Joan Clos, en una de les carrosses del Carnaval, al passeig de Gràcia, el maig del 2004, durant el Fórum de les Cultures, ballant a rtime de la samba de Carlinhos Brown. Foto: Maite Cruz.

[Un article de Nan Orriols.]

Diuen els diccionaris que la tirania és una «forma de govern on el governant té un poder absolut no limitat per cap llei, poder normalment obtingut per mitjans il·lícits».

Bé, crec que en la nostra «democracia española», les majories absolutes, tant del PP com del PSOE, són molt semblants a les tiranies, ja que el poder judicial està al servei de l’executiu, que també controla el legislatiu.

Últimament, el poder judicial intenta rentar-se la cara en temes de corrupció econòmica però mai política. Per exemple, el senyor Fernández Díaz o els senyors Trillo, Rajoy, Aznar, Felipe González, etc., no seran mai jutjats pels crims i abusos polítics fets en l’exercici del seu mandat.

El poder també l’aconsegueixen il·lícitament, ja que extorsionen empreses per tal d’adjudicar-los obra pública i així finencen les campanyes electorals i tenen recursos, igualment, per comprar tot tipus de voluntats. També, s’accepta com una cosa normal que el cobrador que fa d’intermediari amb les empreses se’n quedi una part, sempre que la reparteixi amb els «capos» del partit.

Però una «tirania silenciosa» viu amagada als ulls dels pobres súbdits o esclaus del sistema. Es tracta dels que hi col·laboren a canvi de viure en càrrecs de privilegi de llarga durada i de poc soroll. Aquí, el PP respecta els amagats del PSOE i a l’inrevés.

En el moment actual del «desafío catalán», molts ens podem preguntar: què defensa el diputat al Parlament de Catalunya Miquel Iceta?, per què no vol de cap manera la ruptura amb Espanya? Doncs…, per interessos moltes vegades personals. El cas del PSC també és aplicable actualment a Ciutadans i al partit de la senyora Colau.

En el fons, no defensen cap país ni cap ideologia, defensen càrrecs i futures pensions de privilegis. Volen entrar i mantenir-se tant com puguin en l’estructura de tirania burocràtica creada a Espanya després del descobriment d’Amèrica i reforçada després pel Decret de Nova Planta, que va posar fi a la Guerra de Successió entre àustries i borbons.

Es parla molt de les «portes giratòries», que no són altra cosa que el pagament encobert que fan les empreses pels favors rebuts o els que encara poden rebre. És un problema, d’acord, però el verdader problema són els «dinosaures» que viuen amagats en càrrecs inimaginables sense límit de mandat i amb sous escandalosos. Això és el que defensa Miquel Iceta perquè sap que ell, un dia, també serà dinosaure, com Rajoy, Rivera, Susana Díaz, Girauta, etc.

Uns quants exemples. El senyor Joan Clos té 68 anys. Està afiliat al PSC. Va ser alcalde de Barcelona de 1997 a 2006. Se’n recorden, del Fòrum de les Cultures? Diuen que, perquè deixés l’alcaldia, el van nomenar ministre d’Indústria (succeïa a un altre dinosaure del PSC, el senyor José Montilla). Va durar poc, de 2006 a 2008. Perquè deixés el Ministeri, el juny de 2008 nomenen Joan Clos «embajador del reino de España ante Turquía y Azerbaiyán». També, va ser diputat a les Corts Generals. Finalment, el 18 d’octubre de 2010, l’Assemblea General de l’ONU el va designar «director ejecutivo del Programa de las Naciones Unidas para los Asentamientos Humanos (ONU-Habitat)», amb el sou i el càrrec de subsecretari general de les Nacions Unides. I allà el tenim, sense fer soroll, exercint la tirania dels dinosaures.

Podria parlar de l’expresident Montilla, de Raimon Obiols, sí, sí, aquest lluitador antifranquista va viure al Parlament Europeu fins al 2014. Tenia 74 anys.

A l’esquerra Lluís Armet i Coma, 72 anys, junt amb alguns altres consellers del Tribunal de Cuentas. Foto: Ana Nance.

Però un dels casos més perfectes de dinosaure tirànic és el del militant del PSC Lluís Armet i Coma, de 72 anys, conseller d’Obres Públiques amb el president Tarradellas, diputat 21 anys al Parlament de Catalunya, senador designat pel Parlament de Catalunya, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, president de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, etc. I on el tenim, ara, aquest dinosaure? Doncs, des de fa 16 anys és conseller del famós Tribunal de Cuentas del Reino de España. Sí, aquest tribunal que vol embargar el president Mas, diversos consellers, etc., per les despeses del 9N. Sí, aquest tribunal que no reclama res a cap membre del Govern espanyol per les despeses de les clavegueres de l’Estat.

El Tribunal de Cuentas està presidit per Ramón María Álvarez de Miranda García, que ja va ser el diputat més jove del Congrés. És fill de Fernando Álvarez de Miranda, expresident del Congrés i defensor del poble (espanyol). Al Tribunal de Cuentas hi viuen dinosaures ja fossilitzats amb sous escandalosos. Tot és enchufisme familiar: el germà de José María Aznar (Manuel Aznar), María Antonia Lozano Álvarez, etc.

Bé, podríem escriure enciclopèdies dels càrrecs amagats de la tirania dels dinosaures, començant pel senyor Narcís Serra. Cal tenir en compte que la barra que tenen aquests personatges del PSC que defensa el senyor Iceta no l’han tinguda ni el senyor Miquel Roca ni el senyor Duran i Lleida, que ja en tenien molta.

L’Estat és un tronc valit, corcat, podrit, però a molts antifranquistes d’aquell temps i a molts defensors, diuen, de la classe obrera i el progrés, ja els va bé. Oi, Miquel Iceta?

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.