[Un article d’Eulàlia Ventura.]
Després de llegir un article de John Carlin, «Nadie sabe nada», em va sorprendre que un home de la seva categoria es fes aquesta pregunta. Fins i tot li vaig escriure fent-li una altra pregunta: «I si resulta que no passa res?». That’s the question. Crec que tot plegat és un gran fake psicosocial que ens han colat, un pols a la nostra capacitat de reacció davant d’un agressor i, per ressonànica, de la nostra capacitat d’obediència. Ergo, d’absència de consciència: de capacitat d’acatar ordres com a animals gregaris, no de pensar com a éssers humans i lliures…, malgrat la por.
P. P. Pasolini deia que ell, amb les seves pel.licules, no pretenia aportar més fórmules per a viure, sinó desmantellar les estructures que no ens permeten viure: justament, aquelles que ens posen cadenes a la llibertat (religions, estat, patrons sexuals…). Va ser un revolucionari…, es va ficar amb tots els poders que va poder i per això el van matar. Per dir la veritat. Però, dir-se la veritat també va ser el que el va fer viure en aquest estat de llibertat en el qual et submergeix amb les seves pel.licules: la por s’encomana…, però la llibertat encara més!
Tot plegat és un gran fake. Ens estan enganyant en manipular dades perquè és una bona arma per a magnificar el problema: es fa més gran el drac. Per què? Per a crear por, que és la que anul·la la pròpia consciència. Què hi ha de fons? suprimir la despesa de les jubilacions que no són rendibles, posar l’estructura econòmica encara més al centre del món i de la vida (un alter Deus?), i ara no per la promesa de prosperitat, sinó ensenyant les urpes de la por a perdre-la. De fons, hi ha la perversitat màxima del sistema capitalista, això no ens hauria de sorprendre. El que sí que és important, però, és que sapiguem mesurar el foc d’aquest drac: reconèixer-lo. La qüestió no és no tenir por, sinó conèixer-la i mirar-la als ulls, perquè la por també som nosaltres. Temps d’autoconeixement dels propis dracs i de no despistar-se amb el miratge del gran drac de fora, que tot plegat, és un enlluernament d’ombres xinesques, creat en un laboratori de disseny per a espantar-nos.
I després no caure de nou en un altre parany: deixar-nos enlluernar per nous paradigmes i falsos paradisos. No podem substituïr una cosa per l’altra: el succionador estat del benestar per la seguretat promesa del paradís alternatiu i perfecte, perquè és un altre miratge…, el del desig dels meus ideals? Un altre drac que potser caldrà atendre, reconèixer, posar nom i saber que sóc jo de nou. Perquè sóc una població nombrosa, com diu Emily Dickinson (poema MCCCLIV).
El Cor és la Capital de la Ment
La Ment és un sol Estat
El Cor i la Ment plegats fan
Un sol Continent
Un mateix és la població
Prou nombrosa
Aquesta Nació extàtica
Busca-la — Ets Tu.
Per tant, educar té a veure més amb desvetllar la cara del mal i els dracs en cada moment de la vida i de la història que amb donar pautes i propostes. Perquè els senyals del camí només són dins de la consciència de cadascú.
Jo no puc educar a ningú.
Autoconfinament: és el meu únic regne. Escoltar el que hi ha a dins. Per no deixar-me embaucar pel de fora. Temps d’or per a conèixer els meus propis dracs i obrir l’ull de la consciéncia per a veure-hi el drac que sobrevola per fora, emporuguint al poble.