Fineix aquest penós abril amb més de mitja humanitat segrestada pel totalitarisme dels sistemes estatals a redós del capitalisme biomèdic i la pornofarmàcia, amb la indecent propagació dels mitjans de comunicació com a necessaris companys de viatge per a fer creïble l’estafa més grossa de la història de la humanitat suposadament civilitzada.
El pretext de l’«enemic invisible»
La crisi sanitària global resultant de l’emergència de la malaltia foto-biològica respiratòria aguda, estacional, associada al SARS-CoV-2, anomenada Covid.19, ha posat ben de manifest —tal com s’assenyala en aquest report científic (vegeu-ne una síntesi en aquest article)— el punt negre del sistemes de salut, que determina l’alta prevalença de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada acumulativa en totes les franges poblacionals.
Precisament, a partir del pretext emocional de «protegir els més vulnerables» i de «salvar vides» s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un «enemic extern» — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir.
Aquesta falsa premissa és la que ha determinat un confinament domiciliari de la població sense precedents, científicament injustificat, amb derivades culturals, econòmiques, educatives, polítiques i socials molt greus.
La realitat del punt negre dels sistemes de salut, el determinant de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada dels seus usuaris, és el resultat del gran buit epistemològic existent en l’educació mèdica, la negligència de la didàctica de la simplicitat inherent al principi de la similitud, la deu de l’homeòrresi (homesotasi) fotodinàmica immunitària dels sistemes vivents, del mètode científic, de la medicina com a praxi que utilitza la ciència per al bé del pacient.
Malauradament, el no reconeixement del fracàs dels sistemes de salut en la comesa de restablir la salut als usuaris perpetuarà la vulneració del dret de tota persona malalta a l’eficiència sanativa restablidora de la salut.
Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern»
És científicament injustificable que davant un procés fotobiològic agut, autolimitat, estacional, benigne per al 80% dels individus infectats en ple hivern, mediatitzat per un agent infecciós amb una virulència relativa mitjana, fotosusceptible a la radiació UVB solar, se sotmeti la població a un confinament domiciliari obligat en plena primavera.
El confinament evita òbviament la propagació inter-territorial de nous contagis, però impedeix que més de la meitat de la població (79,5 % ) es contagiï, s’infecti i s’immunitzi benignament i fàcil, gràcies a la irradiació solar primaveral. El confimanet ha impedit que la població hagi adquirit activament la deguda immunitat de grup per a benefici de tota la comunitat, fins i tot la més vulnerable.
I per últim, una pregunta obligada. Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern» —invisible—, fomentada pel discurs alarmista en pro del confinament necessari? Quants d’ells han estat re-matats per la terapèutica del sistema públic de salut de manera experimental iatrogènica ab uso in morbis.
Sant Jordi confinat
La diada festiva de Sant Jordi va passar amb més pena que glòria, especialment per a autors, editors, llibreters, floristes, i, finalment, lectors, als quals se’ls cita a les darreries de juliol, en plena canícula estival, per a celebrar una festa, de roses i de llibres, irrepetible.
El meu capteniment en aquesta data, en què sempre tracto de resumir l’estat d’ànim (també el fer col·lectiu) amb uns versos, ha estat aquest:
El cavaller trist
Sant Jordi fuig esperitat
de tanta maleïda por:
les roses s’han marcit,
el drac dorm.
«Agafeu la llança!
Claveu-la als adotzenats,
als babaus,
als qui us volen derrotats,
esclaus dels senyors de la guerra,
titelles dels aprenents de bruixot»
—clama en les ciutats desertes,
des de la muntanya viva,
resplendent de sol i pluja,
aquest abril somort
de gent vençuda.
Ningú no respon.
El cavaller, capbaix,
acarona la fera
i somnia princeses valentes
i roses com punys.
Maig sembla que se’ns desvetlla més benigne, però no us en fieu: els maldestres i els mediocres, que són el qui ens pretenen fer acotar el cap, encara no han enllestit la feina. Esigueu alerta. Junteu-vos perquè, parafrasejant Salvat-Papasseit, cal que ens treiem l’embaraç que ens oprimeix les mans. Perquè hem de fer camí.
