[Textos de Jordi Remolins.]
La coherència de l’analític contertulià
L’escèptic contertulià televisiu va comprovar sorprès com les seves teories respecte a la vida d’ultratomba se n’anaven per terra després de ressuscitar al cap de tres dies d’haver mort. Els darrers anys havia estat un assidu a programes nocturns de tele on ridiculitzava bruixes mediàtiques i professors esotèrics brandant la bandera del seny i la raó. Per això va decidir ser coherent amb el seu error i quedar-se immòbil dins de la caixa, on va morir novament d’avorriment.
Honor i joc fraternal
El tècnic informàtic va somriure satisfet d’haver-se jugat una bona quantitat de diners contra el seu germà, ja que mai no havia perdut cap aposta. Havien acordat que s’imposaria aquell dels dos que es passés més estona aguantant la respiració i, com sempre, va guanyar la juguesca. Des d’aleshores el seu germà es passa totes les tardes al cementiri esperant inútilment que aixequi la làpida on van enterrar-lo víctima d’un ofec induït a fi de poder-li pagar el maleït deute.
Triple oblit
Tres mesos després que l’enterramorts es deixés un llibre sobre la màquina de tabac del bar, la netejadora va llençar-lo a les escombraries sense ni tan sols haver-ne mirat el títol. Tres minuts després que algú es deixés un paquet de tabac al taulell, la dona de la neteja se’l va posar a la butxaca sense fixar-se en la marca. Només van passar tres segons des que l’enterramorts va segellar la làpida de la dona de la neteja, víctima d’una afecció pulmonar, que mai més ningú va recordar-la i ni tan sols els vilatans que visitaven el cementiri perdien un segon a llegir el nom que hi havia escrit al marbre.
El lector d’esqueles
L’entrenador de l’equip aleví de futbol executava cada dia el mateix ritual amb una precisió matemàtica. S’acostava a l’expositor d’esqueles, constatava que en cap d’elles hi figurava el seu nom i, després d’alliberar un sospir d’alleujament, continuava el seu camí amb un somriure d’orella a orella. El dia que l’encarregat de la funerària va penjar finalment la seva esquela, l’entrenador no va sospirar, alleujat perquè no havia pogut reunir prou forces per aixecar la tapa de la caixa lacada on estava tancat, i ni tan sols va somriure, ja que algun malparit li havia omplert boca, nas i orelles amb unes emprenyadores boles de cotó que ja li estaven amargant l’existència.