[Text d’Helena Bonals]
El títol d’aquest article prové del pròleg de Quim Monzó a Jude, l’obscur, de Thomas Hardy. Venia a dir que tota feina és al capdavall una esclavitud. Que els que són “tossuts, apassionats i individuals” cerquen sempre alguna cosa més. Però combinar ofici i vocació és el que han hagut de fer la majoria de persones amb inquietuds artístiques, sobretot al s. XX. Per la vida es perd la vida, una vida breu al costat de l’art tan llarg.
Però la prosa, la grisor, la rutina, solen ser necessàries perquè la poesia hi sorgeixi en contrast, tot rebel·lant-s’hi. D’aquí el poema visual, de collita pròpia, que encapçala aquest escrit. Tot i que, a banda d’una habitació amb bona vista algun dia hauria de ser possible de tenir una bona vista sense habitació. Que “the window is starless still”, una metonímia gloriosa (la part pel tot per als que no sàpiguen de què parlo), que utilitzava Ted Hugues en un poema, és una denúncia de la buidor que tenen moltes persones, jo crec a ulls clucs que la immensa majoria de la humanitat, i penso que sense equivocar-me.
Els escriptors de cap de setmana o estiu, i amb això torno al tema d’algun altre article meu, són com els que fan jornada intensiva, com abans els caixers. Sobretot els que treballen en una biblioteca, per tenir alguna estona al dia per llegir -el que paradoxalment, fan pocs bibliotecaris-, o directament per escriure. Ja sol passar que els que tenen sensibilitat creativa no serveixen per tenir sentit pràctic. Són un aneguet lleig de les feines. Però bé han de passar pel tubo.
De totes maneres, entre fitxar o pagar per fer el que vols, jo em quedo amb el darrer. No entenc que no tothom vulgui dedicar-se al que a mi m’omple. Tot i que jo he arribat a un cert terme mig: la feina la faig per obligació, sí; però personalment acostumo a decidir a cada moment què he de fer, el que és prioritari, m’autoorganitzo, i això em fa sentir lliure malgrat tot. Ja no diguem quan faig centres d’interès, cartells, guies de lectura, i quan porto un club de lectura. Tinc una sort que no me l’acabo.
Que retinc el que deia sobre Milena Jesenka la seva amiga Margarete Buber-Neumann a la seva biografia Milena: que amb cada moviment del cos, amb cada paraula semblava proclamar “jo soc un ésser lliure”, fins i tot al camp de concentració on es van conèixer.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.