[Entrevista. Text: Josep Maria Sebastian. Fotos: Gabriel Salvans.]
Josep Riera va néixer a Oristà (Lluçanès [Osona]) fa 67 anys i li agrada definir-se com a pagès, forner i poeta. Els dos primers oficis els ha exercit durant un temps i l’altre sempre. Va començar a publicar als quaranta anys, tot i que reconeix que feia molt temps que escrivia poesia. Ha publicat els llibres de poemes Del joc al seny, Rereguarda, Amb les mans al fang, Temps de vidre, La pell de l’altre, La lletra menuda, Pell de serp, La millor companyia, Com aigua a tesa, El preu del blat, Llibre de viatges i El límit dels ulls, amb els quals ha guanyat diversos premis literaris. Enguany s’ha estrenat en prosa amb Crònica d’ara, on recull els esmorzars amb quatre amics d’edat similar on parlen lliurement de tot el diví i de tot l’humà. Tant en la poesia com en la prosa hi conviuen la sensibilitat del personatge i el territori on ha viscut sempre (se’l considera el poeta del Lluçanès), tot universalitzant amb l’escriptura un tros de territori petit, sense la vanitat que massa sovint abunda en alguns escriptors que exalten les grandeses en detriment de les obvietats de cada dia i del món que els envolta.
Ens rep, com a excel·lent amfitrió que és, a la casa on viu amb la seva dona a Oristà. Gran conversador i millor escoltador, explica que la seva primera feina va ser fer de pagès i més tard va adquirir el forn del poble per transformar en un obrador el producte que abans conreava. Vam mantenir una llarga conversa sobre el saludable costum de badar i l’esforç de transformar els pensaments en lletres, paraules i frases. Per transcriure tota la xerrada caldria un espai molt llarg que resumirem amb una breu entrevista, suficient per adonar-nos de la humanitat, la senzillesa que desprèn l’autor des d’aquest racó de la Catalunya rural.
De les tres activitats quina ha estat la més important o quines han estat complementàries?
En el meu cas, vaig fer de pagès fins als quaranta anys. Amb tres fills la feina al camp es va fer petita i vaig agafar el forn per seguretat econòmica. Escriure, però, ja ho havia començat a fer molt abans.
En els vostres llibres hi ha una presència constant del territori des d’un punt de vista quasi bucòlic…
Crec que tot és explicable i al món rural també hi ha moltes coses per explicar, comprendre i comunicar.
A l’hora d’expressar-vos, què considereu més important, la introspecció o la descripció?
La introspecció. El paisatge ja s’expressa sol per ell mateix. Naturalment que la seva contemplació du a uns pensaments que neixen de cadascú.
Escriviu per a vós mateix o per als altres?
Quan repasso els meus escrits si a mi no em satisfan suficientment no els poso. Quan guanyes algun premi o t’editen llavors t’adones que algú ho llegirà, i això ho tens sempre al clatell.
Abans no doneu un poema per acabat, quantes relectures en feu?
Mentalment moltes. Ara bé, amb els anys s’aprèn una mica més l’ofici i a l’hora de traslladar-ho al paper em surt gairebé a la primera.
Quines considereu que són les vostres influències literàries?
Sóc lector des de petit i em fascina la novel·la. De poesia, però, no n’havia llegit gaire i la veritat és que encara en llegeixo poca. Em costa una mica, jo soc més aviat autodidacte. Vaig començar a escriure en moments concrets i ho guardava. Ara bé, m’agraden molt en Vinyoli i en Salvat-Papasseit.
La subjectivitat de la poesia, la fa més fàcil o difícil a l’hora d’escriure?
Jo crec que la fa més fàcil, perquè a la vegada és molt emocional, i quan toques os ho notes. Cada lector pot fer servir un poema d’una manera determinada.
Universalitzar el lloc o localitzar l’Univers?
El més important és admetre uns sentiments bàsics que universalitzin el nostre lloc. Al cap i a la fi, a tot arreu hi ha els mateixos desitjos i necessitats bàsiques.
El salt de la poesia a la prosa en el seu vostre llibre, Crònica d’ara, ha estat difícil?
No, perquè l’argument ja estava format. Es pot dir que és un recull de records extrets d’un diari dels esmorzars que regularment fem quatre amics. Abasta les quatre estacions, el pas del temps en els costums gastronòmics, religiosos, quotidians, a base de reflexions senzilles.
I el món editorial, com s’ha portat amb vós?
De fet, encara no m’he hagut d’autoeditar cap llibre. Els quatre primers els va publicar l’editorial Columna i quan he guanyat algun premi també me l’han editat, de la qual cosa em sento molt cofoi.
Què penseu quan veieu que des dels mitjans de comunicació que es promou gent que és coneguda però que no escriu bé?
De seguida que veig un conegut que no és escriptor i li promocionen un llibre, penso que no és just que li facin tant ressò. Ara bé, també penso que no puc opinar sense haver-lo llegit.
Considereu prou valorada en aquest país la feina d’escriptor?
Jo veig que la gent llegeix. També crec, però, que l’autoedició va en detriment de fer de l’escriptura un ofici. I és que actualment hi ha tantes facilitats!
Escriviu a ma o feu servir l’ordinador?
Primer escric a mà i després ho passo a l’ordinador, però em costa. Considero que hi ha una generació que amb les noves tecnologies a gent de certa edat ens han relegat a un cert analfabetisme. Veig que el canvi obliga en moltes coses a començar una altra vegada. Però, què és això, si no la vida? Qui no s’adapta no mor, però si que va quedant una mica relegat.