Jordi Remolisn aborda quatre narracions sobre la silent i quasi invisible qüestió del suïcidi.

Història d’amor i odi dominical

Els diumenges s’havien convertit en una veritable obsessió per al malcarat i bordissenc oficinista bancari, avorrint-los per damunt de totes les coses perquè la seva dona havia nascut en diumenge, s’havien casat un diumenge, el seu fill —amb qui per cert no es parlava— va néixer un diumenge, cada diumenge havia d’anar a dinar un ranxo incomestible a casa dels sogres i, a més, detestava el futbol. El seu odi arribava fins a tal punt que l’últim diumenge de la seva vida va posar els dits dins d’un endoll i no els va treure fins que el cor li va deixar de bategar, més ennegrit encara del que el tenia habitualment. A la família els agradaven tant els diumenges que van esperar fins al següent per a gratinar una mica més el seu cos a la incineradora de l’empresa funerària, i just una setmana més tard, endiumenjats com uns ministres, van aprofitar per llençar les cendres pel forat del vàter.

Encallat en la marxa enrere

Superat per les circumstàncies de la seva estressant vida paternoconjugal i cansat de defensar causes perdudes d’assassins, xoriços i fills de mala mare en general, l’advocat va pujar sobre la cadira i es va posar una soga al voltant del coll. Al darrer moment, dècimes de segon abans de saltar al buit, va decidir que potser valia la pena recomençar una nova vida partint de zero en un altre lloc, amb una altra feina i sense càrregues familiars. De fet, també va imposar-se el propòsit que si aconseguia alliberar-se de la puta corda que li estrenyia cada cop més fort el coll, només tornaria a entrar en un jutjat a denunciar el fabricant de cadires, per manufacturar-les amb un cul tan extremadament relliscós.

Nocturnitat i traïdoria pacifista

Aquella nit el subconscient va tornar a trair al militant pacifista. Aprofitant la foscor, s’hi va acostar per l’esquena i va clavar-li cinc ganivetades que van afectar els principals òrgans vitals. El pitjor del cas és que el molt cabró ni tan sols va tenir la delicadesa de trucar a una ambulància, i va consumar alhora l’assassinat i el seu propi suïcidi.

El do de la invisibilitat

La dona de la neteja del museu es va adonar del seu do de la invisibilitat després de comprovar que tothom la ignorava, que ni tan sols els éssers més propers semblaven adonar-se de la seva presència. Inicialment va adaptar-se al seu nou estatus, però, de forma progressiva va caure en una profunda depressió i cada dia sospesava més seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Va ser llavors, en llençar-se sota les rodes del tren i no només no patir cap lesió, sinó tampoc notar l’impacte ni ser colpejada per la implacable presència metàl·lica del ferrocarril, quan va descobrir que realment feia ja molts mesos que era morta.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.