[Text de Eduard Garrell]
Som la colla que tenim més ous,
som la colla que tenim més ous a la cistella.
Som la colla que tenim més pèl,
som la colla que tenim més pèl sota l’aixella.
La bella Giralda s’escalfa,
s’escalfa les vores del mm…
Noies del veïnat, pareu atenció,
sentireu com canta la veu arrogant,
la veu del meu mmmmm…
Feu caritat, noies, feu caritat, noies,
que us darem pel mmmmm.
La bella Giralda
Cançó de taverna d’Els Pescadors de l’Escala
Els barcelonins, a l’Empordà, cada estiu són més vexats. Sobreviure a l’Empordà cada cop se’ls fa més difícil. I tant se val per als qui no són de Barcelona: basta una variant dialectal, un accent diferent o uns castellanismes al·lòctons i són ràpidament detectats pels indígenes, passant immediatament a la categoria de pixapins, farigola o quemaco. Un cop establert l’estigma pot costar anys fer-se perdonar els orígens, i depèn de si compren un xalet, ensenyen paquet econòmic o saben fer un cremat amb el nombre exacte de grans de cafè. Cal estar sempre vigilant de no cagar-la amb qualsevol badada per tornar a la categoria anterior. És clar que, si parles castellà, anglès, alemany, holandès, rus…, es veu de seguida que s’esforcen a complaure’t amb la llengua, l’oral i l’altra. I molts gatamoixos se’t posaran a l’alçada d’una catifa per arreplegar els teus calerons.
Jo he sobreviscut gaire bé 77 anys per aquestes terres renunciant a qualsevol pedigrí. Val a dir que a l’Empordà soc un bord: un bardissa de Calonge, un pixapins de Barcelona, un gormand de Puigcerdà, un gitano de Taradell, un espantarucs de Vic, un escloper de Santa Eugènia de Berga, un xerraire de Calldetenes, un bacanard de Begur…, llocs on he viscut o he estat estretament vinculat. Així he evitat l’estigma i he sembrat el dubte, cosa que em complau enormement perquè els desconcerta i els produeix una gran inseguretat.
Des que el 1908 en Pol (Ferran Agulló i Vidal) va batejar la Costa Brava inspirat a l’ermita de Sant Elm ―“Oh, la nostra costa brava, sense parella al món!”―, amb Joan Maragall, Carles Fages de Climent, Salvador Brunet, Pere Coromines, Dalí, Josep Pla i moltíssims més, tal com tal diu Fuster, el 30 % de la literatura catalana està dedicada a l’Empordà.
Però hi ha dos Empordans: el mític i literari, que ha fet de símbol de la catalanitat, de l’essència del país i dels seus orígens ibero-greco-romans, i el físic, geogràfic i prosaic, dues planes, quatre muntanyes, el mar i un vent uracanat cada cop més escàs que amb prou feines s’endú la humitat cada cop més abundant. I molts, molts campanars, 104 per 2.000 km2, la qual cosa fa l’efecte de polítiques campanilistes, on cadascú va a la seva sense projecte de futur, sense nord.
La Costa Brava, en els seus orígens, la va promoure la petita i gran burgesia catalana, sobretot la barcelonina i metropolitana. Es van construir les seves vil·les d’estiueig a s’Agaró, Sant Feliu, Platja d’Aro, Calella, Llafranc, Begur, Cadaqués, Port de la Selva… Hi estiuejaven industrials, escriptors i artistes i aviat hi van convidar els seus amics del món, i va començar a venir molta més gent quan es van poder asseure en un 600, una Vespa, un Simca Versailles, un Citroën DS, un Panhard, un 4/4… Llogaven o compraven i restauraven cases velles pels pobles o acampaven en grans tendes familiars vora el mar.
Va ser quan els empordanesos van perdre l’oremus i van començar a tallar els pins i les pinedes, a foradar els penya-segats, a gratar les lleres de les rieres, a assecar els pous de l’Arcàdia mitològica per anar amuntegant estiuejants a l’engròs en muralles davant del mar i en urbanitzacions desordenades.
Poc se n’ha salvat. Castell, gràcies a la determinació de gent de Palamós i també de molts pixapins que també hi eren; Cap Roig el van salvar els “russos” i la Caixa; els Aiguamolls, en Sargatal de Figueres i la Generalitat; Sant Pere de Rodes, la Generalitat; Empúries, la Generalitat. I para de comptar. Llevat d’uns pocs, la resta, si els deixen sols, ho trinxen tot.
Avui, encara el 50 % de les propietats de la Costa Brava estan en mans de gent de Barcelona, de la seva àrea metropolitana i de Girona; el 40 %, de gent de la Catalunya Nord, i el 10 % que resta, d’holandesos, alemanys, anglesos… Per tant, l’economia turística de la costa és un cultiu de catalans septentrionals i australs que omplen les cases de Sant Joan a la Diada, per Nadal, Pasqua i molts caps de setmana. En aquest territori distintiu de la pàtria i la catalanitat, encarnació de les bondats nacionals, el dia 11 de setembre a qualsevol lloc sobraven dits per comptar estelades. No celebren la Diada, celebren que els pixapins se’n van a pencar i ells viuran de l’atur, plàcidament, damunt del cadàver del seu paradís mentre els pugen els fums al cap.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.