucionant per passar a ser un centre escolar que només impartia estudis de primària a convertir-se en un centre on també s’impartia el batxillerat; de com es convertí en un centre privat, sense la tutela de l’Ajuntament, en un moment en què la institució municipal li feia més nosa que servei (sic), i amb la nova titularitat, edifici també nou, més ampli i adequat a les necessitats docents i discents, el reglament que el franquisme li imposà, que donava una importància exagerada a la disciplina, l’ordre i els bons costums, i a la fi, els reptes dels nous dies per poder tirar endavant i seguir essent la institució de referencia en què s’havia convertit. Per acabar aquesta ressenya, em permeto de manllevar els mots que R. Plandiura li posa a la boca: “No em deixo arrossegar per pedagogies que inventen problemes on no n’hi ha. Jo estic perquè els nens aprenguin […] no perquè es facin preguntes que no venen al cas ni per posar interrogants on no hi ha respostes. Els meus alumnes no són uns alumnes qualsevol: són fills de famílies amb pes a la societat i ells, un dia, el tindran, també”.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.