[Un conte de Jordi Remolins.]
Aquell matí de Nadal va despertar-se considerablement més destrossat que qualsevol altre dia. S’havia acostumat a no beure després d’una etapa de fer-ho massa, però durant la vigília va fer una excepció que ara estava pagant amb escreix. De tan masegat com es trobava va estar a punt de quedar-se al llit i perdre’s la jornada de treball més interessant de tot l’any. Per l’aspecte físic no calia patir. Per més demacrat que estigués no seria pitjor que el de qualsevol altra jornada. El que el molestava era el dolor d’ossos, la incapacitat per a esmorzar absolutament res sense que se li remogués l’estòmac ni cap garantia de no acabar-ho perbocant de nou, o la seguretat que la repulsió olfactiva que habitualment provocava la seva presència corporal es multiplicava ara amb els efluvis que emergien del seu pútrid esòfag.
En un estat previ a la insalubritat, va aconseguir sortir dels llençols farcits amb edicions antigues de diaris i revistes per a mantenir a baix preu la temperatura que el seu cos necessitava. El contacte amb l’aigua de la galleda va tenir un efecte immediat, si més no per a deixar enrere la mandra i la son. Va posar-se la roba que feia mesos que no rentava, va calçar-se i va sortir per la rònega escala en direcció a la portalada de l’església on habitualment demanava caritat. Ensorrat sobre la seva carcassa mig inservible, esperava assegut a les fredes escales mentre creients i temerosos d’un déu improbable accedien a la missa més concorreguda de la temporada.
Encara que l’entrada a ofici solia ser molt menys productiu que la sortida, ell acostumava a ser-hi mitja hora abans, perquè sempre recollia alguna moneda, però sobretot per a evitar que altres sense sostre li prenguessin el millor lloc, al punt més elevat de l’escalinata on el sol manllevava un perímetre d’espai al gèlid hivern, per entremig de teulades, xemeneies, antenes parabòliques i estenedors d’edificis veïns.
Aquell dia no semblava que els núvols tinguessin intenció de permetre cap mena de treva en la intenció de congelar l’ambient nadalenc. A més, un vent gebrador va acabar convertint el seu metre quadrat de privilegi en un autèntic infern, que només va mantenir per aquell inquietant orgull dels perdedors d’atrinxerar-se fins i tot en les derrotes més humiliants.
Faltaven pocs minuts per a començar la missa, quan va veure-la. Caminava sobre uns ínfims talons, estilitzats, com una dècada i mitja enrere ho havia estat també el seu cos. Feia el mateix temps que no coincidien, malgrat que no havia passat ni un maleït dia sense aparèixer en el seu cervell per a torturar-lo miserablement. Ella havia sigut a qui més havia estimat. Per ella va deixar als pares, als amics i la feina. Va anar-se’n a viure a la llunyana metròpolis, va intentar integrar-se en una societat que no era la seva, que no entenia, que no comprenia, que anava a un ritme molt diferent del que havia mamat des de petit. Per ella va perdre el patrimoni, invertit en roba cara, en sopars i begudes, en riures falsos, en temptacions evitables que es convertíen idefectiblament en imprescindibles. Va fracassar laboralment, víctima de taurons que el superàven per totes bandes. Van arribar les infidelitats, els menyspreus, la superioritat moral. Ella controlava, necessitava tastar-ho tot, i ell s’hi abocava per satisfer-la, encara que la química no sempre fos amiga, ni el sexe complaent, ni les companyies agradables. I va arribar l’alliberament, però ni això va ser positiu. Qui es va alliberar va ser ella, després d’haver-li extret la sang, d’haver-lo convertit en una caricatura de l’home que havia conegut. La depressió va ser profunda i perllongada. Nits sense dormir, pensant en què estaria fent, amb qui s’allitava, si el trobava a faltar o si alguna vegada s’havia penedit de la seva actuació. No va buscar-la mai, malgrat tenir mil temptacions de buscar on vivia. De fet amb prou feines es trobava ell mateix.
Per això quan els seus ulls van tornar a enfocar aquell cos considerablement més dimensionat, menys atractiu, però igualment sofisticat, acostant-se acompanyada per un individu de mitjana edat pentinat amb una ratlla mil·límetrada, camisa de coll blanc, corbata blava i vestit negre, amb els pantalons perfectament planxats i les sabates embetumades al detall, el passat va tornar a presentar-se amb tota la crueltat possible. S’havia proposat d’oblidar-la des de feia mesos. I no havia tingut èxit. Ara sabia que la voluntat seria irrealitzable durant una altra llarga temporada.
Alguna cosa es va remoure entre els etílics sucs gàstrics adobats amb aliments de poc rigor comestible. Per a evitar que el pogués veure va regirar-se sobre ell mateix i va abocar el contingut de l’estòmac contra el mur que tenia darrere seu. La parella va mirar-lo i va apartar ràpidament la mirada. La missa estava a punt de començar.
Tres quarts d’hora més tard, mentre el gruix de parroquians sortien disposats a llençar unes monedes d’esperit nadalenc dins la seva gorra, ell estava en la mateixa postura. Només movia lleugerament els llavis en senyal d’agraiment cada vegada que escoltava el dring del metall. Quan va passar ella, va mirar-lo fixament. També l’havia reconegut. I aleshores, alçant la mirada va escopir-li la seva indiferència mentre s’aferrava al seu nou home i trepitjava sorollosament cada graó fins a perdre’s novament de vista, amb una mica de sort per a tots dos fins al cap d’una dècada i mitja més.