[Unes narracions de Jordi Remolins.]
Els límits del saber
El cap de la secció d’investigació del diari més venut del país estava obsessionat des de feia anys amb el número on posen una noia dins d’una caixa, la serren en tres parts, i les separen sense que ella deixi de moure el peu i la mà i continuï fent ganyotes amb la cara. Després d’una de les funcions va seguir al mag i a la seva parella fins al pis que tenen al barri antic de la ciutat, i els va espiar des del finestró d’una escala veïna. Quan va veure com les cames de la noia es posaven a cardar amb el mag, el cap es quedava al sofà llegint una revista i el tronc va reptar fins al bany per dutxar-se, el periodista va quedar molt més tranquil i va decidir que per fi havia arribat el moment d’abandonar d’una vegada per totes els seus costums abstemis.
El mestre levitador
Després de buidar el cul de diferents ampolles mig buides, el cambrer del bar de copes va matricular-se en el curs de levitació que programaven al centre cívic del barri. Al cap d’un parell de mesos de classes, els alumnes van comprendre que el professor era un impostor que mai els podria ensenyar a elevar-se un pam del terra ni que fos saltant, i van decidir arribar-li a la cara col·lectivament en nom dels calés que portaven invertits en les classes i pel temps perdut. Tan gran va ser la sorpresa de veure el mestre levitant traçudament i escapant-se per la claraboia del local mentre s’abraonaven sobre seu, que ni tan sols se’ls va acudir la possibilitat de recuperar part dels diners que el presumpte estafador guardava a la taula de fusta del seu despatx.
Grisor terminal
En poc més de deu dies, l’havien fet fora de la feina de missatger, havia enterrat la seva mare i el banc havia executat la hipoteca per quedar-se el trist pis de quaranta metres quadrats on vivia. Estava tan enfonsat en la merda que, quan la dona també va anunciar-li que el deixava, l’home més gris de la ciutat va deixar de compadir-se, entenent que havia completat la seva caiguda lliure i que a partir d’aleshores les coses només podien millorar. Va ser llavors, travessant el carrer capficat en nous projectes que li haurien de permetre reactivar la seva existència, quan el camió de les escombraries va tatuar el seu cos sobre l’asfalt i va continuar l’inestable trajecte cap a l’abocador, mentre el conductor intentava esquivar els vehicles aparcats a banda i banda del carrer enmig d’una antològica borratxera.
Predicant amb l’exemple
La gran quantitat de vasos de vi, cava i whisky que el director general de trànsit s’havia pres en el decurs del sopar, van posar seriosament en perill la seva verticalitat. Conscient del seu estat, més proper al coma etílic que a la sobrietat, l’alt càrrec públic va preferir esperar una estona prudencial abans d’agafar el cotxe per tornar a casa, no fos cas que l’enxampessin en aquell lamentable estat en un control d’alcoholèmia. Després d’un parell d’hores fent temps en un bar proper, on va ventilar-se cinc combinats més de bourbon i algunes cerveses, l’home va considerar que finalment estava en condicions de conduir sense posar en risc la resta de la humanitat.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.