[Text i fotografia de Josep Plaza]
Qui no ha sentit dir “xerres com una cotorra”? Dons bé, en el món dels ocells, la parla és tant rica o més que entre els humans. Està demostrat que hi ha dialectes, fan servir construccions gramaticals riques en contingut, hi ha un subconjunt de sons comprensibles per ocells de diferents espècies i, fins i tot, per altres animals; i hi ha nombrosos ocells que fan imitacions de sons d’altres ocells, d’altres animals o qualsevol altre so.
Per exemple, les mallerengues que habiten a les Illes Britàniques i les de l’Europa continental fan servir dialectes diferents.
A més, els usos que fan del llenguatge són múltiples: el fan servir per la seducció, per avisar de zones on hi ha aliment, per alertar de potencials perills, per advertir possibles competidors… Per entendre’n l’abast, en un experiment van editar una frase que tenia un significat pels ocells que l’escoltaven i que implicava una reacció determinada; van retallar-ne alguns segments i van alterar l’ordre de la frase amb el resultat que un cop escoltada els ocells no la van “entendre” i no van reaccionar.
En les frases que alerten d’amenaces de potencials depredadors s’ha identificat que hi ha informació tant de l’orientació d’on prové l’amenaça, de la distància, com de si s’acosta o s’allunya, de manera que la reacció dels ocells que l’escolten és més o menys urgent. També s’ha pogut observar com altres animals també “han entès” l’alarma per les seves reaccions.
En el nostre entorn, el gaig, l’estornell i la merla imiten el so d’altres ocells, fet que confon als ocellaires quan son al bosc. Hi ha un ocell a l’Africa que alerta als suricates de perills terrestres i aeris, però quan té gana dona la mateixa senyal d’alarma per a què els suricates s’amaguin i així ell baixa a menjar que han deixat per posar-se a bon refugi. L’Ocell Lira (Gènere Menura), nadiu dels boscos d’Austràlia, és famós per la seva capacitat d’imitar qualsevol so del seu entorn, sigui natural o artificial, com el d’una motoserra, una alarma o un nen plorant.
També podem parlar de la imitació de la veu humana. El Lloro gris (Psittacus erithacus) de la meva cunyada imita tan bé la veu del seu home que sovint la confon i li contesta, donat que ho fa en moments que tenen sentit amb el context. Respecte aquest aspecte en particular, és interessant el que diu la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ocells_parlants on trobareu molts altres exemples d’ocells que tenen aquesta capacitat.
Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals tan “animals” com acostumem a pensar que són.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.