El gran negoci català
L’aigua corrent
Durant la meva infantesa vaig viure temporalment en una casa sense aigua corrent. Tenia un pou i una cisterna compartida amb la casa veïna. Així que vaig créixer prou —perquè en aixecar una galleda no toqués a terra—, la meva contribució domèstica era carretejar galledes uns trenta metres, del pou i la cisterna, fins a omplir el cubell de la cuina amb l’aigua de la cisterna que servia per a les tasques de neteja i la del pou en càntirs i ampolles per beure. Tampoc hi havia clavegueram. Sota la pica hi teníem un altre cossi que s’abocava al pati i les plantes agraïen el sabó natural i la terra d’escudella. No es malmetia ni una gota, ni a la comuna, que ans al contrari, se’n treia la mesquita per adobar l’hort.
És el sistema més efectiu que conec per fer un ús racional de l’aigua, de tota, de la neta, de les grises i les negres.
Després va arribar l’aigua corrent, es van fer clavegueres, i van venir turistes i els que els servien els van construir cases buidant de sorres i graves les lleres de les rieres i els van abeurar perforant- les, eixugant els freàtics i assecant els pous.
La Confederación Hidrogràfica del Pireneo Oriental, una conxorxa de funcionaris i alcaldes franquistes corruptes (valgui la redundància) convertiren el bé comú en un bé comercial, propietat dels constructors de rases i canonades. Fins a l’ACA.
L’estat de conservació de les infraestructures que els fan milionaris actualment perd per les canonades el 25% d’aigua corrent.
La seca de 2008 no va bastar per a impulsar les inversions imprescindibles: a Catalunya només hi ha dues dessalinitzadores que just abeuren l’àrea metropolitana i una d’elles no pot funcionar a ple rendiment per manca d’energia, que no li arriba per l’oposició dels ecologistes al traçat de la línia elèctrica i que, de fa anys, resta sense cap solució alternativa. Tampoc no s’ha resolt el problema de les salmorres i els productes químics que s’aboquen al mar i destrueixen la flora marítima. Una planta dessalinitzadora de menys d’1,5 hm3/dia consumeix tanta energia com 1.000.000 d’habitants.
Tornem, doncs, als anys cinquanta. Portem l’aigua en galledes de la mida d’un vaixell mentre preparem un altre desastre ambiental. Alternatives…, de moment, cap que no sigui la pluja. I les rogatives.
Els pagesos
Diuen que són pagesos. Alguns porten tractors de 500 CV que costen més de 350.000 euros i cisternes de purins de 20.000 litres. No em semblen pas els que llauren camps a la Garrotxa per a sembrar fesols de Santa Pau, carxofes al Prat, pèsols al Maresme o tomates a l’Empordà…, més aviat, llauren enormes extensions de blat de moro transgènic, civada, colza, naps…, menjar per als porcs o per a biocombustibles. Uns camps on no se sent cap ocell perquè no hi viu ni un insecte. La meitat del sól agrícola de Catalunya es destina a l’alimentació animal i tot així la gran majoria és importada.
Els petits productors, els que s’esforcen a posar-nos a la taula productes del terrer i de qualitat, no tenen la força dels tractors i molts d’ells no estan d’acord a relaxar les exigències fito-sanitàries que demanen els poderosos i poc podran fer per a evitar que España llevi els aranzels dels productes extracomunitaris ni l’ofec de les grans superfícies. L’Estat repeteix l’estratègia, i la imbecil·litat, que durant el segle XIX va maldar per arruïnar la indústria tèxtil catalana.
Els turistes
Si tot va com no hauria d’anar, aquesta temporada esperem altre cop 24.000.000 de turistes a Catalunya, o més si pot ser.
Només que es quedin una setmana, sense comptar més recursos (generació de residus, mobilitat, urbanització del sòl i destrucció del paisatge, procés de gentrificació, sanitat…) consumiran entre dues i quatre vegades l’aigua que gastem els indígenes.
Els porcs
A Catalunya hi ha 7.800.000 porcs, de l’espècie animal (dades de l’IDESCAT, 2022) i 7.899.056 habitants, de l’espècie humana.
Cada porc consumeix entre 3.000 i 5.000 litres d’aigua per quilo i s’envien a l’escorxador amb 100/120 quilos, cada 100 quilos de pinso produeixen 25 quilos de pes en viu i poden contenir 400 mg d’antibiòtic per quilo. (El càlcul de l’aigua es fa comptant des la producció dels aliments, el consum de l’animal i la neteja de les granges).
A Catalunya, el 2021 hi havia 824 macrogranges de porcs. Segons les dades del Registre estatal d’emissions i fonts contaminants (PRTR), que elabora el Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, aquestes instal·lacions van emetre 32.340 tones de metà i 7.788 tones d’amoníac. Si ho comparem amb les emissions per càpita, aquest metà equival en un any als gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que pertocarien a 446.000 ciutadans espanyols en el mateix temps.
Catalunya lidera l’emissió de CO2 del sector carni amb un 30% d’emissions, contamina amb nitrats i amoníac que afecten el 40% del país i contamina l’aigua de molts pobles. El 75% de la carn de porc s’exporta. La Xina en compra el 44%, fins que resolguin els problemes causats per la seva pesta porcina i deixin d’exportar.
A Alcarràs (Segrià), hi ha 250.000 porcs i 29 macrogranges actives. També, és el primer municipi en emissions de metà (1.330 tones) i d’amoníac (315 tones). Formen part de Vall Companys, amb 2.100 granges associades. Alcarràs té 10.000 habitants i el consum d’aigua, segons dades de l’ACA és de 564.000 m3. Aquest consum deu ser estimat atès que no disposa de cap sistema de control de consum a les llars i les empreses. A Alcarràs la renda familiar disponible bruta és de 13.300 € per habitant/any. Es veu que el problema d’Alcarràs no són els horts solars, que segons un Decret Llei no es poden instal·lar en sòls d’interès agrari.
El reino és el cul d’Europa i Catalunya l’esfínter del reino, perquè a una colla de dropos així els convé.
[Font de les dades: IDESCAT.]