Ametlles: val més mortes que enaiguades

El monstre de l’embassament de Rialb, on neix el Canal Segarra-Garrigues. Foto: Ajuntament de Tiurana (municipi avui desaparegut sota aquestes aigües).

 

[Un report de Gabriel Borràs.]

Un dels records d’infantesa que més emocions m’evoca és la sega del blat: la fressa de la dalla segant arrant, l’olor del rostoll, la frescor de l’aigua del càntir, el concert dels grills… i la calor, redéu, quina refotuda calor ¡¡ I aquells paisatges on les garbes eren amuntegades en garberes estratègicament col·locades, composant una arquitectura única que anava repetint-se any rere any. A poc a poc, sense adonar-nos-en, la mecanització de la sega relegà les garbes i les garberes als museus etnològics. I la dalla, avui, és coneguda pels joves perquè acompanya la imatge de la mort; ni la més remota idea de què aquell estri servia per a segar cereals.

La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats. Això que tothom en parla però que ningú no coneix; difícil posar-li cara, al mercat. Però mana, i molt, en l’ús i abús que fem del territori i dels recursos. Difícil saber d’on provénen els aliments que ingerim: disposem de tot i en qualsevol època de l’any. Cert que a poc a poc es recuperen noves formes d’alimentació basades en els productes de proximitat, l’agroecologia, l’slow food… però d’això no en viu la indústria agroalimentària. Ni els mercats. Ni el PIB.

Ve a tomb aquesta reflexió arran de la lectura d’un article publicat pel diari El Segre en l’edició del 23 de juny: la producció d’ametlles a Lleida pot créixer fins a un 50 per cent amb millores en el reg L’article explica els avenços que l’IRTA, amb el finançament de la Diputació de Lleida, ha realitzat sobre l’increment en la rendibilitat del conreu d’ametllers, que ocupen ja més de 15.000 ha de regadiu a Ponent. La superfície augmenta any rere any, mentre que disminueix als secans. Per què? D’una producció d’entre 150 i 200 kg d’ametlla en gra per hectàrea al secà, els estudis de l’IRTA assenyalen que pot arribar-se fàcilment a produccions de 2.000 i de 3.000 Kg/ha al regadiu en funció de les dotacions de reg (fins a 2.000 m3/ha/any al Segarra-Garrigues i fins a 7.000 m3/ha/any al Canal d’Urgell i de Pinyana, respectivament). En conseqüència, la rendibilitat de les finques d’ametller en reg es multiplica exponencialment.

Agrowater Almond és un nova productora d’ametlles creada per Agbar i Sorigué que recollirà els beneficis caiguts del cel que li proporcionarà l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Segons l’article, una comissió de divulgació, constituïda per les principals comunitats de regants, els grans productors d’ametlles (grup Vicens, Borges, Agrowater Almond, Ocean Almond i Agro Sorigué), la cooperativa Fruits Secs de les Garrigues i les organitzacions agràries Unió de Pagesos, JARC i Asaja, s’encarregarà de difondre els avenços fets per l’IRTA –els estudis s’iniciaren l’any 2015 a Maials i es perllongaran fins al 2025, amb una inversió d’un milió d’euros pagada per la Diputació. Un d’aquests grans productors d’ametlles, Agrowater Almond (AWA), és una nova empresa creada per Agbar i Sorigué i que disposa d’unes 915 ha d’ametllers a les finques de Ponent i espera acabar l’any 2017 amb més d’un miler d’hectàrees. Segons explica Ramon Gras, director d’infraestructures de l’aigua d’Agbar, «gràcies a la I+D+i que duem a terme, hem detectat que l’ametller és el fruit sec amb una millor relació directa entre el reg i la producció. Això significa que podem saber exactament l’aigua que cal consumir –tot i fent-ne una gestió intel·ligent- per a obtenir la millor producció, fet que comporta un ús més racional dels recursos hídrics i energètics i, en definitiva, una aposta per la sostenibilitat i el medi ambient».

Les declaracions del Sr. Ramon Gras inviten a la reflexió per una sèrie de motius. En primer lloc, aquesta I+D+i obté el finançament dels “clients” servits per l’empresa mixta metropolitana que subministra aigua a Barcelona i 22 municipis més? Segons els acords adoptats que figuren en els estatuts de l’empresa mixta metropolitana d’aigua s’estipula que, addicionalment a tots els beneficis i contraprestacions que li corresponguin per altres conceptes, el soci privat tindrà dret a percebre una «comissió» addicional del 3,5% de la xifra de negoci estimada sobre el primer any de funcionament, i que s’actualitzarà d’acord amb l’IPC de Catalunya en concepte de know how, és a dir, el cost que el poder públic (Àrea Metropolitana de Barcelona) ha de pagar al soci privat perquè li expliqui com funciona el cicle de l’aigua. Aquest know how suposarà un ingrés per al soci privat (Agabr-Suez) al llarg del període del contracte de la gens menyspreable xifra de 608 M€. Ep! I que si amb aquesta xifra no en té prou, la Diputació de Lleida hi posa un milió més per als ametllers…

En segon lloc, mentre que a la Terra Alta els ametllers moren de set, a Ponent multiplicaran la producció per un factor d’entre 10 i 15 gràcies a la gestió intel·ligent de l’aigua d’una conca, la del Segre, que està exhausta tal com hem demostrat en un article publicat al núm. 1 de La Resistència. Un riu, el Segre, que porta menys aigua a Lleida ciutat que la que porta el riu Besòs a Sant Adrià, amb conseqüències sobre la salut pública, a més a més d’impactes negatius sobre els ecosistemes aquàtics. Però tot això el Sr. Ramon Gras ho embolica amb una «aposta per la sostenibilitat i el medi ambient» i avall que fa baixada.

Doncs no, no fa baixada. Tot va costa amunt. “Ets pessimista de mena; amb aquests guanys de rendibilitat molts pagesos tindran alternatives, es crearan llocs de treball, la gent no marxarà del territori i tot anirà millor”. Anem a pams: segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 l’any 2013. Aquest brutal descens va acompanyat d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya, segons dades del primer trimestre de 2017. Què està passant? La constant innovació i mecanització de l’agricultura ha provocat que la pagesia passi a dependre de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresarioindustrial. I mentre tot això passa, per acabar-ho de reblar, el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Així que, sopars de duro, no, gràcies!

Paisatge tardorenc a Montesquiu (Osona): pastures, mosaic agroforestal i bosc gestionat. Foto: Gabriel Borràs.

Més enllà d’aquestes constatacions alguna cosa no hem fet bé. Segurament la concepció urbana que el pagès encara va a llaurar amb faixa, barretina i ruc hi té molt a veure; no hem estat capaços d’entendre i valorar que un territori no gestionat, abandonat, és un territori vulnerable. Mentre la gran indústria agroalimentària, que contribueix en quasi un 21% al PIB industrial del país, va fent caixa i externalitzant els impactes ambientals i socials a tota la societat, la despoblació, l’abandonament de conreus i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi global i del canvi climàtic. La superfície forestal i agrícola suposen més del 90% de la superfície total del país: qui ha de gestionar-la? Agrowater Almond? Borges? Nutfry? Gallina Blanca? Freixenet? Si no estem disposats a reconèixer i internalitzar els serveis de la pagesia en la gestió del territori, no caldrà fer una nova reedició de l’Atles de la Nova Ruralitat.

Quan ve secada, l’ametller prefereix morir que perdre el fruit; l’olivera, en canvi, deixa caure les olives i esperarà que l’aigua torni a caure del cel. La natura ens assenyala l’estratègia: som-hi?

Desert

[El text que acompanya les fotografies de Nan Orriols, és a les pp. 129-132, del seu llibre Pintallavis, Viena Edicions, 2016.]

¿Què hi  fas  tu,  Lluna, al cel?
Digue’m, ¿què hi fas, silenciosa Lluna?
T’alces de nit, i vas contemplant els deserts;
després et pons. 

(Giacomo Leopardi, Cant XXIII, dins Cants (fragment), en traducció de Narcís Comadira.)

El  desert no deixa  de parlar a qui sap escoltar-lo.

(Nadia Tadzi. Fragment extret de Roselyne Chenu, El desierto. Pequeña antología, Palma, ed. El Barquero, 2004.

Albert Camus diu: «El desert és una terra de bellesa, inútil, insubstituïble».

Molts intenten descriure coses, sensacions, imatges dels deserts. André Chouraqui escriu: «Travesso un país en el  qual per fi  el somni coincideix amb la realitat».

Antoine de Saint-Exupéry escriu moltes de les seves emocions i sensacions: «El Sàhara es mostra en nosaltres. No es tracta de visitar l’oasi, es tracta de convertir una font en la nostra religió».

També en parlen T.  E. Lawrence, Simone de Beauvoir, Jules Verne,  Eugène  Fromentin, etc.

De tot  el  que he  llegit,  m’interessen molt Théodore Monod i Wilfred Thesiger. Dos homes del Sàhara. Els seus llibres són excel·lents. A Thesiger se’l considera l’últim explorador del Sàhara, i Monod  va dedicar-hi la vida.

Monod escriu: «En l’uadi Sanaka, he plorat. A vegades et trobes completament despullat, tal com ets, no ja el personatge, sinó la persona, caminant fatigat de camí cap a un final desconegut» . [Wilfred Thesiger, Arenas de Arabia (fragment).]

Thesiger,  l’home de  les grans  travesses amb els  beduïns pels deserts d’Aràbia, escriu: «Cap home, després de conèixer aquesta vida, no podrà ésser el mateix.  Portarà  ja  per sempre gravada la petja del desert, que porta marcada el  nòmada com un ferro candent, i portarà  en  el  més  profund dels seus desitjos el de tornar al desert, ja sigui de caràcter inquiet o més  suau.  Perquè  aquesta  terra  cruel  és  capaç  de fascinar qualsevol que s’atreveixi  a  entrar-hi,  molt  més que  cap altra regió del nostre planeta».

A la Bíblia, Antic Testament i Nou Testammt, l’Alcorà, etc., hi trobem el desert que emociona, commou o enamora.  Podem llegir a la Bíblia (Os 2:16):

Jo la seduiré,
la  portaré al desert
i li parlaré al cor.

Però, per molt que llegim del desert, per molt que intentem comprendre’l,  mai  no el  podrem abastar.

Les travesses del desert libi, amb hamades de colors i ergs de dunes gegantines, et  canvien la vida per sempre.  El desert i l’univers són el mateix, cada gra d’arena és una estrella; el silenci és Déu,  cada paraula nostra,  un crim.

És per aquest fet que els pocs humans que viuen en el desert no han escrit res. Però parlen i se’ls ha d’escoltar. Amb poques  paraules en  tenen prou:

La  casa de l’home és l’horitzó.

El silenci és més important que  la  ciència.

Què n’has fet,  de la teva llibertat?
No saps que  la casa
és la tomba  dels vius?

[Fragment extrets de Roselyne Chenu, op. cit.]

M’agradava quan em deien: «Vosaltres teniu el rellotge, nosaltres tenim el temps». I a Mauritània vaig sentir: «Quan un vell mor,  és com  si s’hagués cremat una biblioteca».

Acabo amb aquest proverbi tuareg:

Déu va crear una terra plena d’aigua perquè els homes hi poguessin viure i una terra sense aigua perquè els homes tinguessin set, i un  desert:  una  terra  amb  aigua i sense, perquè els homes trobessin l’ànima…

És cert, al desert hi trobes l’ànima,  i quan tornes a casa, a  les Guilleries, a Catalunya i a Europa,  l’ànima del desert no  en té prou i, embogida, mira els ocells i els arbres, molt escassos en el  seu món erm.

Passa que l’ànima del desert ja vivia en el que per a nosaltres encara és futur, i és molt difícil acceptar un present molt angoixant si ja has conegut el  futur,  on  tot  és immensament no res, on  pots viure amb les estrelles i l’univers ja és teu.

Dionís Puig: el primer home del temps quasi oblidat

[Un article de Xavier Borràs.]

Dionís Puig Soler (Puigcerdà, 1854 – Granollers, 1921), va ser un meteoròleg català, a més d’un pioner en la introducció de l’espelelologia. Encara que no gosem dir que fou «el primer« meteoròleg modern, sí que podem afirmar que el sistema de previsió que va inventar ell mateix i que exposà al volum Dinámica atmosférica y barografía de Europa (1913), és un sistema emprat en certa mesura actualment. Publicà també l’opuscle El agua i altres petits treballs

De formació autodidacta, va posar en pràctica aquest sistema de previsió atmosfèrica i va publicar articles sobre meteorologia a La Publicitat, La Veu de Catalunya primer i a La Vanguardia després. Al tombant de segle tot era de gran interès, i l’astronomia n’havia desvetllat molt entre alguns sectors barcelonins. Això el féu popular i li permeté la difusió de les seves teories i la publicació d’estudis relatius a l’atmosfera, l’aigua i l’agricultura, per bé que sempre amb un biaix molt productivista.

Fou un home de cultura, també, com ho demostra el fet que era un assidu dels Quatre Gats i de l’èlit literària, artística i musical barcelonina, D’aquella època prové la seva amistat amb el pintor Ramon Casas, que li féu un retrat (conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya).

El seu amic i pintor, Ramon Casas, li va dedicar un retrat, avui conservat al MNAC.

Segons Francesc Roma, en l’obra de Dionís Puig sobresurt un element al voltant del qual gira tota la seva concepció científica: l’aigua i la seva utilitat. «De fet —escriu Roma—, si va arribar a tenir aquest tipus de preocupacions, es va deure al fet que va viure en un moment en el qual l’agricultura, tot i la tendència a perdre progrcssivament el seu pes preponderant en l’estructma econòmica catalana i espanyola, encara mantenia un important pes en aquest conjunt».

Josep-Ramon Miró i Cubells i Meritxell Pagès Secall, del Servei Meteorològic de Catalunya, han escrit el que creiem el millor treball sobre aquest pioner, Dionís Puig; una vida dedicada a la recerca científica (publicat a Ausa, revista del Patronat d’Estudis Osonencs, vol XXV, núm. 169, pp. 651-675, Vic, 2012). «Sovint —escriuen a la «Introducció»—, quan s’ha preguntat dins del món de la meteorologia qui era Dionís Puig, s’han pogut observar cares estranyades que després han mostrat sorpresa quan se’ls ha explicat que aquest personatge, força desconegut, fou el primer meteoròleg professional de Catalunya». De fet, se’l pot anomenar «el primer home del temps» pel fet que es va dedicar a fer previsions meteorològiques diàries amb pronòstics de 48 hores als diaris La Publicidad i La Veu de Catalunya a finals del segle xix i principis del xx.

Però, per a aquests autors, la grandesa de Dionís Puig no fou deguda a les seves prediccions del temps, sinó la invenció d’un mètode propi i original perfer les prediccions a partir dels primers mapes isobàrics, que s’elaboraven gràcies a la invenció del telègraf. El mètode era eminentment empíric i classificava el temps en funció dels mapes meteorològics corresponents, ço que volia dir que calia observar milers de mapes. Segons la seva teoria —escriuen Cubells i Pagès—, que batejà amb el nom de barografia, «de la mateixa manera que a la superfície terrestre hi ha valls i muntanyes, també n’hi havia a l’atmosfera, i amb aquesta idea, no gaire allunyada de la realitat, suposava que la circulació del vapor d’aigua anava de les altes pressions a les baixes pressions, tal com l’aigua circula de les muntanyes cap a les valls».

Puig fou un empíric convençut just en el moment que aquests declinaven i això el portà a l’oblit. «Com diu un article de 1925, publicat en un diari local de Granollers (La Gralla (25 gener 1925). i escrit per un gran amic seu —Amador Garrell—, Puig fou un equivocat. Aquesta denominació resumiria molt bé la seva vida —un geni fora d’època a qui la història i diverses circumstàncies van condemnar a l’oblit— i la seva obra».

Figura 4. Mapa del temps elaborat per Puig aparegut a la revista Orbi (núm. 57, 1907).

Al seu ideal quimèric, la producció de pluja artificial hi va dedicar la seva vida tot bastint un edifici que l’havia de fer realitat. Quan el va tenir acabat, «tot se li va ensorrar, com el mite de la torre de Babel. Fou un geni, però va cometre el gran error de prendre el camí equivocat, justament per ser massa romàntic i voler construir el futur amb materials i eines d’una època que ja havia passat».

Un altre interessant treball sobre aquest meteoròleg el signà Francesc Roma («Dionís Puig i Soler [Puigcerdà, 1853- Granollers, 1921]: L’etern estudiant», Butlletí AEG, núm. 193-194, Granollers, 1995. Segon premi de recerca històrica Narcís Saguer, Vallgorguina 1995). «Sabem —hi diu— que en 1911 féu una altra conferència defensant les seves idees metereològiques, però, amb tot, la seva obra culmina amb la publicació en 1913 de Dinamica atmosférica y barografia de Europa, de 463 pàgines, una obra que aclapara pel seu volum i profunditat, resultat de trenta anys de treballs autodidactes, sobretot quan la sabem escrita per «un individuo aislado, sin guía de maestro, sin colaboradores ni auxiliares, sin recursos de colecti-vidad pública ni particular, ganando el pan de la família en prosaica oficio» (p. 14)».

Caricatura de Dionís Puig publicada a El Narro (febrer de 1909).

Les condicions no eren les més bones per a fer un treball d’aquest abast, fet que estigué a punt d’impedir que la seva obra sortís a la llum pública, perquè Eugeni d’Ors, Xènius, ens diu («Les déries nobles». La Opinión, núm. 20, 2 d març de 1913, p. 5.) que un dia, quan ja duia dibuixats més de tres mil croquis per il·lustrar les seves idees s’adonà que hi havia una errada fonamental i estigué a punt de cremar tots el que havia fet: «Aquell dia, fou dia tenebrós i sentí que el coratge li defallia. Estigué a punt de renunciar per a sempre més (. . .). Però, mentre baixava l’escala, la vella energia, un instant vençuda, se li va rebelar… Diu que va en recordar-se, en aquell minut definitiu, de la seva raça i dels homes toçuts de la seva raça…».

Quan va publicar aquesta obra ja feia trenta anys que vivia a Granollers i n’havia estat declarat fill adoptiu, ens consta Francesc Roma. Fou llavors que els que l’havien vist créixer el recordaren i en Nissis (com se’l coneixia a la capital de la Cerdanya) fou nomenat fill il‚lustre de Puigcerdà.

Per a aquest autor, Dionís Puig ja tenia una concepció ecològica de la Terra: «… en Nissi no entenia els núvols {les coses del cel) sense les plantes (les de la terra), la pluja deslligada de les tales de boscos, les riuades sense vincle amb la deforestació, els ocells sense exercir el control dels insectes. l els homes i les dones com a forces capaces d’entendre les lleis del món natural i d’usar-les pel seu benefici. Se l’ha qualificat d’il·lús i d’equivocat perquè volia controlar les forces naturals, perquè poca gent entenia les seves reflexions més enllà dels elements més tòpics. Però, en aquells anys, quants eren els que s’atrevien a fer una conferència amb un mapa mundi per expressar les seves idees? El món era per a ell una unitat i la seva obra depassava el marc casolà».

 

 

Hillary Clinton i «la resistència»

[Un article de Toni Coromina.]

Tot i que el resultat final ha estat molt diferent, la batalla francesa que va enfrontar el banquer Emmanuel Macron amb la feixista Marine Le Pen té molts paral·lelismes amb la confrontació electoral que va enfrontar la «demòcrata» Hillary Clinton amb el popular-feixista Donald Trump. Puc imaginar l’estupor de bona part dels francesos i dels nord-americans que a l’hora de votar s’han trobat entre l’espasa i la paret:  a França havien de donar suport a un fidel servidor dels interessos del capital i del liberalisme salvatge, o donar el poder a una intolerant racista sense escrúpols; als EUA havien d’escollir entre una representat de l’establishment nord-americà i de Wall Street, o donar suport a un personatge irracional de tendències psicòtiques i amb tics clarament feixistes. Tanmateix, en els dos casos, votar «el mal menor» no representava cap consol.

Ara, després d’uns mesos de reflexió arran de la seva inesperada derrota, Hillary Clinton ha tornat a la vida pública i ha creat un grup polític anomenat «Onward Together» (Endavant junts), amb la finalitat d’impulsar la «resistència» contra Donald Trump. Clinton defineix aquest grup com «una organització dedicada a promoure  una visió progressista que va acaparar prop de 66 milions de vots» i que en el futur ha de facilitar la presentació de candidats a llocs d’elecció popular mitjançant la recaptació de fons. Tanmateix, Hillary, que es descriu a si mateixa com una «ciutadana activista», no ha especificat com continuarà involucrada en la vida política.

En termes polítics i socials adscrits a la filosofia progressista, la paraula «resistència» habitualment s’associa a la voluntat de plantar cara a l’adversitat o a l’opressió,  i creure que hi ha possibilitats de sortir del forat negre. Un concepte que històricament va lligat a la lluita contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme i les dictadures de qualsevol tipus, sense excloure en el present la tirania dels mercats.

Per això sorprèn que Hillary Clinton utilitzi la paraula «resistència» per sortir del forat on es va precipitar amb la finalitat de rellançar la seva figura. Cal recordar que, quan era secretària d’Estat,  aquesta dona va ser en gran manera responsable de la guerra que va enfonsar Líbia en el caos. A la mateixa època, va proporcionar cobertura diplomàtica al cop militar de dretes que va enderrocar Manuel Zelaya, president constitucional d’Hondures, un país que des d’aleshores es va convertir en la capital amb més assassinats del món.

Fem una incursió en el passat, quan el gener del 2001 els Clinton van abandonar la Casa Blanca, es van traslladar a Wall Street, de la presidència al món de les finances; aleshores, els banquers els van comprar una segona mansió a l’estat de Nova York (que es va afegir a la que ja tenen a Washington DC), deixant-los primer els diners i després pagant-los milions de dòlars per oferir conferències (Goldman Sachs, el banc d’inversions de Wall Street, va pagar 500.000 dòlars a la Hillary per a fer dos discursos). No deixa de ser curiós que la fracassada presidenta critiqui en públic els excessos de Wall Street i en privat prometi noves regulacions, però que alhora també agafi els diners i corri.

Les amistats en el sector bancari van permetre crear la Fundació de Bill i Hillary Clinton, una instància opaca que durant les últimes dècades ha rebut 3.000 milions de dòlars en donacions, moltes d’origen gens clar. En aquest context, és difícil de creure que algú que ha rebut tants favors del món de les finances pugui oposar-s’hi  i lluitar pels interessos de les classes més desafavorides i marginades emparada sota el paraigües de «la resistència».

Durant la campanya electoral per accedir a la presidència dels EUA,  Clinton va prometre donar més suport al govern d’Israel contra els palestins i es va comprometre a impulsar l’aliança entre els dirigents de Tel Aviv i l’Aràbia Saudita. I encara que en temes d’immigració es va manifestar a favor de legalitzar els «sense papers», també va proposar una reducció en el flux migratori i un enduriment en les normes de seguretat frontereres, a més d’impulsar un programa de deportació i detenció contra els indocumentats. En aquest marc, no es pot oblidar que durant l’administració de Bill Clinton es va ampliar la barrera física entre Mèxic i els Estats Units i una gran quantitat d’immigrants van ser deportats.

Segons Julian Assange, Estat Islàmic (Daesh) es va crear amb diners de països àrabs que, alhora, financen la Fundació Clinton. Alguns analistes de tendències esquerranes desconcertats expliquen que, en molts aspectes, però particularment en el comerç internacional i la política exterior, Clinton està a la dreta de Trump i té una propensió a la bel·ligerància militarista «més emparentada amb el bel·licisme neoconservador que amb la progressista que ella pretén ser».

Aquests mateixos analistes denuncien el paper actiu que Clinton ha jugat en el desmantellament del teixit social, que ha contribuït «a lliurar els treballadors americans a les desastroses conseqüències dels acords de lliure comerç favorables a les grans empreses». I, al mateix temps que lamenten l’assetjament de  Trump envers els musulmans, denuncien que Clinton té un sòlid passat de suport als bombardejos als musulmans. A més,  per guanyar-se el favor dels electors i donants proisraelians, en la seva campanya va criticar durament els àrabs i els musulmans. Si a tot plegat hi afegim l’escàndol dels seus correus electrònics desapareguts, la seva credibilitat encara esdevé més dubtosa.

No sé quin deu ser el sentit que Hillary Clinton vol donar a la paraula «resistència», però potser s’hauria de crear i impulsar una resistència contra els populismes neofeixistes que no exclogui la lluita contra les martingales dels suposats liberals salvatges camuflats amb vestits de demòcrates i que contínuament fan xantatge ideològic tot proclamant que «la democràcia és el mal menor». No podria ser el bé major? El fet que Trump sigui una anomalia històrica no justifica alternatives igualment anòmales i moralment insostenibles.

La ruta dels aplecs pel Vallespir

[Un report de Josep Maria Sebastian.]

Hi ha gent que encara fa un seguiment dels aplecs que es fan durant tot l’any arreu de Catalunya. Fa poc dies vaig tenir el privilegi d’acompanyar tres aficionats, jubilats, per assistir a l’aplec de Santa Maria del Coral, al cor del Vallespir. Confesso que en desconeixia totalment  l’existència.

Vàrem sortir amb dos cotxes, un d’ells amb una estelada onejant al darrere. Vam enfilar, des de Sant Joan de les Abadesses, la carretera cap a Prats de Molló. Abans d’arribar a Arles vam prendre una carretera que s’endinsava pel bosc fins que vam arribar al Coral. El trajecte va passar volant gràcies a l’afició d’un dels meus acompanyants a les cançons de coral. Vàrem cantar bona part del mític cançoner per a excursionistes A flor de llavi, cançons que feia dècades que no havia cantat, però que encara recordava.

Quan vàrem arribar a dalt, a l’ermita, un rètol ens recordava que ja hi érem. A banda de l’ermita, també hi ha casa d’hostes. Al prat del darrere hi havia les taules parades i se sentia l’olor de la llenya que cremava per fer el caliu suficient per a coure-hi carn i verdures. La majoria era gent gran i entre ells parlaven en francès, encara que vaig poder copsar que la majoria entenien perfectament el català.

Prop d’on es preparava el dinar hi havia un ase que pasturava, una gàbia amb ànecs, oques i gallines i unes quantes cabres enfilades al damunt d’un cotxe abandonat.

Vam arribar quan era a punt de començar la missa. Només un dels quatre que érem allí hi va assistir. Tot i així vaig fer un cop d’ull dins l’església plena de gent i vaig poder veure un capellà que oficiava encara amb un roquet i una casulla com les d’abans.

Com en tantes ermites dispersades pel territori català, s’hi havia d’arribar expressament, i representava el final del camí transitable.  El nombre de cotxes estacionats a la vorera del camí en deixava constància. Com sembla que és tradicional, es va fer el ball del contrapàs.  Després, els quatre de la colla vàrem anar a dinar a Cortsaví, en una insòlita casa de menjars.

Vista general de Santa Maria del Coral.
Ballada de sardanes a l’aplec de Santa Maria del Coral.
El Ball del Contrapàs.
Can François, a Cortsaví (Vallespir), a principis del segle XX.
Can François en l’actualitat.
La plaça de Cortsaví.
Vista general de Cortsaví.
La Véronique, de Can François, amb els afamats clients al menjador.
La botiga de queviures de Can François.
Josep Maria Sebastian, autor d’aquest reportatge, parla de Can François amb la Véronique i l’Henriette, les actuals propietàries.

Cortsaví

Després de baixar en direcció a Arles, vàrem enfilar-nos per la carena del davant del Coral fins arribar a la població de Cortsaví, situada a gairebé 800 metres d’altura i amb un impresionant paisatge on la vista s’estén fins la mar Mediterrània.

En aquesta població de prop de 250 habitants només hi ha tres negocis i un d’ells és Can François. Una botiga de queviures i verdures precedeix un menjador gran i espaiós on, des de l’any 1940, s’hi serveix el mateix menú: de primer, un magnífic paté de campanya —aquell dia amb tòfona—; de segon, unes truites d’ou grosses com pilotes de rugbi, cuites «comme il faut» a la francesa, és a dir, ben lligades, grogues per fora i crues per dins, i en aquests cas farcides de ceps; de tercer, truita de riu, que aquell dia havien exhaurit i que van substituir per una magnífica pintada.

La Véronique, al menjador, i l’Henrriette a la cuina, s’encarreguen que el menú diari sigui exactament el mateix que va instaurar la neboda de la propietària, la Françoise, que va cedir el negoci i la continuïtat a les dues treballadores. També, hi fan menjar per encàrrec, tal com deixaven pal·lès les gambes fresques que es cruspien els comensals d’una taula vora nostre.

Segons ens van explicar les dues dones, en un català perfecte, es nodrien de la clientela dels petits pobles del voltant i de l’aturada d’algun estranger pel fet que sortien en alguna guia. Mentrestant, ofereixen un dia i un altre el mateix menú de muntanya, com no pot ser d’altra manera al cor del Vallespir.

Les coses benignes

Tornem a Joaquim Ruyra —no ens en cansaríem mai, encara més quan ens adonem que no ningú, amb possibilitats i recursos, no en reedita les obres.

En aquesta ocasió abordem Les coses benignes («novel·la curta», en va dir l’autor), una deliciosa història centrada al convent dels Caputxins de Blanes, que va veure la llum per primer cop a la pàgina 5 de La Veu de Catalunya, a les edicions dels dies 12, 13, 15, 18 i 21 de setembre de 1925.

Podeu descarregar-vos de franc aquesta narració des d’aquest vincle (o bé clicant damunt la portada del llibre aquí sota).

Les coses benignes.

Junceda.
Il·lustració de Junceda per a una de les edicions de Les coses benignes. Fra Armengol i fra Benetic travessen la palanca que els ha de dur al convent de Blanes i Ruyra conta que «… atalaiaren, pocs passos més avall, un rec d’aigües cor- rents i clares, dins el qual un esbart de dones, dretes, cama-nues, amb les mànegues arregussades i els faldillots recollits retorçadament a l’entrecuix, feinejaven recolzades de ventre en unes posts inclinades sobre les quals ensabonaven i, a cops de picot, estovaven les peces de roba que estaven rentant».

Jacobé

Aquesta meravellosa, formidable narració, de Joaquim Ruyra —un altre dels grans literats de Catalunya injustament oblidats—, d’una riquesa lingüística, expressiva i estilística inigualables, fou escrita per l’autor el 1902. Amb ella guanyà aquell mateix any la Copa Consistori als Jocs Florals de Barcelona, per bé que no es va publicar fins el 1920 en la reedició de Marines i boscatges sota el títol de Pinya de rosa.

Hem inclòs, al final del llibre, un «Glossari» de mots que no es troben al diccionari normatiu, com, per exemple, gargalada, xorrumet, sussús (els trobareu marcats en negreta per facilitar-ne la troballa). També, hem marcat amb cursiva (i entre claudàtors la forma correcta) alguns mots que són dialectalismes no normalitzats o barbarismes. Cal recordar, en aquest sentit, que Pompeu Fabra no va publicar el primer diccionari de la llengua fins el 1917.

Podeu descarregar-vos aquest llibre de franc clicant aquest vincle o bé directament fent-ho a la coberta d’aquí sota.

Breus memòries d’un antifranquista desencisat

[Un article de Toni Coromina.]

El meu primer record relacionat amb el dictador Franco es remunta a principis dels seixanta, quan un servidor deuria tenir entre sis i set anys. La meva família, materna i paterna, era gent de missa i més aviat dretana. No és que fos franquista militant, però callava, com la majoria de catalans tenallats per la por. Un dia, un escamot de militants antifranquistes va fer unes pintades a Vic que em van impressionar: van abocar un pot de pintura al cap de l’estàtua de Jaume Balmes i en algunes parets de la ciutat van escriure «Franco assassí!». Jo no sabia massa bé qui era Franco. Només el coneixia pels textos en castellà que ens feien llegir les monges del col·legi de les Beates, on se’l descrivia com un sant i el salvador de la Pàtria.

Després de veure una d’aquelles pintades a la paret de la nova església de Sant Antoni Maria Claret (bastida amb els diners que Batista va robar als cubans), vaig endur-me un guix de l’escola i en una paret del carrer de Sant Miquel vaig escriure «Franco assassí». Però tot just havia acabat de guixar la darrera lletra, un home d’uns cinquanta anys em va veure, va recriminar la meva acció i volia emportar-se’m a l’Ajuntament. Per sort, el meu petit cervell i les meves cames llargues van funcionar amb rapidesa i em vaig escapar d’una revolada. Mai no he sabut perquè vaig fer aquella primera pintada antifranquista. Potser per intuïció, o per rebel·lia contra el sistema pedagògic que sovint em procurava clatellots i estirades d’orelles.

Però el meu bateig com a  militant antifranquista, aquesta vegada conscient, es va produir el 14 de desembre de 1970. Feia poc que havia pogut deslliurar-me d’una dilatada immersió carpetovetònica (sis anys amb les monges, tres amb els Hermanos Maristas i tres més al Seminari). La meva entrada als quinze anys a l’Institut Jaume Callís, el primer centre públic de caràcter mixt i laic, va ser un alliberament que mai no oblidaré; allà, per primera vegada, vaig respirar i vaig tastar la llibertat.

Aquell desembre, el govern espanyol havia imposat l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort imposada a uns militants d’ETA jutjats en un tribunal militar de Burgos. Fent-se ressò de les protestes als instituts de Barcelona, alguns estudiants de l’Institut Jaume Callís ens vam posar d’acord amb alumnes del Col·legi de Sant Miquel dels Sants per convocar una manifestació a Vic i vam confeccionar unes octavetes cridant a la participació en l’acte de protesta. Al captard, grups d’estudiants vam començar a recórrer la rambla de l’Hospital amunt i avall per escombrar la gent disposada a manifestar-se. Quant el grup va ser prou nombrós (unes 200 persones) ens vam dirigir a la plaça Major, on alguns membres del Comitè de Solidaritat es van afegir a la comitiva. A l’alçada del Cafè Nou, a les voltes de baix, la policia municipal va carregar contra els manifestants amb porres i cops de culata, provocant  l’estampida i la dispersió dels joves que protestàvem.

Mentre fugíem, a la cruïlla del carrer de Verdaguer amb la rambla de les Davallades, un dels dos membres de la Brigada Secreta de la Guàrdia Civil que vigilaven l’acció, va cridar: «¡Este es el cabecilla!», assenyalant-me a mi, que per la meva considerable alçada i la llarga cabellera era més visible que la resta de manifestants. Aleshores, els dos membres de la «brigadilla», armats amb pistoles, se’m van endur cap a  la «jefatura», situada a les dependències de l’Ajuntament. Durant el trajecte, però, alguns companys de l’Institut insultaven Mortadelo i Filemón (aquests eren els sobrenoms que popularment havíem donat als dos policies secrets), amb crits d’«Assassins! Assassins!», davant del meu astorament. De fet, he de confessar que jo no era cap heroi ni un guerrer gens valent: el tremolor de les pistoles que els dos agents em clavaven als malucs no em feia cap gràcia, ans al contrari.

Minuts després, a les dependències de «jefatura», un policia municipal anomenat Barriovero va amenaçar-me de tallar-me els cabells; fins que va arribar Joan Masramon, el cap de la policia local. «Ets el fill d’en Cecili, oi?», em va demanar; davant la meva resposta afirmativa (el meu pare era membre d’Acció Catòlica), i l’evidència que amb 15 anys jo era menor d’edat penal, em va posar en llibertat, després de fer-me un discurs paternalista, amb l’exigència de no tornar a manifestar-me mai més.

Un any després, la nit del 30 d’abril de 1971, la guàrdia civil va detenir un grup de vigatans que havien llençat octavetes amb reivindicacions obreres a Manlleu (Pep Carbonell, Francesc Codina, Josep M. Solé Jardí, Pep Comeres i jo mateix). Després de passar tres dies als calabossos del jutjat, vam ser alliberats amb càrrecs. Tots vam ser imputats pel Tribunal d’Ordre Públic menys jo, que en el moment de la detenció encara era menor d’edat i només em faltava una hora per complir els setze anys (vaig néixer el 1r de Maig de 1955). Posteriorment, la pena d’un any de presó que demanava el tribunal a la resta de companys no va prosperar, atès que el govern va dictar un indult amb motiu del Año Santo Compostelano.

Fins a la mort de Franco, tot i portar una vida més aviat bohèmia i hippy, sempre vaig estar «embolicat» en el moviment antifranquista. I —com molts joves d’aquella època— vaig haver de fer moltes corredisses perseguit pels «grisos» de la policía nacional.

A finals d’octubre de 1975, mentre Franco agonitzava, jo em trobava  a Creta, gaudint d’un viatge que em vaig finançar després d’haver treballat l’estiu anterior fent de conserge a l’hotel El Manantial, al balneari de Caldes de Boí. Les poques pessetes que havia estalviat en tres mesos (22.000) em van servir per costejar-me el meu anhelat periple mediterrani. Aleshores jo era un jove esvalotat que volia gaudir de la suposada llibertat que em procurava un passaport que la policia franquista m’havia retornat, després d’haver-me’l requisat durant dos anys per activitats subversives. Quan vaig marxar, a finals d’octubre, feia pocs dies que Franco s’havia posat malalt.

Primer vaig anar a Itàlia i d’allà a l’illa de Corfú i a la de Creta. Allà, enmig del mar Egeu, un bon dia em trobava viatjant amb autocar en direcció al poble de Réthymnon, a la costa nord. Aquells dies, a Grècia governaven amb mà dura els coronels. A l’interior del vehicle tothom callava i mirava per la finestra. Davant meu hi havia un home dormint, amb un diari a la falda. Els meus escassos coneixements de grec clàssic estudiat a l’Institut Jaume Callís, em van portar a intentar desxifrar un gran titular escrit en caràcters grecs moderns. Al cap d’uns minuts vaig deduir que la notícia feia referència a la mort del dictador espanyol: «Franco thanatos».  La meva impaciència va pujar de to en veure que l’home del diari trigava molt a despertar-se. Quan va obrir els ulls, em va confirmar —mig en francès i mig en anglès— que Franco era mort. I en veure la meva alegria em va felicitar. Tanmateix, hores després, la televisió pública desmentia la notícia de les agències i explicava que Franco continuava agonitzant.

Quan vaig saber que el dictador estava a les portes de la mort, en comptes de celebrar-ho a Creta, em van venir unes ganes irracionals de tornar a Vic per poder assistir, amb tota la il·lusió del món, a l’esdeveniment més esperat: la fi de la Dictadura. Després de passar un matí collint petxines a la platja de Réthymnon i de veure el pas dels avions d’una base de l’OTAN per sobre del meu cap, vaig tornar a l’habitació que m’havia llogat un afable sabater comunista. Vaig fer la motxilla i vaig iniciar el retorn a casa. De Creta a Atenes, i d’Atenes a Tessalònica, on vaig comprar un bitllet de tren fins a Milà.

Però la malastruga em va matxucar. Quan vaig arribar a l’estació fronterera entre Grècia i l’antiga Iugoslàvia, la policia de la Macedònia comunista va fer baixar tothom dels vagons per controlar la documentació dels passatgers. Un agent iugoslau em va agafar el passaport i després de mirar-se’l una bona estona, em va dir que no podia passar perquè jo era un «espanyol feixista». De res van servir els meus intents per explicar-li que jo era antifranquista. Mentre el policia anava pujant el seu to de veu, un grup d’estudiants grecs van començar a increpar-lo des del tren. Fins que, per evitar ser detingut, em vaig veure obligat a córrer per l’andana de l’estació fins a creuar la línia de la frontera (a la mateixa estació, igual que fa anys a Portbou) i retornar al territori de jurisdicció grega. Després d’aquesta mala passada, em vaig adonar que havia perdut els diners invertits en el bitllet d’un viatge impossible. Amb els pocs dòlars que em quedaven, vaig poder travessar tota la península grega en diagonal, fins al port occidental d’Igumenitsa, on vaig pujar en un ferri que em va dur a Brindisi, al sud d’Itàlia.

A Brindisi vaig menjar calent, per última vegada, en una trattoria. Després de comprar una mortadel·la per poder alimentar-me durant la resta del viatge, vaig posar-me a fer autoestop. Aquesta vegada, però, la bona estrella va fer que un camioner italià em portés fins a Gènova, molt a prop de la frontera francesa. I d’allà, en tres o quatre vehicles vaig poder arribar, la nit del 18 de novembre, a Perpinyà, amb un franc i 25 pessetes a la butxaca. Per sort, a la capital de la Catalunya del Nord vaig poder contactar amb l’amic Pep Palau (antic company de pupitre a l’Institut, que estava exiliat per activitats llibertàries).  Em va convidar amablement a casa seva i em va preparar una exquisida sopa de peix que em va deixar ben reconfortat. Durant el sopar vam comentar esperançats el previsible desenllaç de l’agonia de Franco.  L’endemà, 19 de novembre, amb els diners que em va donar en Pep vaig poder arribar a Barcelona. Però com que era tard i no hi havia trens per arribar va Vic, vaig dormir a casa de la Lores Riera en un pis del barri Gòtic.

El 20 de novembre, de bon matí, em van despertar les campanes de les esglésies properes. Després d’escoltar la notícia per la ràdio, vaig sortir disparat del pis: Franco era mort. La primera persona que vaig trobar pel carrer (quina casualitat!) va ser Miquel Albó (un entranyable lluitador vigatà), amb una cara que irradiava satisfacció. Després, a la Rambla, vaig contemplar l’increïble escena de dos nois que van treure un sac d’una furgoneta i van escampar centenars de taps de cava pel terra. Les cares de la gent eren d’alegria continguda, encara que també vaig veure’n alguna amb signes de por. I de la Rambla vaig anar a l’estació de Renfe a la plaça de Catalunya i cap a Vic.

Quan vaig ser a la Ciutat dels Sants, vaig anar a l’Snack a celebrar la gloriosa efemèride. Però com que no tenia diners vaig cometre un petit delicte: vaig entrar a la botiga de La Lionesa, regentada per l’amic Quim Capdevila (històric militant del PSUC), i vaig pispar-li una ampolla de vi de la marca francesa Chateauneuf du Pape, un nèctar de raïm que aquells dies valia una fortuna: 1.000 pessetes. Anys després vaig confessar la meva malifeta a en Quim, el qual la va trobar comprensible i em va deslliurar de tota culpa. Aquesta és la meva vivència del mític 20-N, una data que cadascú va viure a la seva manera.

Han passat mes de 40 anys d’aquests fets. I l’anomenada «transició democràtica» no està acabada. Avui, les il·lusions d’una generació de joves antifranquistes que avui ja tenim entre 55 i 65 primaveres s’han transformat majoritàriament en escepticisme davant el lamentable rumb que, en general, ha pres l’acció de la classe política. Si després de la mort del dictador van sortir milers de demòcrates de sota les pedres (molt d’ells en realitat eren simples arribistes), quatre dècades després, la corrupció, l’oportunisme, les martingales d’alguns professionals de l’enganyifa pública i les dictadures dels aparells dels partits polítics ens han portat al pessimisme més descoratjador.

Dies enrere, el meu fill Akram, que té 12 anys,  em va dir: «Papa, en Franco era molt dolent, oi?». Aleshores li vaig dir qui era i li vaig explicar totes aquestes batalletes. Acabat el meu relat, se’n va anar a jugar a bàsquet més content que unes pasqües. Espero que tingui un futur raonablement feliç.