Ineluctable

[Text i fotografia de Josep Nogué.]

Recordo que ja, des de mol menut, el que menys m’agradava d’haver d’anar a escola era, precisament, la ineluctabilitat del fet. Òbviament aquest concepte o la mateixa paraula no els vaig conèixer fins molts anys després. Però, el cas era que, més que el fet en si o el que allí hi passava, em desagradava la inevitabilitat, l’obligació quotidiana d’haver d’assistir a l’escola quan, segur, al món hi havia possibilitats infinites de fer altres coses i anar a d’altres llocs. Era com si a la meva ment infantil hi digués: “Al col·le ja hi vaig anar ahir, així que avui, podem anar a un altre lloc?».Amb els anys un s’adona de com de programada està la vida, com de condicionats, encarrilats i decidits estan els nostres actes, fins al punt de fer-nos creure que allò que fem és perquè volem, perquè ho hem triat.

En resposta a la pregunta «per què he d’anar al col·le?», que tots els nens es fan en un o altre moment, se’ns diu que la societat per a ser eficaç ens imposa unes determinades obligacions a cada etapa de la vida. Així que, després de l’escola és preceptiu («ineluctable?») estudiar una carrera, un ofici, anar al servei militar, trobar feina, casar-se, tenir fills, pagar impostos…

Després, ja es veu com de difícil és complir amb totes les expectatives que la societat ens imposa, ja sia per incapacitat personal, dificultats de l’entorn, insubmissió, ideologies contràries, conflictes o crisis socials i/o econòmiques.

Un pot entendre que calgui establir normatives a l’hora de coordinar determinades empreses. Que el be comú requereix renúncies personals i consensos programàtics que facin eficaces les activitats previstes. De vegades, però, la normativa (o la imposició sota amenaça) esdevé protagonista, per damunt de la seva intenció pràctica, i es converteix en objectiu per si mateixa. Així, hom sospita que tenir a les criatures tancades al col·legi unes hores determinades esdevé més important que el que s’hi pugui fer. Que el servei militar, més que la defensa del territori, tenia com a objectiu disciplinar els mascles joves de l’espècie en una edat propensa a la rebel·lió. Que les cues diàries d’accés a les ciutats donen més benefici, en sí mateix, que l’activitat on es dirigeixen els ocupants dels vehicles.

Si en qualsevol activitat hi ha consens entre les parts implicades, no hauria de caldre la imposició de condicions, reglaments o vigilància per dur-la a la pràctica (com pot ser una cosa un dret i una obligació, al mateix temps?) i n’hi hauria prou amb el compromís dels participants.

Que calgui valer-se de l’amenaça per aconseguir quelcom ja ens hauria d’advertir que, allò que se’ns proposa, potser no té res a veure amb un interès o benefici comú, sinó més aviat amb la conservació de privilegis o interessos inconfessables; normalment d’un tercer, o d’uns tercers, que no participen en l’esforç sinó que només se’n beneficien.

Fa anys era l’Església qui, amb l’amenaça del més enllà, s’encarregava d’atemorir-nos amb la «ineluctabilitat» de la mort i, per si encara no era prou, amb les penes de l’infern.

Actualment, en un món descregut, el tercer en discòrdia moltes vegades és el mateix Estat, o els seus representants, qui s’encarreguen de la imposició, ja que altrament ningú no contribuiria amb la hisenda. Així que els cal fer-nos creure en la «ineluctabilitat» de la justícia sancionadora.

Però, recentment, ha aparegut una altra amenaça que te la pretensió de substituir, en l’imaginari col·lectiu, les calderes d’en Pere Botero: són les successives onades pandèmiques que, «com a conseqüència de la nostra poca fe en el canvi climàtic, amenacen la nostr supervivència com a espècie…, tret que ens vacunem».

Després de generacions seguint de manera obedient els designis inevitables del poder econòmic, ara hem de pagar pels «nostres» pecats. I una vegada conduïts a les portes de l’Infern —«Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate»—  es veu que la manera de salvar-nos de la hecatombe passa per encomanar-nos uns als altres de temor i de desesperació. Ineluctable, tot plegat.

L’any 1969, a l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, seu de l’escola Massana, es va fer una exposició dedicada a Joan Miró a l’espai que havia estat la capella: hi penjaven tres quadres de grans dimensions titulats «Decorat per a la cel·la d’un pres», consistents, cada un d’ells, en un fons blanc travessat únicament per un traç simulant una esquerda a la paret. No trobeu que és la millor representació possible de la darrera esperança que li queda a un pres, que els murs que l’engarjolen es trenquin?

Pot ser que l’art vagi més enllà de servir per a decorar parets? A alguns activistes els ha donat ara per fer-lo servir com l’ase dels cops en les seves reivindicacions climàtiques. No seria millor —com es deia abans— «fugir d’estudi»? Deixar de creure en tot allò que se’ns ha imposat com a inevitable i començar a fer evidents les esquerdes i contradiccions de tot allò que es vol «ineluctable».

Diguem-ho doncs: «Fins aquí hem arribat, ara podem anar a un altre lloc?». O, com a l’acudit de l’Eugenio: «Hi algú més?».