Es tracta d’una ermita romànica del s. XII situada a l’entitat de població de Coborriu, municipi de Bellver de Cerdanya. La trobem documentada al s. X i va ser consagrada pel bisbe de la Seu d’Urgell, Pere Berenguer, l’any 1137.
L’edifici, de petites dimensions i línies senzilles, consta d’una nau allargada coberta amb volta de pedra apuntada i d’un absis semicircular sense ornaments i amb dues finestres de doble esqueixada. El campanar d’espadanya, amb dos ulls i lleugerament descentrat, reposa la seva esvelta silueta sobre la façana sud. Hi ha una capella lateral adossada a la façana de migdia, construïda el 1686. En el muntant dret de la porta d’entrada hi ha un gravat de factura primitiva, representant el bust d’un home amb les mans alçades en actitud d’oració.
Abandonada durant la guerra del 1936, va ser curosament restaurada l’any 1967.
És fàcilment accessible amb automòbil sortint de Bellver en direcció a Talló i continuant pel camí de l’Ingla fins a la cruïlla del camí de Coborriu amb el de Santa Magdalena, on hi ha situada l’ermita. Des de Bellver són 2,7 km.
El programa de Catalunya Música «Tots els matins de món» manté una conversa amb el cantador i artista Toni Casassas, autor del projecte «Arrelances», que investiga la relació entre la llengua d’una comunitat i l’expressió musical.
La nova secció “Del calaix” que estrenem en aquest número, és un espai on recuperem pel seu interès una selecció d’articles i reportatges publicats per La Resistència al llarg d’aquests anys de trajectòria del blog.
Inaugurem aquesta secció amb un magnífic reportatge del recordat Xavier Borràs, publicat en el primer número de La Resistència el 8 de febrer de 2017, dedicat a la figura de Ramon Casanova i Danés, inventor d’un enginy conegut com a pulsoreactor, que va patentar amb el nom de «motor d’explosió per a tota classe de vehicles», considerat la contribució més important feta per un català a la tecnologia aeronàutica al llarg de la història.
Avui amb la claror de la lluna,
passades les dotze de mitjanit,
amb el full de Sant Asencio al calendari
gregorià de dos mil vint-i-sis,
la deessa Artemisa,
la dels llocs salvatges, jove, alta, vigorosa,
una dels dotze de l’Olimp,
germana bessona d’Apol·lo,
ha tingut un somni, semblant al d’Ell,
i amb quatre nimfes ha marxat
encuriosida cap a la cara fosca de la lluna,
la que ningú veu, ni aparenta, ni endevina,
a saber què hi maquinen els déus,
amagats, invisibles als humans,
que se’ns fa un abisme immens l’univers.
Mentrestant, passegem sants, dansem amb la mort,
encetem guerres i cremen benzina
al gegant Orion que l’empeny. Quan torni
d’aquí a deu dies, desvelarà el misteri,
sabrem del que sap i ha vist i ha descobert en la fosca
que la Terra manté des de fa segles el mateix perfil.
Sospiren quan miro la lluna, l’esperit,
i velles històries d’amor,
de qui compto amb la benvolença dels déus.
Blai Bonet, del qual aquest any 2026 se celebra el centenari del naixement, deia, crec recordar que a la coberta de Míster evasió, que “no faig res del que em ve de gust, perquè només vull estar content de mi mateix” (no sé si en són les paraules exactes, però crec que sí, tinc molta memòria per a les cites). Completament al contrari de la majoria de les persones, les que només van a passar-ho bé, les que procrastinen i només cerquen el benestar immediat.
Com els que, a El senyor de les mosques, en una illa deserta on uns nens sobreviuen després d’un naufragi, només es preocupen de trobar menjar per sobreviure, mentre d’altres fan una foguera dalt d’un turó per si els veuen des d’algun vaixell. El que seria la salvació autèntica.
El que t’agrada de fer, el que fas per plaer però després et pot fer sentir culpable, es contraposa amb el que et costa però després et genera goig. El que em deia la meva àvia de petita, i jo no acabava d’entendre-ho, que “feina feta no té destorb”. Ja diuen que sempre és millor voler el que es fa que no pas fer el que es vol. Rentar plats, quan has patit de debò a la vida, és l’activitat més gratificant que pots arribar a fer.
Però, d’altra banda, si no sents plaer quan escrius, difícilment el teu lector en tindrà, de plaer. Anar a contracorrent ajuda, a més, quan es tracta de ser artista. Te’n vas al cel quan has estat a l’infern, diuen. Com un arbre enmig de la gespa, ho són tots els instants de felicitat. Les obligacions deixen pas a la creativitat per contrast. La meva mare diu que, de petita, si li donaven una galeta la guardava per a més endavant.
També diu Sebastià Serrano que les persones creatives són les que solen confondre el treball amb l’oci i l’oci amb el treball. Les que fan alguna cosa més que no guanyar-se el pa amb la suor del front, que són lliures perquè ho fan perquè volen i ja està.
Malgrat que cinc són les veus que conformen el present poemari coral TransVersos, crec que seria pecar d’inexactitud qualificar-lo de llibre escrit a deu mans, puix que cadascun canta els seus versos a títol propi i de manera independent l’un de l’altre.
Quins són, doncs, els poetes d’aquest bell recull de poemes? Heu-los ací: M. Rosa Blázquez i Marín, Isidre Oller i Pociello, Carme López i Arias, Jaume Piquet i Alcázar i Eulàlia Ripoll i Sors; val a dir que aquesta transversalitat literària respon a una transversalitat vital, sensual, estilística, poètica i geogràfica (sic), ja que són de Tarragona, Sabadell-Palamós, Parets del Vallès, Manresa i Montmaneu, respectivament.
Tots ells, evidentment, amb el seu estil propi però amb un punt en comú, que no és altre que el gust per la paraula i la voluntat de compartir mirades diverses sobre la vida, l’amor, el desig, la memòria i el pas del temps. De fet, aquest projecte poètic va néixer, com ens explica una de les coautores, Eulàlia Ripoll, «(…) de les nostres trobades continuades en diferents espais poètics, on el temps, les paraules i les vivències compartides van fer sorgir la idea de donar forma a un llibre conjunt». També cal dir que fa molts anys que escriuen poesia i que compten amb diversos llibres editats, a part que s’autodefineixen com a transmissors-divulgadors de la poesia, ja que «és un món que val la pena descobrir».
Aquest volum «és una invitació a fer un viatge a cinc mons de tonalitats dispars i profunda intensitat en què cada poeta aporta el seu to, més directe o més íntim, més reflexiu o més vital, i això fa que la lectura sigui, a més a més de variada, àgil. El llibre compta amb un pròleg de l’escriptor David Vila i Ros, un epíleg d’Àngel Carbonell i unes il·lustracions de Xavi Ibars.
Per anar acabant amb aquesta ressenya, permeteu-me la llibertat de fer-ho amb una breu pinzellada de cada autor, amb el benentès que, reitero, cadascun aporta una perspectiva única, una manera de veure el món que ens convida a reflexionar, emocionar-nos i somriure.
Rosa Blázquez ens ofereix una poesia curulla de metàfores visuals que transcendeixen la quotidianitat; de fet, la crítica especialitzada qualifica els seus versos com un vent fresc que acarona i sacseja alhora. De la poetessa Carme López, se’n destaca que la seva poesia és «abrandada, talment un crit de llibertat que ressona molt més enllà del paper» (sic) i, per tant, plena de vida. Isidre Oller juga amb les paraules com qui juga amb un mirall màgic: reflecteix realitats, però també les transforma, amb uns poemes plens de paradoxes i girs inesperats que tenen la virtut d’emocionar-te. Jaume Piquet ens convida a viure la poesia com una passió insadollable, com un desig que mai no es pot satisfer del tot, i ens ho transmet amb uns versos vitals i apassionats. Eulàlia Ripoll ens porta a un viatge íntim i meditatiu i, per aquesta mateixa raó, la seva poesia és una experiència gairebé terapèutica, on cada vers sembla buscar l’equilibri entre la fragilitat humana i la força interior necessària per afrontar els reptes de la vida.
En resum, aquest volum, tal com podem llegir en l’epíleg signat per Àngel Carbonell, «és una celebració d’allò més humà i universal, el poder transformador de la poesia. Cada poeta aporta aquí una peça única a aquest mosaic vibrant».
«Vivim en una societat on no ens podem fer il·lusions ni tampoc podem fer al·lusions.»
Jaume Perich
Dilluns 9 de març. De cop i volta, la petita cala del Baix Empordà on visc des de fa uns pocs anys desperta de la seva letargia hivernal. Apareixen brigades de neteja, es ventilen apartaments, arriben pintors i paletes amb furgonetes de lloguer, es fan obres a porta tancada, sense llicència, amb la sospita fundada que la runa anirà clandestinament a embrutir les pinedes del voltant. Ja és impossible trobar professionals que et facin la factura amb IVA. S’acosta Pasqua i aviat obriran la botiga de queviures, la d’andròmines de platja i els hotels, també arribarà el personal de temporada i els comercials… El fenomen s’estén per tota la costa i gairebé arreu del país.
El miracle es deu a l’expectativa del turisme. Molts aguanten la respiració: qui vindrà aquesta any?, qui estarà disposat a moure’s per un món convuls i amb una economia incerta? Aviat, però, els mitjans ens reconfortaran amb notícies satisfactòries del sector perquè acceptem que la degradació del país, de la cuina, de la llengua, dels serveis, de la sanitat, de l’ensenyament és el preu que hem de pagar per ser uns bons amfitrions i anar tirant de les engrunes.
Consulto l’Idescat i llegeixo, decebut, que les comarques costaneres, especialment l’Alt Empordà i el Baix Empordà, segueixen sent any rere any les més pobres del país, amb la renda familiar disponible bruta que oscil·la entre els 14.000 i els 16.000 €. L’equació és senzilla: com més turisme, més pobresa.
La majoria d’aquests treballadors són immigrants, molts dels quals instal·lats al terrer des de fa anys. Però, ho siguin o no, són persones que cerquen un progrés social i econòmic o que han fugit de llocs inhabitables per convertir-se en treballadors pobres i competir entre ells per feines que no necessiten coneixements ni formació en els sectors turístic, agrícola, ramader o de serveis.
Alimenten la mà d’obra de sectors de baixa productivitat i nul valor afegit que durant sis mesos l’any els proporciona un sou que no arribarà a cobrir les futures despeses de jubilació i de sanitat, i els altres sis mesos viuen de l’atur i de la caritat social. Josep Sala i Cullell, en el seu llibre No som 6 milions, afirma que la immigració econòmica és una subvenció a l’empresariat.
AC és el primer partit que s’ha atrevit a encetar el meló de la immigració, però no ha aconseguit portar-lo al centre del debat polític i social. Vox i el PP estan refugiats en la testosterona i la mala intenció. Les esquerres papanates acusen de racista qui gosi parlar-ne. Junts dubta i calcula, i el president de la Generalitat fa misses al Parlament i apel·la al cristianisme, però cap no va més enllà de proclamar com n’és de feixista o d’extrema dreta AC, reduint el debat a l’aplicació d’una o altra etiqueta.
Sens dubte, el discurs antiimmigració d’AC és populista i es redueix a denunciar l’amenaça, principalment magrebina, creant perillosament un enemic que ha de fer de boc expiatori de tots els mals del país i de la política, però sense cap proposta concreta per avançar cap a objectius de construcció nacional i possiblement dificultant la formació d’una majoria per recuperar la sobirania.
La covardia de la resta de partits per denunciar les greus causes que creen el descontentament d’una part important de la societat està alimentant les files d’aquesta formació i el seu ascens a les altes institucions. No hi ha cap formació que tingui el coratge de posar el focus en unes estructures econòmiques i un empresariat espanyolitzat que només busquen salaris baixos per mantenir els beneficis propis i traspassar les pèrdues i els riscos a la societat. El model turístic de quantitat i poca qualitat, la indústria càrnia obsoleta, la ramaderia que degrada el país i arrossega una agricultura extensiva i contaminant, els serveis mal retribuïts, els pagesos maltractats i l’abandonament de l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge afecten tant els immigrants com els indígenes. Si el dit acusador no fa un gir de 180 o, en sortirem malparats.
