Membres de la secta dels aghori a la riba del Ganges. [Foto: desinema.com.]
[Un article de Nan Orriols.]

Els aghoris (en sànscrit, el nom d’aquesta secta significa «no aterrador») van despullats, beuen en cranis humans i practiquen sexe, mengen i mediten al mig dels camps de cremació de cadàvers a l’Índia. Ells sabran el que fan, però és difícil que, per culpa d’aquests individus, es puguin extingir els sàpiens.

També, s’escalfen amb cadàvers que cremen i mengen carn humana. Ningú no podrà negar que són ecològics. Això sí, per la festa del Kumbh Mela es banyen com tothom i surten de la seva aïllada existència. No rebutgen ni odien res ni ningú. És per això que no fan cap distinció entre la carn d’un animal sacrificat i la carn humana. Mengen el que tenen i, tot i que fumen marihuana, intenten no perdre el cap.

Al nostre planeta encara existeixen tribus i clans que viuen aïllats i que no reconeixen les lleis dels estats. Els governs els deixen fer perquè no posen en perill els privilegis del poder i, també, perquè en el territori que ocupen no existeixen minerals o altres béns que poguessin enriquir qualsevol empresa o nació «civilitzada». Tots sabem que, si es donés el cas, en pocs dies no quedaria cap aghori ni cap membre de cap altra tribu. Els exterminaríem en nom de qualsevol déu perquè diríem que no està bé això d’anar «conills» ni menjar-se la sopa de carbassa en el crani de l’avi.

Tot això ho explico perquè volia fer entendre que la supervivència al planeta és possible sense les cadenes de supermercats. També, per a fer entendre que els aghoris no posen en perill l’espècie humana i nosaltres, en canvi, sí, i cada vegada més. Cert és que els aghoris tenen creences molt estranyes per a nosaltres i que la marihuana que fumen els incapacita per a conduir un avió o per a presidir un tribunal de justícia de l’Estat espanyol o de Veneçuela.

Voldria acabar i no sé com. Podria escriure: visca la Maria!, però no sé si em faré entendre prou. Uns poden entendre que crido a la protecció de la verge; d’altres, de la maria verda, i jo, en realitat, em volia referir a les galetes.

Un dia d’aquests començarà el judici d’«El palco del Bernabéu contra los que quieren romper España». Avui escriuré als presos. No per animar-los, no. Només per agrair-los que, vist tot plegat, és molt difícil conviure amb l’espècie animal en què em va parir la meva mare, però, si a vegades puc creure encara un xic en l’esperança, és gràcies a ells.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada