El grup d’homes que va tornar del lloc de Baler a la caserna Jaume I de Barcelona, abans del banquet en el seu honor després de la seva arribada l’1 de setembre de a 1899.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

A mitjan segle XIX, de l’antic imperi on no es ponia mai el sol, ja només en quedaven les ombres. Molt e n’ha parlat, escrit i fins i tot se n’ha fet films, sobre els 53 soldats que es van passar un any dins una església a Baler, a l’illa de Luzon, a uns 200 quilòmetres de Manila, per a defensar un imperi que a tots els efectes havia deixat d’existir.

El context

L’any 1896 regnava a Espanya Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, mare d’Alfons XIII, i el govern el presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta. A la colònia de les Filipines s’hi va produir una revolta encapçalada per José  Rizal i el general Emilio Aguinaldo, membres del moviment independentista Katipunan.

El govern espanyol va executar Rizal el dia 30 de desembre del 1887 i va escalfar encara més les ànsies dels filipins d’independitzar-se dels espanyols.

L’abril de 1897 entra en acció el general Fernando Primo de Rivera, que intensifica els atacs als rebels i des del Govern espanyol incrementen el nombre de tropes, fins que obliguen els revolucionaris a refugiar-se a les muntanyes de  Biak-Na-Bató. Finalment, la precària economia de la monarquia espanyola va obligar Primo de Rivera a signar el pacte de Biak-Na-Bató el desembre del 1887, segons el qual s’atorgava un estatus d’autonomia a les illes Filipines, a canvi de deixar en llibertat als dirigents, inclòs el general Emilio Aguinaldo, per bé que haurien d’exiliar-se a Honk-Kong. Aquest cessament d’hostilitats amb els qui aspiraven a ser un país, va fer que el Regne d’Espanya decidís el retorn de la major part dels efectius i així fou com el destacament de 400 soldats que hi havia a Baler fou substituït per un de 53 homes acabats d’arribar de la península, a principis del 1898.

Molt lluny d’allà, concretament a Cuba, els Estats Units  d’Amèrica van declarar la guerra a Espanya després de l’enfonsament del seu vaixell,l el Maine, el mes de febrer del 1898. De fet, els EUA ja eren una gran potència i feia molt temps que es volien instal·lar a Cuba en la seva expansió econòmica. A més, gaudien de les simpaties de bona part de la burgesia cubana, molta d’origen català, a causa de la prohibició del Govern espanyol d’exportar productes de Cuba als EUA i el perjudici econòmic que els causava.

La guerra no va durar gaire. La decadent flota espanyola no estava capacitada per fer front als canons i als vaixells, molt més ben equipats, dels nord-americans. Tot va acabar a les Filipines, concretament a Cevite, l’1 de maig del 1898, quan Espanya va perdre literalment tota la seva flota. Els revolucionaris, amb el general Emilio Aguinaldo al capdavant, van tornar a les Filipines armats pels EUA. Espanya va acceptar la derrota i el 10 de desembre del 1898 va signar el tractat de París, segons el qual deixava d’exercir la sobirania sobre les Filipines i la cedia als EUA. No havien ni passat dos mesos que Aguinaldo es va constituir com a president de la nova República de les Filipines i es va iniciar una nova guerra contra els EUA, que havien utilitzat el moviment independentista com a arma contra els espanyols.

La tropa dels ignorants

De tot això, els 53 soldats de Baler no se’n van assabentar. Ignorants de la derrota espanyola a Cevite, el maig del 1898, el mes de juny van ser atacats pels insurgents i els soldats van decidir resistir en l’únic edifici de pedra de Baler, l’Església. No van servir de res les notícies de la derrota espanyola que els feien arribar els propis assetjadors, no els creien; com tampoc no van creure’s els enviats i missatges que els feia arribar el Govern espanyol què allà ja no hi pintaven res. Els propis insurgents van enviar dos frares franciscans per convèncer-los i tampoc no van tenir èxit.

Qui comanava els soldats, el capità Enrique de las Morenas, es va entossudir a obligar a la tropa a resistir en una guerra que ja havia perdut, i en la qual el país que defensava només era un espectador en el nou conflicte que es va originar entre els insurgents i els Estats Units.  De las Morenas esperava reforços de tropes espanyoles quan totes, excepte ells, havien estat repatriades. Envoltats de filipins, amb prou feines tenien res per a sobreviure. El Govern espanyol va arribar a demanar al Govern nord-americà que els rescatés per acabar amb una gesta tan absurda. L’enfrontament amb els independentistes, però, va fer que el vaixell que va enviar els EUA no pogués rescatar-los, en el cas que s’haguessin deixat rescatar, és clar.

Dels 53 soldats només dos van resultar morts en els enfrontaments amb qui consideraven encara l’enemic. En realitat, el principal enemic que tenien era la disenteria i el beri-beri, que anava eliminant soldats i que també va matar el capità De las Morenas. No gaire més va durar el seu gos, que un cop mort l’amo va ser immediatament devorat per la famolenca tropa. Amb el seu substitut, el tinent Saturnino Martín Cerezo, la cosa no va millorar. Al contrari, es va manifestar tan tossut i boig com el seu predecessor.

El mes de febrer del 1899, el govern espanyol hi va fer anar el tinent coronel, Miguel Olmedo, amb exemplars de la premsa espanyola perquè deixessin de fer el ridícul. Martín Cerezo tampoc no el va creure. Els filipins, de tant en tant, enviaven dones suggestives davant els assetjats per si els podien fer desistir per la via dels baixos (instints). Tampoc no van tenir èxit i Martín Cerezo els va obligar a resistir castament. Ales acaballes d’aquesta tan inútil gesta, dos soldats van intentar desertar i el tinent els va fer afusellar immediatament. És a dir, dels 53 soldats dos van morir per les bales filipines, dos afusellats pels seus i 16 per malaltia.

Finalment, el tinent va obrir els ulls quan va llegir una notícia en un dels diaris que havia deixat el mitjancer espanyol, en el qual hi havia la ressenya del trasllat d’un company seu. Es va adonar que aquella notícia no podia haver estat manipulada i va posar fi a la seva obsessió. Finalment, davant les evidències, el dia 2 de juny del 1899, els 33 famèlics sobrevivents van abandonar l’església i en poc dies van ser repatriats a la península. Els soldats filipins fins i tot els van rendir armes quan els espanyols van abandonar el forat en què s’havia convertit el temple. De fet, ni tan sols eren els seus veritables enemics.

El desembre de 2016 es va estrenar una nova versió d’aquest episodi històric, per bé que sense gaire èxit.

Rebuda discreta

Espanya no els va retre cap homenatge i ni tan sols van ser rebuts com a herois. De fet, més que admiració la gesta provocava vergonya. No va ser fins a l’any 1945  que el règim franquista, amb la seva dèria per falsificar la història, va encarregar al director Antonio Roman la pel·lícula Los últimos de Filipinas en un intent de convertir l’estupidesa humana en heroisme. L’any 2016, es va estrenar una versió, del director Salvador Calvo, en un intent d’oferir una versió més ajustada a la realitat dels fets, o, també, el documental, dirigit per Ramon Vilaró, D’aliats a massacrats, en què narra la Batalla de Manila —el febrer de 1945—, en què 257 espanyols van caure apunyalats amb baionetes pels soldats japonesos, o sota les bombes nord-americanes, en una orgia de sang que va fer més de 100.000 morts en menys d’un mes, i on també recorda els últims de Filipines.

Algún dia potser caldrà recordar una historia similar, a l’illa de Guam —ara cobejada pel sanguinari nord-coreà Kim Jong-un—, quan els Estats Units, el 20 de juny de 1898, hi van expulsar els militars espanyols que hi quedaven i hi van nomenar un gobernador català: Francesc Portusach Martínez.

Entre els soldats del setge de Baler, n’hi havia, pel cap baix, onze, provinents de tots els països catalans. Heus-ne aquí els noms i les procedències:

Antoni Bauzà Fullana, natural de Petra (Pla de Mallorca).
Francesc Rovira Mompó, del País Valencià.
Jaume Caldentey Nadal, natural de Petra (Pla de Mallorca), va desertar.
Josep Pineda Turán, natural de Sant Felíu de Codines (Vallès Oriental).
Loreto Gallego Garcia, natural de Requena (Plana d’Utiel).
Pere Planas Basagañas, natural de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès).
Pere Vila Garganté, natural de Talteüll (Rosselló).
Ramon Buades Tormo, natural de Carlet (Ribera Alta).
Ramon Donat Pastor, natural de Barcelona (Barcelonès), va morir de beri-beri.
Ramon Mir Brills, natural de Guissona (Cervera).
Rmon Ripollés Cardona, natural de Morella (Ports).

Aqui sota podeu veure la pel·lícula «franquista» sobre aquesta història.

Deixeu-hi un comentari