[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Actualment, el silenci està molt mal valorat. A nivell personal el més a prop del silenci que he estat és al desert, i els qui ho han experimentat asseguren que el silenci més absolut és a l’espai. Vivim, però, en uns temps que tot el que sobrepassa les limitacions de l’home és mal vist. Ni els enterraments s’escapen del comiat callat com a senyal de respecte. S’aplaudeixen fins i tot als cadàvers abans d’enterrar-los o incinerar-los en el silenci etern. A les televisions, especialment les estatals, ningú no debat, només criden. Uns com una trona per vendre falses esperances i altres per fer repicar els tambors de guerra. Si neva abans de Nadal, és impossible gaudir de la calma sense el soroll de la neu i a cada cantonada hi ha altaveus que escupen nadales. Els sons de la natura tenen un sentit. Els animals es comuniquen amb sons per un motiu de supervivència. Ara, tal com afirma en un aforisme, Nan Orriols, «vivim en un mon de muts que no callen mai». Rabindranath Tagore, va escriure: «Si el que has de dir no és més important que el silenci, calla!». I Groucho Marx, més directe, va expressar: «Val més no dir res i passar per estúpid que no pas parlar i esvair qualsevol dubte».

Les religions ens venen un Déu silenciós, quan en realitat és el silenci qui és Déu, com ho és el Sol, l’aire, la terra o l’aigua. Els nostres ancestres ho entenien així quan deïficaven la natura. La trampa del monoteisme ho va esguerrar tot i va omplir el silenci de “mantres” i falses esperances. Sense el silenci, Bach no hagués pogut compondre les seves meravelloses obres, només amb el domini dels sons sobre el suport immens de l’absència de sorolls. Com qui és conscient que primer va ser el bram, després la música i, desgraciadament, a continuació el llenguatge abstracte. Un instrument per transmetre idees de domini dels uns sobre els altres. Els discursos que cerquen una raó on no cal. La vida ja respon sense coartades a ella mateixa, no li calen paraules buides per intentar comprendre-la. S’obre pas des de l’estrella més llunyana del firmament fins els cucs de la descomposició. Mentrestant, l’ésser humà pretén dotar-la de sentit fins al punt d’autodestruir-se.

És evident que el llarg dels temps s’han dit més bajanades que no pas s’han escrit o compost grans simfonies o cançons. La paraula escrita o recitada no és res més que un instrument de manipulació. No cal oblidar que la primera mostra d’escriptura cuneïforme, el codi d’Hammurabi, no conté res que s’apropi a la bellesa. Era un codi de lleis, unes normes per estacar la llibertat, una guia de conducta per suplantar la bondat dels instints. Les úniques coses que m’apropen a la meva insignificança és el silenci dels deserts, les muntanyes, l’Univers incontaminat i el concert número 5 per a piano de Johann Sebastian Bach. La resta és vanitat, inutilitat i mentides.

Ara, que el món tal com el coneixem, és descompon, regna el xivarri. Les marques comercials són els «mantres» moderns i la raó és dels qui criden més i no diuen res. Ens prometen paradisos on el silenci n’és proscrit. El genial director suec Ingmar Bergman va dirigir l’any 1963 la pel·lícula El silenci (Tystnaden), on planteja l’amor com a única alternativa al deïcidi que va cometre l’home quan va «inventar» la paraula. El fonament de la torre de Babel i de totes les injustícies. El soroll com a arma destructiva com les trompetes que van fer caure els murs de Jericó.

Mentre, de les fires i mercats han desaparegut aquells xerraires professionals, considerats inútils, un tipus com Borrell és permet l’ús públic de la paraula per a justificar els genocidis, i esdevé l’exemple més clar del que va dir Groucho Marx.

[Vegeu un fragment d’El silenci (1963), d’Ingmar Bergman.]

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada