La tardor a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

La tardor, que ja desvirtuava els colors arboris cap a l’esgrogueïment, s’ha vist sorpresa durant les darreries d’octubre i aquest novembre per pluges intenses arreu i neu i fred glacial a muntanya. Les castanyes i les patates dolces (mal dites moniatos) s’han pogut endrapar enguany amb màniga llarga, com feia anys que no es veia. És la normalitat que torna o un batec impulsiu del canvi climàtic que fins ha fet arribar recentment a la penísula Ibèrica un huracà atlàntic?

La mort solitària de la gent gran

De la tardor vital (o de l’hivern a l’avançada) també en volia parlar arran de la notícia, escarida, que em va colpir fortament fa uns dies: un home de 56 anys i la seva mare dependent de 86 van aparèixer morts en el seu domicili, al barri de la Roureda de Sabadell. La policia va rebre un avís en què diversos veïns els alertaven d’una forta pudor que sortia de l’habitatge situat al número 2 del carrer Toses de la població vallesana. Quan hi van arribar, els agents hi van trobar les dues víctimes. Els Mossos d’Esquadra que hi van intervenir no van detectar indicis de criminalitat en els cossos. Sembla, segons tots els senyals, que el fill hauria perdut la vida per causes naturals i la dona per inanició.

No és la primera vegada que passa un fet semblant al nostre país: el 2016 un jubilat alemany va viure tres mesos amb el cos de la dona mort a Empuriabrava i un home de Sant Hilari, quatre mesos amb el pare mort assegut a taula. Més recentment, just ara fa un any, un cas calcat al de Sabadell, va ocórrer a Badia del Vallès, quan la policia va trobar els cadàvers, novament, d’un home de 67 anys (que va morir primer per una aturada cardíaca) i la seva mare, de 96, que va morir dies després d’inanició. El televisor era tot el dia engegat i la pudor dels cossos ni tan sols va amoÏnar els veïns ni la treballadora de la neteja —l’única ajuda que rebien de l’Ajuntament a través del Consell Comarcal, que havia externalitzat el servei a l’empresa Clece— que no va avisar ningú quan no li havien obert la porta.

Al Japó —aquesta illa en què tradició i modernitat topen constantment i produeixen fenòmens insòlits— ja hi ha de fa temps unes brigades de neteja a les cases de la gent gran en què han aparegut morts d’inanició per a poder-les llogar o vendre al més aviat possible (a les megalòpolis nipones l’habitatge és molt i molt car).

En alguns indrets del nostre país, hi ha gent que veient com s’aveïna aquest futur de soledat i mort desassistida, han decidit organitzar-se comunitàriament, tant a nivell econòmic com organitzatiu, donant exemple a tant de submental qui tot lo dia es queixa a papà i mamà Estat de la seva dissort. Cal organitzar-se des de l’autogestió, fora de les institucions, que l’únic que provoquen és la dependència, la promoció de la incapacitat i, definitivament, la mort, molts cops en soledat.

Els lladres de temps

Cal donar, novament, l’enhorabona a la televisió pública catalana per haver gosat programar (el passat dia 27 de novembre) el documental Lladres de temps, que fa una recerca de com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. Time Thieves (el títol original en anglès) revela com les empreses monetitzen el nostre temps sense que ho sapiguem i com les xarxes socials s’han convertit, segons les seves pròpies paraules, en “els nous rellotgers”.

Qui no s’ha trobat en la situació que una línia aèria ens fa imprimir les targetes d’embarcament i ens fa facturar l’equipatge, fent estalviar així a l’empresa milions d’hores de feina cada any? Qui no s’ha passat hores tractant de muntar un moble o s’ha barallat amb un caixer automàtic al supermercat? Qui hauria de pagar per fer tota aquesta feina?

El documental Lladres de temps fa la volta al món per a investigar com el temps s’ha convertit en diners, com el rellotge ha pres el control de la nostra vida laboral i personal i com podem tornar a tenir el control d’aquest recurs preciós i finit.

La guardonada directora Cosima Dannoritzer combina un extraordinari conjunt d’imatges d’arxiu i commovedores històries amb el testimoni dels principals experts mundials, en un documental que va ser rodat en localitzacions com el Japó, els EUA, França, Espanya, els Països Baixos i Alemanya.

El documental desenvolupa el discurs de Dannoritzer, combinant la història, l’ecologia i la tecnologia. Ha treballat per emissores de diferents països europeus, entre les quals hi ha la BBC, ARTE, TVE i TVC. La seva pel·lícula “Comprar, llençar, comprar”, del 2010, va guanyar 12 premis internacionals de festivals.

Lladres de temps és una producció de Polar Star Films i Yuzu Produccions en coproducció amb TV3, ARTE France, TVE, amb la col·laboració de Servus TV, SRF, RTS, YLE i YesTV i amb el suport de MEDIA, CNC i ICEC.

[Podeu veure el vídeo sencer en aquest vincle. No us el perdeu si voleu estar ben informats i que deixin de robar-vos temps.]

La revolució catalana

Acaba novembre amb l’anunci que dos dels presos polítics catalans, ara a Lledoners (Jordi Sànchez i Jordi Turull), anuncien una vaga de fam per denunciar la justícia repressora del Rege d’Espanya i el fet que l’actitud dels tribunals impedeixi que la causa catalana arribi als tribunals europeus. La història sembla que es repeteix, quan a aquesta internacionalització (Macià, Companys o Puig Antich, per a citar alguns exemples, en els darrers cent anys).

Per bé que suara s’han aconseguit alguns resultats positius en els tribunals en què tenim els nostres exiliats, començant pel president Puigdemont —que es pot moure arreu del món menys a l’Estat espanyol—, el sacrosant Tribunal Constitucional espanyol no sap/no contesta quant als recursos presentats contra l’empresonament dels nostres compatriotes.

Cal tornar, encara, repetir la història?

Molta, moltíssima gent —fora dels mots d’ordre dels partits a l’ús (que continuen fent política autonomista mentre s’omplen la boca d’una República inexistent)—, està disposada a emprendre l’acció directa contra tanta d’ignomínia, perquè ni es pot suportar la situació en què se’ns vol col·locar (la inacció) ni es pot tornar als errors del passat, que ens han abocat a repetir, com en el sempitern dia de la marmota, la cançó de l’enfadós.

O ara o mai!

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada