[Un article de Xavier Borràs.]
Conta la malaurada història del transatlàntic RM Titànic (abismat durant la nit del 14 al 15 d’abril de 1912) que els vuit membres de l’orquestra Wallace Hartley Band van continuar tocant llurs instruments als salons de primera classe mentre el vaixell s’enfonsava (no en va sobreviure cap, per cert). M’ha vingut al cap la imatge del Titànic aquests dies que el «procés» kafkià dels soi-disants independentistes arriba al fons del tot, com els músics del Titànic, ara tractant que la gent senti, i escolti, la rocambolesca peça d’un «concert» (econòmic) que Esquerra ven a la seva militància (la meitat de la qual viu de la morma de les paguetes, la Cosa Nostra) per a fer president de la Generalitat Salvador Illa, ultraespanyolista i ultracatòlic capdavanter de la sucursal dels neofalangistes del PSOE al nostre país.
Si algú hagués dissenyat l’estratègia (i la tàctica) que ens han menat fins aquí, fins aquest finis cataloniae, no ho hauria pogut fer millor per acabar amb la lluita per la llibertat. Tots i cadascun dels «músics» han fet el seu paper, sigui de cagacalces (mentre abrandaven la «massa»), sigui d’amorosos rosegaaltars; tots han actuat pel bé sempitern d’Espanya. Ara, que teníem l’oportunitat que solament governés la tropa unionista d’«esquerres» (els neofalangistes que dèiem, inclosos els perniciosos Comuns, amb el suport del PP), a la ‘pobra’ exiliada Marta Rovira, retornada expressament per aital fet, no se li acut cap altra facècia que fer president un dels cacics del 155. A canvi de què: doncs, a banda de la continuïtat de la Cosa Nostra, també pel xantatge via enregistraments del programa espia Pegasus que els té a tots, totes i totis agafats per l’ouera.
Mon pare, ben jove jo, ja ens explicava que el que li caldria arrencar d’una vegada per totes a la política catalana era la «crosta del franquisme», és a dir, la insuportable ferum de la mediocritat, els endollats, els alcavots i encobridors de tota classe i condició, suportats per les nissagues familiars i adlàters, que solament aspiren a perpetuar el seu poder per a entorpir, anorrear (o subvencionar i fer callar) qualsevol camí que no sigui el de la submissió al capital i l’Estat.
Evidentment, la crosta no solament no ha desaparegut sinó que s’ha estès per totes les capes de la societat i ha produït una raça d’escurçons que, a través dels partits (instrumentals), perpetua llur poder i estén la malura, finalment, entre els més joves i suposadament abrandats (tots els partits, fins i tot la CUP o AC, que també xumen de la mamella pública…, sí, Puigdemont inclòs, tot i la legitimitat que encara intenta preservar).
Amb tota aquesta mala peça al teler, sentir l’admirat (cantant) Lluís Llach (president de l’ANC), somicant que estiguem alerta i a punt (per si Esquerra fa president el corrupte Illa). I jo em pregunto: alerta i a punt per a fer exactament què: prendre el poder?; apallissar els dirigents que ens han dut fins aquest atzucac?; adquirir tiracòdols i pistoles d’aigua?
Si anàvem pel pedregar, acabarem tots trinxats.