[Text de Eduard Garrell]
La Sagrada Família és una icona mundial ―i de Barcelona és clar―: l’església més alta del món, una fusió de modernisme, arquitectura i espiritualitat, una bíblia de pedra a l’exterior i un bosc de llum a l’interior, i també un lloc on es venen entrades a 40 € per a la visita, 69 € per a la visita guiada o combinada amb el Parc Güell i 150 € per a Gaudí al complet.
També és un edifici controvertit: emblema del catalanisme o temple expiatori dels seus pecats?
A mi, que m’he format amb els 7 principis de Leonardo da Vinci, amb les proporcions àuries i amb l’estètica del Renaixement, al temple li accepto l’ambigüitat però li qüestiono l’harmonia. El trobo espantosament lleig, la qual cosa em fa objecte del menyspreu i les desqualificacions de gent que de cop i volta ostenta una sòlida formació artística. Entenc, però, que Gaudí sacrifiqués el bon gust per domesticar les lleis de la gravetat i sostenir de manera admirable la formidable baluerna pètria sense cap contrafort. Un geni, sens dubte.
El que ha quedat emmascarat amb la gresca pontifícia és el declivi de l’Església a Catalunya, on la secularització ja està consolidada. Només el 9 % dels casaments es fan per l’Església, i els batejos, comunions i funerals han caigut en picat per més que la nostrada carcunda política, encapçalada per Illa, Rull i Espadaler, ho vulguin dissimular representant una Catalunya domesticada i agenollada, com ells, amb la complicitat de la infame Núria Parlon, que diu que en un acte religiós no s’hi valen les manifestacions ideològiques. Es veu que entén que també ho és l’himne oficial del país acollidor. Potser sí que el fet de ser català és una manifestació ideològica, i encara que en aquest cas la representés l’ambient una mica carrincló i conservador de les corals, es veu que els fa molta por. L’expulsió del temple dels cantaires deixa palesa la inseguretat d’un govern que va a la deriva.
Fins i tot les feministes woke, devotes de santa Jordina, van desistir de denunciar la institució que més ha fet per consolidar el masclisme, el patriarcat, la pederàstia, la crueltat i la hipocresia, renunciant a reclamar una mama en lloc d’un papa, i l’esquerra progre del país es va empassar una missa d’hora i mitja en castellà.
La societat empresarial vaticanobarcelonina, representada pel cap d’estat del Vaticà i l’alcalde de Barcelona, s’ha apuntat a la moda, per atraure clients i salvar el negoci de la competència algorítmica, de l’espectacularització. Cal oferir quelcom més, cal oferir el vici de l’oci, l’experiència immersiva, inoblidable, visual de llums i colors, i sonora de petards i bengales. Canviem devots submisos per consumidors acrítics.
I així va ser, el papanatisme nacional, els creients i el clero parroquial d’importació van quedar ben satisfets de l’espectacle. Fins amics meus laics, ateus, irreverents me l’han recomanat. Diuen que una cosa no té res a veure amb l’altra. No entenen que jo he de ser fidel a la meva apostasia.
Ara Barcelona tornarà a ser al mapa, un mapa que ja és en relleu d’on en sobresortiran aviat 18 punxes erectes en un barri desertitzat, on es vendran souvenirs i es menjaran panqueques, cakes, muffins i brunchs, amb pisos llogats per dies i carrers envaïts per autocars i badocs, i el barri de la Sagrada Família, profundament barceloní i encara viu, es fondrà amb Gràcia, el Poble Nou, l’Eixample, el Raval… I Barcelona serà un no-lloc, com les sales d’espera d’un aeroport, una platja al mes d’agost, un embús a l’autopista, on ningú es coneix ni es veurà mai més.
Llàstima! Antoni Gaudí, que va perdre pràcticament tota la família de ben jove i va viure sol tota la vida, no veurà mai la família catalana que ell volia unida al voltant del temple; ans al contrari, se’n serviran per destruir una ciutat i, si badem, el poble i la llengua que ell estimava.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.