[Article de Josep Nogué.]
Deu fer milers d’anys que els gossos conviuen amb els humans, fins al punt que aquesta relació és precisament el que els defineix com a gossos, altrament serien llops, guilles o altres variants de cànids (com el gos africà, més semblant a una hiena que no pas al que entenem per gos), donat que quan parlem de gossos ens referim als cans domèstics. Això no vol dir, però, que no existeixin gossos salvatges o assilvestrats, però aquests serien la part indigent de l’espècie, aquells que els humans hem abandonat.
Es pot dir, doncs, que sempre hi ha hagut gossos convivint amb els humans. Dit això, també es pot dir que mai n’hi ha hagut tants com ara. Perquè els gossos es tenien per fer un servei. Els senyors solien tenir gosseres amb quantitat de gossos especialitzats en la caça o animals de vigilància destinats a foragitar intrusos de les seves propietats. A pagès eren imprescindibles per pasturar ramats o servir d’avisador de l’arribada de gent estranya. Eren un servei més, com els propis criats o masovers. I massa sovint, uns i altres, duien una “vida de gossos”. No fa tants anys, conten els veterinaris, que quan un gos estava malalt, el propietari deia que si la cura li valia més que un cartutx, preferia sacrificar-lo. Segur que encara a molts llocs és així.
Al món occidental, però, la cosa ha canviat no fa pas gaire. Actualment els gossos són un membre més de la família i no tenen més funció que fer companyia: donar i rebre afecte, sovint d’una manera més desinteressada que el que s’espera dels fills. Si més no, no són tan propensos a provocar conflictes. Molèsties sí, normalment més per als veïns que per als seus amos. “És que es fan estimar tant!”, diuen aquests. Segur que sí, són la submissió personificada, molt allunyada del que sol passar amb els fills, en especial quan són adolescents. Tant és així que cada vegada hi ha més gent que prefereix tenir gossos en lloc de fills. El proper pas serà acollir gossos robots a qui no s’hagi de recollir les caques? No parlo, naturalment, dels gossos que fan de pigall o serveis de detecció policials o de salvament. Parlo dels domèstics: de les mascotes.
De veritat estem tan mancats d’afecte que per sentir-nos realitzats necessitem tenir sota les nostres ordres criatures amb aquest grau incondicional de vassallatge? Ho toleraríem nosaltres que ens obliguessin a servir un amo en aquestes condicions? És clar, el gos no s’ho planteja, això. Mentre tingui el plat a taula i el treguin a passejar de tant en tant, ell és feliç.
Repeteixo la pregunta: en tindríeu prou? Què li passa al gos d’un veí quan no para de bordar a qualsevol hora perquè l’han deixat sol al pati o al balcó? Culpa del veí, em direu. Naturalment, però calia que tingués gos? O només el té perquè ara s’ha posat de moda? El mateix podríem dir dels fills, però ara no entrem en aquest tema.
Sí, que un gos bordi a totes hores no només és que el gos té problemes, és un símptoma que la nostra societat també en té. I no els resoldrem tenint cada dia més gossos a les nostres cases. No vull ni pensar què passarà quan ens en cansem.
No l’estarem malbaratant, aquesta vocació acollidora, quan tants immigrants (humans) ronden pels carrers sense aixopluc?
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.