[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]
De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.
Cant III
Fent via entre camps i clotades, he vist caure l’home una i moltes vegades. Impulsiu com és, la vida bat als seus polsos i no poden deturar-lo obstacles. Cada caiguda, cada pecat, cada fallida i cada dolor són la mostra més viva d’una joventut renovada. Els que defugen les lluites i recriminen les passions, els que no se senten atrets pel misteri, ni temptats per les més descabellades follies, no són ni homes ni herois; ja han mort… És precisament caure, pecar una i altra vegada, el que els fa eternament joves. Immortals.
La realitat és un déu invencible. Jo, malgrat totes les meves follies, estic fermat a la realitat. A vegades, i quan menys ho voldria, la realitat em surt de trascantó. La veig, i he d’afrontar-la, mantenir-me al meu lloc, saber aguantar. Quedar-me entre dos camps, quan creia posseir espais. Ésser només el Gurri, quan em sentia «riu-ocell». La realitat és un déu invencible. ¿Quins han d’ésser més valents, els que se’n van o els que es queden.
De bon matí he sentit que em convertia en un gegant, que em carregava el món a coll, que podia tenir la força de cent homes, que saltava de muntanya en muntanya, d’estrella en estrella. A migdia m’he dit que segurament el gegant naixia de l’urc, que la força sortia de l’ambició. A la nit he pensat que el gegant era una necessitat d’independència, l’afany de llibertat… I aleshores he sabut que sentir-me gegant és una fantasia molt bella. I he desitjat que tornés ben aviat l’endemà al matí, i poder creure que puc carregar-me el món a coll…, que tinc la força de cent homes…, que…