Ara just fa un mes, a finals de setembre, vaig participar com a ponent en la POLLEN Biennial Conference, la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política (Political Ecology Network-POLLEN). Aquest any l’edició girava al voltant del títol: «Naturaleses disputades: poder, possibilitat, prefiguració» (Contested Natures: Power, Possibility, Prefiguration). Durant quatre dies, més de 1.000 persones d’arreu del món vam estar interaccionant per mitjà d’una plataforma virtual, degut a allò que totes ja sabeu.
El que potser no totes sabeu, però, és que és això de l’ecologia política, i em sembla fonamental i revolucionari compartir amb vosaltres aquesta concepció de la realitat ens els dies que corren, ja que ens fa entendre millor el perquè i el com de les coses que passen i fa sentir-nos més part d’aquest tot planetari, un pas més per a enderrocar aquestes idees neoliberals individualistes i d’explotació i depradació dels recursos finits d’aquest planeta Terra.
Si cerquem ecologia política en un buscador la primera entrada, de la Wikipèdia, ens diu que «l’ecologia política és l’estudi de les relacions entre factors polítics, econòmics i socials amb problemes i canvis ambientals. L’ecologia política es diferencia dels estudis ecològics apolítics per polititzar els problemes i fenòmens ambientals».
L’ampli abast i la naturalesa interdisciplinària de l’ecologia política es presta a múltiples definicions i enteniments. No obstant això, Raymond L. Bryant i Sinéad Bailey van desenvolupar tres supòsits fonamentals en la pràctica de l’ecologia política:
- En primer lloc, els canvis en l’entorn no afecten tota la societat d’una manera homogènia: les diferències polítiques, socials i econòmiques expliquen una distribució desigual de costos i beneficis.
- En segon lloc, “qualsevol canvi en les condicions ambientals ha d’afectar l’estatus quo polític i econòmic”. (Bryant & Bailey, 1997, p. 28.)
- En tercer lloc, la distribució desigual de costos i beneficis i el reforç o la reducció de les desigualtats preexistents té implicacions polítiques en termes de les relacions de poder alterades que després resulten.
A més, l’ecologia política intenta proporcionar crítiques i alternatives en la interacció de l’entorn i els factors polítics, econòmics i socials. Paul Robbins afirma que la disciplina té un «enteniment normatiu que probablement hi ha millors maneres de fer, menys coercitives, menys explotadores i més sostenibles» (Robbins, 2011.)
A la pràctica, l’ecologia política es pot utilitzar per a informar als responsables polítics i a les organitzacions de les complexitats que envolten el medi ambient i el seu desenvolupament, contribuint així a una millor governança ambiental. Cal entendre les decisions que prenen les comunitats sobre l’entorn natural en el context del seu entorn polític, la pressió econòmica i les regulacions de la societat per aprendre’n i mirar com les relacions desiguals a les societats i entre elles afecten al medi natural, especialment en el context de la governança d’aquests espais.
El que no se’ns explica, normalment, en les definicions del diccionari és que l’ecologia política és també una manera de veure el món, una perspectiva, unes ulleres amb un filtre de justícia climàtica i social, i si n’estenem les fronteres arribem a l’ecologia política feminista que —juntament amb l’ecofeminisme— conformen el marc teòric, d’ideals i de valors, que m’han format, tant personalment com professional.
Molta gent, quan sent a parlar d’ecofeminisme s’imagina la cara de Vandana Shiva, una pionera a desenvolupar aquestes idees. Conjuntament amb Maria Mies van publicar al 1993 el famòs llibre: Ecofeminsme (Mies & Shiva, 1993).
Vandana Shiva va ser una de les primeres a mostrar el deteriorament de les condicions de vida de les dones rurals pobres del seu país, l’Índia, a causa del «mal desenvolupament», un desenvolupament colonitzador que acaba amb el cultiu de les hortes de subsistència familiar, arrasa els boscos comunals i anihila la biodiversitat. Aquestes dones, de cop, es veuen obligades a caminar quilòmetres per a cercar la llenya que abans trobaven al costat del seu poble i emmalalteixen a causa de la contaminació per pesticides. Elles coneixen la cara sinistra de la «modernització» (Shiva, 1995). Solen acabar vivint amb els seus fills en els barris de barraques de les grans capitals de l’anomenat Sud. No obstant això, en ocasions, són protagonistes d’aquesta resistència i d’aquestes lluites (Shiva, 2006) que Joan Martínez Alier (2009) ha anomenat «ecologisme dels pobres» (Puleo, 2009).
Però, l’ecofeminisme o, més aviat, els ecofeminismes —en plural, perquè n’existeixen diverses corrents— no impliquen, com diu la nostra sàvia Alicia Puleo (2009), l’afirmació que les dones estiguin de manera innata més lligades a la natura i a la vida que els homes. Encara que algunes teòriques així ho han vist, des d’una perspectiva constructivista de la subjectivitat de gènere podem considerar que l’interès que, segons estudis internacionals, posseeixen les dones pels temes ecològics no és un mecanisme automàtic relacionat amb el sexe, sinó més aviat relacionat amb la seva construcció social. El col·lectiu femení no ha tingut, comunament, accés a les armes i ha estat tradicionalment responsable de les tasques de la cura de la vida més fràgil (infants, gent gran i malalts) i del manteniment de la infraestructura material domèstica (cuina, roba, etc.), tot desenvolupant, en termes estadístics, una subjectivitat «relacional», atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. Quan aquestes característiques s’uneixen a una adequada informació i a una sana desconfiança cap als discursos hegemònics, es donen les condicions perquè es desperti el seu interès per l’ecologia.
Així doncs, no sé si és perquè sempre m’he sentit molt còmoda a la muntanya i al mig del no-res, o també perquè em bull la sang amb les injustícies, que amb els anys he anat trobant el meu espai polític d’acció, aplicable tant a la meva vida personal com a la professional. D’aquesta última, a continuació us faré cinc cèntims del que vaig presentar a la conferència de la qual us parlava a l’inici.
La nostra sessió, organitzada per les doctores Federica Ravera i Irene Iniesta, tenia com a títol: «La naturalesa disputada del canvi climàtic: convergència d’enfocaments feministes i descolonials per explorar la interseccionalitat i l’adaptació transformadora» (del títol original: The contested nature of climate change: convergence of feminist and decolonial approaches to explore intersectionality and transformative adaptation).
Aquesta sessió especial va pretendre resumir algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic, un tema que està molt a l’agenda política, tant dels «líders» (ho poso entre cometes perquè ja no crec que siguin líders de res, però perque la gent m’entengui…) polítics, com dels moviments socials.
Els estudis feministes de la ciència i els feminismes descolonials convergeixen en la denúncia de com l’enfocament positivista i tecnocràtic sobre el canvi climàtic no té en compte que aquest és un tema sociopolític i disputat de la investigació i l’adaptació és un procés sociopolític (Eriksen, Nightingale i Eakin, 2015). Aquest enfocament fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement (Mac Gregor, 2009). Recentment, les investigadores —i aquí m’estic referint a les persones investigadores, no només a les dones— defensem explorar nous marcs, disciplines, coneixements i metodologies per a descolonitzar la producció de coneixement (Buechler i Hanson, 2015).
A més a més, les noves ecologies polítiques feministes centren l’atenció en la interseccionalitat com a marc útil per a entendre experiències d’impactes, perills i respostes adaptatives al canvi climàtic altament diferenciades i contextuals (Arora-Johnson 2011; Resurrección, 2013). L’adaptació transformadora requereix accions que abordin la intersecció de sistemes de poder explotadors, incloses identitats queer i realitats viscudes, així com la concepció de gènere no binari. A més, la sessió explora múltiples alternatives per a canvis adaptatius transformatius als règims neoliberals, colonials i patriarcals dominants de veritat (coneixement), poder i acumulació que sorgeixen de les ecologies polítiques feministes i de les economies feministes.
Durant la nostra sessió vaig tenir el plaer de compartir de «ben a prop» —tot allò que les màquines i els poders «pandèmics» ens permeten— amb moltes investigadores que admiro, i per a mi va ser tot un plaer. Vaig poder exposar els primers resultats del projecte en què estic treballant —SEQUAL—, on observem des d’una perspectiva crítica feminista els discursos prevalents, tant a nivell institucional com de moviments socials, sobre canvi climàtic, per tal de proposar maneres altrernatives d’entendre i afrontar aquesta emergència que, si no actuem en la bona direcció, acabarà amb totes nosaltres.
I quina és aquesta bona direcció? Estigueu atentes a les seguents publicacions ?:
Referències
Arora-Jonsson, S. (2011). «Virtue and vulnerability: Discourses on women, gender, and climate change». Global environmental change, 21(2), 744-751.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Eriksen, S. H., Nightingale, A. J., & Eakin, H. (2015). «Reframing adaptation: The political nature of climate change adaptation». Global Environmental Change, 35, 523-533.
Hanson, A. M., & Buechler, S. (2015). A Political Ecology of Women, Water and Global Environmental Change.
MacGregor, S. (2009). «A stranger silence still: The need for feminist social research on climate change». The Sociological Review, 57, 124-140.
Martínez Alier, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valores. Icaria Antrazyt. Barcelona.
Mies, M., & Shiva, V. (1993). Ecofeminism. Zed Books.
Puleo, A. (2009). «Ecofeminismo: la perspectiva de género en la conciencia ecologista». Claves del ecologismo social, 169-172.
Resurrección, B. P. (2013). «Persistent women and environment linkages in climate change and sustainable development agendas». In Women’s Studies International Forum (Vol. 40, pp. 33-43). Pergamon.
Robbins, P. (2011). Political ecology: A critical introduction (Vol. 16). John Wiley & Sons.
Shiva, V. (1995). «Abrazar la vida. mujer, ecología y desarrollo», trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguay), Madrid, Cuadernos inacabados, 18, Ed. Horas y Horas.
Shiva, V (2006). Manifiesto para una democracia de la Tierra. Justicia, sostenibilidad y paz, Paidós, Barcelona, 2006.