[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La ràbia, segons totes les definicions que he trobat, és una malaltia contagiosa que afecta els humans a través de la transmissió d’algun animal que n’és portador. Causa la mort després de provocar una dolorosa encefalitis. Es transmet per la saliva o bé per la sang. També, es recull en les definicions l’us col·loquial de la paraula que defineix el fet d’arribar a un límit de patiment que la ràbia  alleugera, a un estat d’agitació col·lectiu per queixar-se i manifestar-la o a qui li agrada provocar-la i propagar-la encara que sigui a base de mentides: el primer pas perquè el seu odi esdevingui un fet col·lectiu.

Aquest és el cas d’Albert Ribera i companyia. Odi en estat pur, un discurs polític per provocar la ràbia en el seu electorat. Tant li fot que procedeixi de l’obrerisme del Baix Llobregat, que sempre havia votat PSOE o a «mi Felipe», o als nostàlgics de l’«Una, Grande y Libre». El PP, al cap i a la fi ha fet el que ha fet sempre, defensar la mateixa oligarquia que hi havia durant el franquisme i els seus interessos. I el PSOE és l’alternativa descafeinada que la transició va atorgar a l’esquerra clandestina per a permetre, com va dir Lampedussa, «que tot canvïi perquè tot contiuï igual…».

Ciutadans no. El seu programa no té cap altre objectiu que fer de l’odi un valor. Cap més. Una actitud que encara som molts els qui recordem i que va ser a punt d’enfonsar Europa. Ara, però, n’han après i són més moderns. Com els animals rabiosos, ara transmeten aquest odi amb la saliva per poder imposar-la un dia per la via de la sang.

Trobo injusta l’actitud del PP i PSOE vers Catalunya, però té la seva lògica. A ningú no li agrada despendre’s de la quarta part del que considera com a patrimoni seu. Ciutadans, per contra, només hi veu una excusa cap on dirigir el seu odi, sense ideologia, pura ràbia gratuïta. Aquell vot rabiós que va fer l’èxit de Hitler, Mussolini o Franco un fet transversal. Tanmateix, sembla, que l’odi també ven i pot ser negoci. Només així es pot explicar el suport financer que reben aquests infames d’entitats bancàries catalanes, si més no d’origen.

Tenen l’obsessió d’arribar al poder per poder derogar lleis i crear-ne d’altres que vagin contra alguna cosa. Saben però, que per acontentar als Masters of Univers (els amos d’ara no tenen cara, són com el Minotaure al mig d’un laberint de corporacions) ja no cal perseguir jueus sinò posicionar-se al costat d’Israel. No els representa cap problema, sempre trobaran un altre objectiu per al seu odi endèmic. De moment, els catalans els representem una gran excusa. Ni tan sols parlen de diàleg, d’entesa, de fet polític o de negociació, només parlen de destrucció. No tenen cap més discurs.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.