[Un conte de Jordi Remolins.]
En Miller era un d’aquells emprenedors de pedra picada que veien en la crisi econòmica una oportunitat per prosperar. Quan tot just uns mesos enrere el van acomiadar de la seva rutinària feina a La Farga, va tenir clar cap on havia de dirigir el seu futur. Feia algunes setmanes que havia conegut una dona a través del xat de Facebook. Era més gran que ell. De fet, podria ser la seva àvia. Ella li va proposar de quedar algun dia. Van fer-ho a casa de la senyora —una vídua de cinquanta-vuit anys—, un pis de cent cinquanta metres quadrats amb unes vistes privilegiades sobre el barri antic de Ripoll. La combinació de licors, el to de la conversa i les insinuacions no verbals de la senyora van conduir-los a un coit inevitable. Tot sovint ella feia veure que li queia algun objecte a terra. El recollia mostrant-li una panoràmica gens menyspreable d’uns pits prou ferms encara, alliberats de qualsevol esclavitud sostenidora. Al llit la dona va gaudir d’aquell cos de vint anys, com no ho havia fet amb cap home en tota la vida.
L’endemà va envair-la el temor de no poder assaborir-lo mai més. En tornar a parlar amb ell per internet va demanar-li que no s’espantés, però que necessitava veure’l aquella mateixa nit sens falta. Era urgent, va dir-li. Van fer-ho de nou, aquest cop tres vegades: a la mateixa porta d’entrada, al sofà i a la galeria, davant la discreta mirada de cinc veïns que espiaven el festival de lascívia desenfrenada des de les seves respectives finestres. Quan van acabar la sessió va oferir-li un donatiu de quatre bitllets de cinquanta euros, dos per cada jornada, i va prometre-li una quantitat idèntica cada vegada que li clavés aquells vint centímetres de carn en tensió dins del seu crepuscular cos.
D’aquesta manera es va convertir en el gigoló més afamat de la història de Ripoll. Acabava de començar el 2014 i ja tenia una cartera amb deu clientes de totes les edats que se’n disputaven la disponibilitat horària. Malgrat haver demanat discreció, l’una ho havia comentat a una amiga; l’altra, a una companya del gimnàs que s’acabava de separar; aquesta, a la seva mare, i així successivament fins a esdevenir l’home més ocupat de la vila. Amb l’empenta genital pròpia de l’edat estava creant un petit patrimoni accentuat pel saldo i quitança, i el subsidi d’un atur que ja havia decidit esgotar fins a la darrera mesada.
Si en Miller hagués estat un parell de neurones més intel·ligent, mai no s’hauria enamorat. Però va fer-ho… i d’una clienta. L’Skol era relativament més jove que la resta de les dames a les quals feia companyia. Vivia sola, i tenia un cos del tot compatible amb les seves exigències mínimes. Només va cobrar-li la primera cita. Quan va sortir de casa i ella va acomiadar-se’n amb una caiguda d’ulls excessivament teatralitzada, mig passió mig seducció, el cor li va fer una tombarella dins del tòrax. Ventricles i aurícules van provocar un embolic de venes i artèries que de poc no acaben amb la seva jove existència. Al cap de cinc minuts ja estava trucant-la per demanar-li per sortir un altre dia.
Dedicar-se a la prostitució i tenir xicota era un número d’equilibrisme excessivament complex per a en Miller. Tenia gelosia pensant què podria estar fent ella mentre ell satisfeia les seves respectives mecenes. Mai no s’havia atrevit a demanar-li si tenia altres amants, perquè no ho considerava prou ètic tenint en compte el seu ofici. Volia, es delia i es maleïa per no tenir encara la capacitat de deixar una lucrativa ocupació que l’obligava a fornicar amb senyores en fase minvant, a qui estava cansat de trobar-se pel carrer, però que mai li havien cridat l’atenció en absolut. Ara, en canvi, li omplien la cartera i no podia estar-se’n. S’havia comprat un Mini Cooper vermell, li acabava de regalar un collaret de més de deu mil euros a l’Skol, i fins i tot volia demanar-li a un company que li tramités la incorporació al Rotary Club.
Tot plegat se’n va anar a prendre pel cul, el dia que tornant de casa de la darrera clienta, al barri de la carretera de Sant Joan, va veure l’Skol fent cua en una carnisseria. Bé, aquella no era l’única cua que tenia aleshores entre mans. De fet, estava tocant gens dissimuladament un noi que comprava en aquell mateix establiment del carrer Sant Pere. Va quedar-se a fora mirant l’escena, tement que algú pogués adonar-se del motiu de la seva frustració. Ni tan sols va escoltar un parell de sagals que en passar pel seu costat van cridar “puto” i van arrencar a córrer fins que no van constatar que aquell individu a qui la rumorologia popular l’assenyalava per cobrar per follar no havia fet cap gest de perseguir-los.
Amagant-se a una entrada del mateix carrer, va esperar que tots dos sortissin i va seguir-los de lluny. Quan va veure’ls entrar al pis de la plaça Gran que tan bé coneixia, va quedar abduït pel ressò dels seus pensaments. Com un autòmat va entrar al bar Sayol, va demanar un whisky amb gel i va beure-se’l tan ràpid que el cambrer ni tan sols havia tingut temps de tornar a tapar l’ampolla. Va consumir-ne set més, fins que va albirar que l’objecte del seu malestar, aquell home a qui l’Skol masturbava públicament feia tan sols un parell d’hores, acabava de passar per sota les voltes.
El cos li tremolava en convulsions etíliques mentre pujava al pis de la seva estimada. Va trucar a la porta, però només a la cinquena va encertar l’interruptor del timbre en lloc del de la llum. L’Skol va obrir-lo. S’havia acabat de dutxar, i el rebia amb una tovallola embolicant-li el cos. El somriure vitalista dels seus llavis van enamorar-lo de nou. Sabia que no podia recriminar-li res. Ella, en canvi, va demanar-li si havia begut, mentre tornava cap al bany. Va articular una maldestra afirmació i va entrar al pis.
L’assecador de cabells brunzia a la potència màxima quan en Miller va quedar emmarcat per la porta del lavabo. Portava un ganivet de la caixa d’eines en una mà, i amb l’altra s’aguantava la seva font d’ingressos. Va tallar-la arran de soca, i abans que la sang formés un bassal sobre el parquet, va aixecar la cigala seccionada i va llençar-la dins la tassa del vàter, per demostrar-li que renunciava al seu lucratiu ofici per amor. Encara va tenir esma per accionar la cadena i caure sense sentit a terra mentre l’Skol el mirava esmaperduda.
Dins de la claveguera l’activitat era frenètica. El servei mèdic dels habitants del subsol ripollès havia recollit ràpidament aquell penis i l’estava cosint a un ratolí castrat en acte de servei, just mentre intentava endur-se el formatge d’una ratera. La trampa només havia aconseguit parcialment el seu objectiu, però ara la solidaritat del col·lectiu rosegador li permetria ser l’exemplar més ben dotat de tot el municipi. L’únic inconvenient serien les dificultats per moure’s amb agilitat amb aquell bé de déu d’atributs penjant-li entre les articulacions posteriors. Quan el soroll de la sirena de l’ambulància que venia a recollir en Miller va esdevenir insuportable, l’operació ja s’havia solucionat amb èxit. Al cap d’uns minuts n’havia constatat les noves prestacions, desvirgant analment un parell de rates estúpides que s’havien passat els darrers mesos fent burla de l’absència genital ara reparada.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.