[OCELLS] «Educació», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

Hi ha estudis recents que estan demostrant la transmissibilitat genètica de coneixements. Les proves s’han fet amb animals, però els científics creuen que també succeeix en humans. Més enllà de la demostració científica, hi ha una creença generalitzada que el 50 % del que sabem és hereditari i l’altre 50 % l’hem après.

En la literatura sobre intel·ligència i comportament dels ocells, hi ha força exemples sobre com els adults eduquen les cries que avui no esmentaré.

En el seu lloc, m’agradaria comentar un cas que vaig poder observar l’estiu passat: el de la fotografia d’avui. La mare bec de serra gros va pescar un peixet i li va donar al fill més petit. En veure-ho, el gran va anar exigent a demanar-li a la mare un altre peixet per a ell. Què va fer la mare? Dons li va picar el cap amb el seu bec fins que el fill gran es va capbussar per pescar-se ell mateix l’aliment. El desenllaç, el de la fotografia, on es pot veure el resultat de la lliçó apresa.

Com podem veure, els ocells també es preocupen de l’educació de la canalla.

Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals tan “animals” com acostumem a pensar que són.

[ARTICLE] «Visita del papa Lleó XIV», de Nan Orriols

[Article de Nan Orriols.]

Estem a l’any 2026 i les institucions religioses, monàrquiques i moltes de polítiques, per tal d’estabornir-nos més a tots plegats, fan festa de la visita del papa a Catalunya després de passar per Madrid per saludar la família reial, el president del Govern i la Conferència Episcopal i per veure la catedral de l’Almudena i l’Estadi Santiago Bernabéu.  

Un cop aquí, es reunirà amb entitats benèfiques i visitarà Montserrat, la presó de Can Brians i l’Estadi Lluís Companys, que segurament estarà ple per tal de saludar un home tan sant. Finalment, celebrarà una missa a la Sagrada Família i s’inaugurarà també la torre de Jesucrist.  

El dijous 11 de juny marxarà de Catalunya per visitar durant dos dies les Illes Canàries, on s’informarà dels problemes derivats de la immigració. Es reunirà amb bisbes, capellans i seminaristes i oficiarà una missa a l’Estadi de Gran Canària. L’últim dia visitarà Las Raíces, centre d’acollida d’immigrants a l’illa de Tenerife, abans de celebrar la darrera missa a la capital, Santa Cruz.  

Cal parlar clar: el papa és un impostor, com tots els reis. Tot el poder neix de la violència i els dogmes. És evident que, si l’any 2026 encara estem així, la humanitat no té solució. L’Església va exterminar milers de dones que va acusar de bruixes. Encara avui no creu en la igualtat de sexes i obliga a un celibat antinatural que gairebé sempre paguen la quitxalla. El president Illa («Lérida»), el conseller Espadaler, etc. esperen el papa amb il·lusió i fanatisme. Podrien explicar-li que la Sagrada Família no és de Gaudí, i que és un negoci de dotzenes de milions d’euros.  

Durant la seva visita a la seu de Grífols als EUA, Salvador Illa va parlar de valors, valors i més valors de l’humanisme cristià. Jo crec que Illa és un ultracatòlic i fanàtic dels seus dogmes. Podria dir que em fa llàstima, però no ho diré, perquè és el president del meu país i, per tal d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, ha pactat amb Oriol Junqueras, un altre ultracatòlic. Plegats, enganyen, menteixen i prometen coses que no poden complir o que són foc d’encenalls. El cert és que aquest personal governa com els comunistes, amb el dogma i la censura a tots els mitjans. Qui vol mantenir-se independent no té subvenció. De fet, ens prenen el pèl sense haver d’anar al barber.  

En fi, s’ha de tenir una cara molt dura per atribuir-se la representació d’un déu a la Terra, i cal ser molt inútil per creure’s tantes barbaritats i donar suport a una església que sempre ha estat molt violenta. Si un dia aneu al desert i en la solitud de la nit observeu la nostra galàxia (Via Làctia), de milions i milions d’estrelles i planetes, entendreu que l’ateisme és un valor i que denunciar totes les esglésies, un deure. 

[AUDIOTEXT] Del llibre de Nan Orriols «Poemes, epopeia i oda de lo somni i la mar», per Albert Freixer

[Veu d’Albert Freixer.]

 

Albert Freixer recita fragments del llibre Poemes, Epopeia i odes de lo somni i la mar de Nan Orriols.

[ARTICLE] «Netanyahu, Putin i Trump, lideratges», de Jordi Sánchez

[Un article de Jordi Sánchez.]

La geopolítica actual està molt condicionada pels principals dirigents polítics i el seu lideratge.

S’hi neix o es fa, un líder? És veritat que algunes persones tenen uns certs trets incorporats en néixer; d’altres, amb el temps, experiència, disposició i pràctica, adquireixen les habilitats necessàries per convertir-se en líders.

Els lideratges exercits per aquests responsables ens demostren que tenen uns cervells malalts, però el més greu és que ocupen aquests càrrecs perquè la gent els ha votat.

Tot el que passa a l’Orient Mitjà és fruit dels interessos econòmics de les parts. Alguns, influenciats per la religió; d’altres, per la història, però en el fons es visualitza en l’ocupació d’un espai territorial.

Arbitratge

Tots els conflictes necessiten un arbitratge, escoltar les parts i dictaminar un acord. El 26 de juny de 1945 es va signar a l’ONU la Carta de les Nacions Unides, amb el propòsit declarat de mantenir la pau i la seguretat internacional. Passats els anys, l’eficàcia d’aquest acord és nul·la. Si el mecanisme funcionés, no seríem on som.

Proposta                                                                                                                           

  1. En aquests càrrecs de tanta responsabilitat, els líders haurien de passar per unes proves mèdiques encarregades per l’ONU amb professionals externs d’alta exigència acadèmica.
  2. L’ONU hauria d’intervenir en el cas de conflicte entre països, abans de produir-se el trencament bilateral de relacions diplomàtiques.
  3. L’ONU ha de tenir prou forces i armament per replicar un estat per desobediència i fer-ne la tutoria oportuna.
  4. Cal retirar l’armament nuclear existent i, en cas d’incompliment, aplicar un bloqueig general de la resta de països.

Poden ser aquestes regles o d’altres, sempre que siguin eficaces i aportin serenor i tranquil·litat als éssers humans.

Carta de l’ONU, Agenda 2030, ODS i altres són eines per fer-les complir; si no, el que fem és perdre el temps i l’energia de tots aquells que volen el bé comú.

Quid de la qüestió

Lideratges, sí, però bona gent. Normalment, aquest perfil es veu perquè, encara que hagi nascut líder, el camí que emprèn l’ésser humà va deixant un estel de bona o mala persona. La democràcia i el bon fer ens donen oportunitats per resoldre a temps, per evitar mals majors.

Així ho veig.

Calafell, 05.04.2026

[ARTICLE] «El món de les aparences i la literatura» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

Avui va de cites. Les que estan a favor de l’art, i les que creuen en la vida. 

“Només dic la veritat quan escric”, deia Baltasar Porcel. Per què tan sovint no trobem les paraules per dir el que volem fins al cap de sis mesos, o, sobretot, només en un llibre? Però, per altra banda, Kafka deia que la literatura ha d’exagerar per arribar al lector, per tant seria falsa. Tot i que la realitat supera la ficció, moltes vegades això és així, la literatura ha de mossegar tant com sorprendre i pertorbar. 

“Darrere les paraules només et tinc a tu”. Aquest Margarit que ell mateix explicava que és el que la nimfa Calipso li diu a Ulisses, de qui està enamorada, perquè no torni amb Penèlope, pot arribar-te a l’ànima com ho va fer amb mi, que sé el que vol dir estimar de debò. Però “Ningú es pren seriosament els poetes”, deia Dolors Oller. Crec que això fa referència sobretot a quan els poetes parlen de l’amor etern. Una teoria que es desmunta quan algú queda vidu i es torna a casar. 

“No creguis en res que en vers no entri”, deia el poeta Segimon Serrallonga. Recordo com a la carrera ens deien que és poesia el que no pot ser dit d’altra manera. Però Pere Quart acabava un poema dient, de manera pejorativa, que “La resta, literatura”. Això té un matís, la poesia no és ben bé literatura, i és una cosa molt respectada, encara que no hi entenguis gens. Però ja faria el fet. 

“Tothom diu mentides, perquè sobretot tothom quan menteix ho fa sobre l’amor”, deia en un article que he retingut fins ara Gore Vidal. A mi hi ha una cosa que fa que jo cregui en aquesta frase. Sempre he pensat que l’únic que jo vull és estimar un home, no pas els fills que podria tenir amb ell. Però la majoria de dones, les convencionals, s’estimen més els fills que no la parella, que per a mi no vol dir res més que no l’estimen gens. Però, una persona que m’havia d’ensenyar a impostar la veu, i per cert no ho va aconseguir, em va preguntar: “Si et dic «t’estimo» impostant la veu, em creus més que si t’ho dic amb l’entonació normal?”. Evidentment, no. 

L’única conclusió és que no puc arribar a cap conclusió, que sols sé que no sé res.