Vistes del Pedraforca i del vessant sud del Cadí. Foto: Gabriel Borràs.

[Un article de Gabriel Borràs.]

El dia 26 de juny d’enguany, el Departament de Territori i Sostenibilitat publicà una extensa notícia de set pàgines en referència a la presentació de les dades contingudes al darrer Informe sobre l’estat del Medi Ambient a Catalunya, corresponent al període 2011-2015. Voldria destacar, literal, el paràgraf següent de la nota de premsa:

♦ «En matèria de biodiversitat i patrimoni natural, el document mostra un augment de la superfície protegida a Catalunya de 3.928 hectàrees, que representa un 31,77% del total del territori (…). Quant a fauna, l’Indicador de la Vida al Planeta mostra que les 258 espècies d’animals salvatges monitoritzats a Catalunya estan en davallada en el període 2011-2015; concretament revela una reducció del 13% del nombre d’exemplars d’ocells, papallones, mamífers, rèptils i amfibis a Catalunya.»

Destaco aquest paràgraf per dues raons: i) enlloc no he vist, ni sentit, ni llegit cap queixa o plany sobre aquesta pèrdua de biodiversitat; ii) la redacció del text és poc encertada. Considero que no són raons supèrflues, cap de les dues. Com és possible que disposant de més d’un terç del territori de superfície protegida hi hagi una reducció del 13% del nombre d’espècies d’animals? I, alhora, si la superfície protegida a Catalunya fos sensiblement inferior a aquest 31,77%, què hauria passat: hagués disminuït més encara la biodiversitat?

Deixo la nota de premsa i agafo l’Informe en qüestió. Primer esglai, positiu: sis-centes tres pàgines! Si l’accés a la informació ambiental és un dret —que ho és—, podem estar-ne ben satisfets. Llegeixo detingudament el capítol 5: «Biodiversitat i patrimoni natural», pàgines 212 a 285. Segon esglai, negatiu: «L’indicador de la Vida al Planeta és un dels indicadors més importants per a l’avaluació de l’estat de conservació de la biodiversitat a escala global (…). La tendència negativa del període 2011-2015 representa la continuïtat de la tendència negativa observada des del 2002. Malgrat les limitacions dels programes de seguiment, les dades poblacionals incloses representen una mostra suficient per afirmar que a Catalunya, en conjunt, es perd biodiversitat i a un ritme preocupant» (la negreta, collita de qui us escriu). Segons l’Informe, els factors principals que expliquen la pèrdua global de biodiversitat són la fragmentació i la degradació dels hàbitats naturals, la sobreexplotació de les espècies, la contaminació ambiental, les espècies invasores, l’ús social de la natura i el canvi climàtic.

Per tant, perdem biodiversitat a un ritme preocupant des de fa 16 anys, pel cap baix. Ara bé, la perdem perquè només tenim un 31,77% del territori protegit, o bé la perdem perquè precisament tenim un 31,77% del territori protegit? Ep!, no us llanceu a la jugular a xuclar-me la sang. De cap manera no voldria fer entendre que no sigui necessari protegir el territori, sinó si la protecció del territori, tal com l’hem feta des de fa més de 25 anys, és un instrument prou potent per a frenar aquesta pèrdua de biodiversitat. Potser cal protegir més territori, o bé gestionar aquest territori protegit d’una manera diferent, o bé ampliar el ventall d’instruments que esmorteeixin aquesta minva de biodiversitat. És una invitació a la reflexió.

Una reflexió que vull compartir perquè sóc un sac de dubtes; mentre, per una banda,  constatem la pèrdua de biodiversitat, per l’altra assistim expectants a notícies diverses sobre la presència d’espècies animals singulars a diversos indrets del país. Em refereixo a la famosa presència del linx ibèric en un camp de cirerers a Sant Climent del Llobregat, tocant l’autovia; a l’existència d’una població de llúdrigues al golf de Roses; a la reaparició dels hercs al Pirineu; a la població de llops al Ripollès, l’Alt Urgell i la Cerdanya; a l’existència de 5 parelles de falcons a Barcelona; a la colònia estable d’isards al massís de Montserrat; a les cigonyes, blauets, bitons i genetes a Flix; als óssos de l’Alt Pirineu i l’Aran… La presència d’aquests animals a Catalunya 25 anys enrere era absolutament impensable. La millora del medi —cas, per exemple, de la qualitat de l’aigua dels rius i de la costa— i la reintroducció «forçada» d’algunes espècies —cas de les cigonyes o de la llúdriga— segur que han estat determinants. Ara bé, quin paper hi ha tingut el territori protegit? No serà que tal vegada tenim un problema amb els programes de seguiment de la biodiversitat? O amb les espècies indicadores? O amb els valors de les observacions? Com expliquem a la gent —majoritàriament profana i ignorant de coneixements sobre la biodiversitat— aquesta contradicció? O no és una contradicció? Aquí ho deixo, tal com diu l’advocat del president Carles Puigdemont.

Vistes des de la Tossa d’Alp (a l’esquerra), Puigmal (centre) fins al Taga (Riber Freser, dreta). Foto: Gabriel Borràs.

Reprenem la lectura del capítol 5 de l’Informe…; els ulls se’m claven en el paràgraf següent:

♦ «Aquest context marcat per l’expansió de la massa forestal a causa de l’aforestació de conreus i l’abandonament de la gestió de molts boscos per manca de rendibilitat, semblaria oferir un marc favorable per a la conservació de la biodiversitat, però també té dues conseqüències negatives: d’una banda, la pèrdua de determinades pràctiques de gestió sostenible, que no permet mantenir l’harmonia del mosaic agroforestal; i, de l’altra, l’excés de boscos joves mancats de gestió, que pot comportar importants riscos ambientals (una major vulnerabilitat davant els grans incendis forestals) i una menor resiliència davant el canvi climàtic

Molt interessant… Ai las, resulta que un dels grans dogmes del conservacionisme del segle XX, a saber «prohibit fer res, que la Natura faci el seu camí», s’esfondra en el més profund dels abismes: la no intervenció comporta pèrdua de biodiversitat i incrementa riscos i vulnerabilitats. Per tant, a partir d’aquesta constatació, és molt agosarat plantejar que la manca d’intervenció en un 31,77% de la superfície del país considerada protegida comporta contribuir a la pèrdua de biodiversitat? O, si més no, al no increment d’aquesta biodiversitat?

És més, aquest plantejament no caldria circumscriure’l només a la superfície protegida, sinó a una gran part de la superfície forestal de Catalunya. Segons l’Informe, l’any 2015 el 65,17% del país és superfície forestal (més de 2 milions d’hectàrees) i els boscos suposen el 32,7% de la superfície de Catalunya (més d’1 milió d’hectàrees). La no intervenció de la superfície protegida es trasllada, per dissort, a la superfície forestal: només un 29,5% de la superfície forestal privada disposa d’instruments de planificació per a la gestió de les finques. Si el percentatge és baix, encara ho és més el de finques amb actuacions executades d’acord amb la planificació aprovada. En resum, tenim 2/3 parts de Catalunya amb un grau de no intervenció (no gestió) preocupant, amb conseqüències directes sobre la biodiversitat i els riscos. No torneu a llançar-vos a la jugular, que us veig a venir; de cap manera no estic dient que cal intervenir arreu, però em sembla que aquesta visió que la Natura és inviolable ignora els més de dos milions d’anys d’interacció entre l’espècie humana i l’entorn. L’Informe reconeix, en aquest sentit que

♦ «A Europa, l’ús intensiu del territori ha conduït a què en l’actualitat no existeixin pràcticament boscos del tot lliures d’intervenció humana, suficientment grans i que continguin tota la biodiversitat nativa, incloent poblacions viables d’espècies amb necessitat de grans espais. (…) A la conca mediterrània es considera que únicament el 2% de la vegetació original roman relativament inalterada (…) L’inventari de boscos singulars realitzat pel CREAF l’any 2010, quantificava la superfície dels boscos a Catalunya amb un elevat grau de maduresa en un 2% de la massa forestal».

Crec que és necessari, i fins i tot gosaria dir obligatori, repensar què hem de fer tots plegats per redreçar el rumb. Potser la nostra cultura urbana ha tingut una influència massa significativa en la concepció del territori que ens envolta. Una cultura que continua creient cegament que hi ha més biodiversitat en un bosc de faigs de la Garrotxa que en un herbassar marginal d’un marge de pedra de la Terra Alta; que tallar arbres és una violació; que roturar boscos per a fer-hi conreus és un atemptat; que cal fer el que calgui perquè una determinada espècie no desaparegui, tot i ignorant que les condicions ambientals del seu hàbitat fan impossible la seva supervivència. Una cultura urbana que brama quan sent les campanades de l’església o s’emprenya perquè les vaques protegeixen els vedells. Hem de reconèixer que involuntàriament creiem que la vacuna al formigó és deixar que la Natura faci, no tocar res. I no és això.

No, no és això, companys, i més encara amb la realitat dels impactes del canvi climàtic, que no fa sinó tensar encara més les diverses problemàtiques ja existents de fa temps: des de la desigualtat social a la insostenibilitat del model de creixement. Uns impactes que a Catalunya es resumeixen en una progressiva disminució de la disponibilitat d’aigua (vegeu aquí els resultats, les conclusions i les recomanacions del projecte Life MEDACC, Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic). La pitjor mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics, és la manca de gestió del territori; molt em temo que, amb la biodiversitat, pot estar passant una qüestió força semblant.

I, com diuen a Twitter, ara mateu-me! Salut.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada