Contra l’oblit

[Un article d’Eduard Garrell.]

 

«La veritable mort és desertar.» [Miquel Martí i Pol, Estimada Marta (1978).]

L’any  2018  l’Enric Ramionet i Lloveras presentava a la Llibreria 22 de Girona August Vidal, entre Llagostera i Moscou. Una història personal dins la història del segle XX, una biografia de l’August Vidal i Roiget (1909-1976), mestre i pedagog exiliat a l’URSS el 1939.

L’August Vidal va ser un company de joventut del meu pare. Quan es va repatriar, de Moscou a Llagostera, es va guanyar la vida fent traduccions del rus. Traduí obres de tots els clàssics de la literatura russa del segle XIX i nombrosos autors del segle XX i dirigí l’edició de les obres completes de Dostoievski. També, va treballar per a l’Ediorial Prima Luce (que és el motiu d’aquest article), de la qual el meu pare fou fundador i administrador i on jo vaig encetar, als setze anys, la meva vida laboral.

En acabar aquella presentació vaig establir conversa amb un dels assistents. Ens vam embrancar en una llarga conversa sobre l’editorial, amb un gran interès per part seva. En acomiadar-nos em va dir: «Escolti, vostè tot això ho ha d‘escriure. I no s’esperi gaire!».  Vaig pensar que li hauria de fer cas, algun dia…, demà. I vet aquí que avui ja és demà.

De la fundació i la història de Prima Luce no n’he trobat res, o no en sé trobar res i només me’n queden records personals, que formen part de la meva infantesa i joventut i retalls que el meu pare em va anar desgranant al llarg del anys, amb la dificultat d’ordenar-los en el temps, i en el cau de la memòria.

Prima Luce és una història oblidada de la resistència pedagògica durant el franquisme.

M’he de remuntar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan una colla de joves de la secció excursionista, va organitzar una llarga excursió per a recórrer el camí de ronda i conèixer a fons la Costa Brava.  En una de les etapes van fer parada a la fonda de Calonge, la Fonda del Centro que tothom coneixia per la Fonda de Can Quimet dels Autos. La regentava la seva dona, la Rosita Serra. Un dels companys, en Gaietà Delhom, era, o havia estat,  macip a la farmàcia del poble. Uns quants d’aquella colla, enamorats del país, van continuar freqüentant aquella fonda, i alguns, com el meu pare, s’hi van fer casa.

Quan va començar la guerra civil una bona colla d’aquells nois i noies, que ja havien acabat els seus estudis de magisteri o de pedagogia  estaven compromesos en sindicats d’ensenyament, en partits polítics, al comitè de l’Escola Nova Unificada o exercien en les escoles del Patronat.

D’aquells joves, flor de la intel·lectualitat, idealistes i cultivats, abocats a crear una societat nova, en acabar la guerra, uns havien mort al front o a la rereguarda, d’altres eren a l’exili, a França, a  Mèxic, a Veneçuela, o en camps de concentració.

Als que van sobreviure i es van poder quedar a Catalunya, el règim franquista els va depurar i represaliar. Segons dades de l’historiador Francisco Morente Valero, només a la provincia de Barcelona, 2.328 mestres, el 93% del personal del Magisteri Nacional de la demarcació (el que actualment anomenem mestres d’educació infantil i primària).

La historiadora de l’educació Cèlia Cañellas explica que «els mestres sotmesos a procés de depuració havien d’omplir uns fulls sobre la seva actuació professional, política i sindical abans de 1939. Aquesta documentació arribava a les autoritats franquistes i tribunals juntament amb els informes de la Guàrdia Civil i de Falange, que contenien informacions i acusacions a vegades molt contradictòries, les quals intentaven ser contrastades amb els avals que presentaven els depurats —informes de gent d’ordre del seu poble, i la font d’eclesiàstics».

Si uns es van prestar a suar la seva rehabilitació, d’altres no ho van voler fer, o més els valia no  fer-ho. (Aquests no van ser rehabilitats fins la llei d’amnistia del 1977.)

D’aquell  grup de joves mestres i pedagogs de l’excursió a la Costa Brava, en Gaietà Delhom en  va citar una dotzena a la Fonda de Can Quimet de Calonge, en aquell enyorat paradís de camaraderia.  En Gaietà Delhom , fill de Darnius, era un pedagog molt ben format. Havia estudiat a l’Escola Normal de Girona, dirigida per en Cassià Costal,  havia estat secretari del Comitè de l’Escola Nova Unificada, militant de la USC amb en Campalans. Exiliat a França, entre perills i dificultats de tota mena (recordo, però, com en Delhom explicava, emocionat, la solidaritat que van mostrar els mestres francesos amb el seus companys catalans, i com gràcies a ells, amb la seva dona —que també era mestra—, se’n van poder sortir). Van tornar per la muntanya a principis dels quaranta, van viure amagats en un mas de Darnius i un cop a Barcelona, amb por de sortir al carrer, es guanyava la vida com podia a la indústria tapera, antic ofici del seu pare.

La fonda era un lloc discret, on arribaven els amics al mes d’agost, per separat, i hi compartien taula, sobretaula, caminades i estades a la platja, i així es van forjar una sortida laboral sense haver de renunciar, del tot, a les seves vocacions: Delhom els proposà el  projecte de crear una editorial de llibres de text, on malgrat la censura i les restriccions de tota mena, poguessin aportar una plusvàlua al sistema educatiu franquista i, a més, guanyar-se la vida.

En  Delhom explicava que la idea l’havia tingut per a donar feina a dos amics, en Josep Riuró, que en va ser el director tècnic o editor, i n’August Vidal.

L’Editorial Prima Luce, S.A, «La editorial de los maestros», es va crear com a societat anònima. Ben aviat van tenir un centenar d‘accionistes, entre mestres depurats i d‘altres en excici a les Escuelas Nacionales, suficients per a endegar el projecte. La iniciativa contemplava que un cop aprovats els llibres per la censura tindrien un mercat garantit pels docents que exercien la professió i, també, pels que no la podien exercir. Molts d’aquells privats de la docència van crear i dirigir acadèmies en el seu propi pis, o en un de lloguer, en una torre o alguna casa antiga, a Barcelona i arreu del país.  Alguns encara recordareu el Pedagògium San Fernando, l’Acadèmia Salleras, la Pitman, la Mentor, la San Luís Gonzaga, la Fontanella (especialitzada en l’ensenyament de l’estenotípia), la Lumen… Aquelles acadèmies van fer una labor de suplència inestimable del desinterès del franquisme per l’educació (com més burros, millor!)

A la segona meitat dels anys cinquanta l’editorial va obrir la seu en un principal del carrer de Bailèn, si no erro, propietat d’una congregació religiosa. Era l’època de les Enciclopèdies Escolars, editaven els «Haces de luz», quaderns de cal·ligrafia i de càlcul i va començar l’edició d’una profusió de llibres de lectura, que malgrat les obligatòries apologies a la Cruzada Nacional que solien concloure el text, el contingut contemplava, tant com es  podia , els valors de la companyonia, l’amistat, el coneixement de la natura, ja que no podia ser del país…

A començaments dels seixanta, l’editorial es va traslladar al carrer de Monlau 8 i 10, al barri de la Sagrera. El 1968 es va comprar el solar i es va enderrocar l’edifici per a construir-ne un d’adaptat a les necessitats creixents de l’editorial. Durant les obres vam ser acollits a la primera seu del diari Tele/eXpres, al carrer d’Aragó, amb el lloguer d’una part de la planta de la redacció. El vespertí ja aleshores era sota la direcció d’en Manuel Ibáñez Escofet.

Aquella va ser, per a mi ,una època summament excitant. Hi treballàvem barrejats amb la gent del diari, i si la feina de donar vida a un llibre era lenta, artesanalment lenta, i necessitava silenci i concentració,  l’edició d’un diari era un caos organitzat i expansiu: un  metralleig d’Olivettis, corredisses, proves amunt i avall (tenien la rotativa a la planta baixa), anades i vingudes de redactors, escriptors, col·laboradors, fotògrafs, crits, emprenyades, silencis sepulcrals i, no obstant, cada tarda hi havia una cua de furgonetes per anar a distribuir l’edició quotidiana als quioscs, estacions, recaders…

Un cop al carrer de Monlau de la Sagrera, l’editorial va prendre volada, sobretot en concórrer i guanyar uns concursos convocats pel Ministerio que suposaven l’edició de milers de llibres per a tot l’Estat. S’havia instituït el Premio Pedagógico Prima Luce, que se celebrava al Salón Rosa del passeig de Gràcia, també desaparegut del mapa de Barcelona. El 1958 es va editar el primer número de Paladín. Libro de primeras lecturas, que era un quadern grapat, que sense voler comparar, va precedir en quatre anys l’aparició de Cavall Fort, i com aquest, amb la intenció d’iniciar als infants a la lectura, això si, en castellà.

La feina d’una editorial en aquells temps no té res a veure a com es treballa avui. Els llibre es feien «a mà»; molts originals arribaven manuscrits i gairebé calia tenir coneixements de paleografia per a passar-los a màquina, amb còpies en paper carbó, enviar-los per correu postal o anar personalment a l’altra punta de la península i asseure’s el temps que calgués amb l’autor per a fer les esmenes i correccions…

Un cop revisat una i altra vegada, passar-lo a la linotípia amb tots els codis tipogràfics, tot indicant-hi  negretes, cursives, paràgrafs, caixes, interlínies… La linotípia tornava el text en forma de galerades, una pila de papers de color gris verdós, allargassats, que calia tornar a revisar pera  corregir-ne les errades, el més sovint tipogràfiques. Alguns linotipistes (els coneixíem i els demanàvem) tenien més coneixements d’ortografia i de gramàtica que els propis autors i correctors i era freqüent que milloressin el text.

Un cop les galerades eren a punt es compaginava el llibre amb la tipografia escollida, es muntava pàgina a pàgina, en una taula de llum, retallant i enganxant amb cola blanca text i il·lustracions, se’n treien els fotolits que encara s’havien de rellegir, i esmenar si calia, a la pròpia impremta i quedar-se a peu de màquina per a corregir la paginació, les tintes, els registres que donaven errors de color… I un cop feta la tirada, plegada i guillotinada la rama, sense cap plec fora de lloc, cap a l’enquadernador, amb l’angoixa per la pressa d’uns llibres que havien de ser a les escoles al començament del curs, a més complint escrupolosament les exigències de qualitat.

Prima Luce, amb un equip que sovint treballàvem de sol a sol, dissabtes i diumenges i de vegades nits senceres, va ser una màquina ben engreixada que publicava desenes de títols i milers d’exemplars cada any.

En aquesta època l’editorial, empesa per la competència, va fer un pas endavant amb la modernització dels manuals. Es van cercar nous autors. En recordo la Solange Castro i la Maria Jesús Cebrián, dues dones joves —una o l’altra era inspectora i/o professora de l’Escola Normal. Un moderníssim material per a preescolar i un canvi d’il·lustradors, alguns d’aquella magnífica fornada que va sortir als anys setanta de la Facultat de Belles Arts. Encara conservo intacte el record d’una joveníssima, vital i entusiasta Pilarín Bayés, que va arribar de Vic, acompanyada de la Rita Culla, una altra magnífica il·lustradora. La Pilarín, que just  havia començat a il·lustrar pe a l’Editorial La Galera, va col·laborar intensament amb nosaltres, precedint els nous aires de la renovació pedagògica tan desitjada que van impulsar la Marta Mata i la gent de Rosa Sensat.

Per molt que això sembli feixuc, les dificultats eren altres: d’una banda el paper: l’autarquisme i l’intervencionisme industrial del règim dificultava l’obtenció del paper necessari i se n’havia de comprar al «mercat negre», a estraperlistes que encara es dedicaven a especular amb aquesta matèria primera.  En Riuró suava més tinta de la que es gastaria per a imprimir per a trobar raimes, gramatges i satinats. L’autocensura imposada pel règim, el boicot dels llibreters —atès que l’editorial distribuïa directament a les escoles—, les exigències dels accionistes per a cobrar els seus «dividendos» a cada exercici . I no ens vam escapar, tampoc,  de la vigilància  d’un talp del Ministerio que, camuflat d’accionista principal, s’hi va fer un despatx per a ell i un altre per al seu fill. Excepte treballar, ficaven el nas des de la comptabilitat fins als continguts dels llibres i  en la vida de cada un dels treballadors, autors i col·laboradors. Això creava força malestar i fins algun problema de salut i de dimissió.

Pima Luce, S. A., La editorial de los maestros, és el tronc d’un arbre d’on neixen moltes branques, moltes històries de tenacitat, de valentia, de perseverança i d’amargades il·lusions. D’homes i dones que, malgrat tot, no van desertar de la seva vocació.

Finalment, als anys vuitanta, amb la construcció de noves escoles que van fer tancar moltes acadèmies per manca d’alumnat i la competència creixent d’altres editorials, Prima Luce es va dissoldre.