[Un report d’Eduard Garrell.]
T’has posat massa alcofoll,
massa adobs a les pestanyes:
no podràs sortir al carrer…
Tes cosines se’n riurien
i el betzol que tens llucat
fugiria de vergonya…
Renta’t tots aquests afaits…
Sols un toc a cada galta
amb les pòlvores… Veuràs
que tothom ret homentatge
al teu seny, al teu comport,
que et farà saltar les llàgrimes…
T’has posat massa alcofoll:
només un pessic de pólvores.
Miquel Bauçà, En el feu de l’ermitatge [Empúries, 2014]
«Convertir en rural allò que és urbà, urbanitzar allò que és rural.» Ho escrivia Ildefons Cerdà en la seva Teoria General de la Urbanització.
Sembla ser que, volent o sense voler, Ada Colau ha fet seva aquesta idea, que teòricament jo mateix podria defensar, si no fos que arriba amb cent seixnta-dos anys de retard. En el seu pla urbanístic Cerdà va aplicar els criteris del pla hipodàmic, que és més vell que l’anar a peu: val a dir, una estructura en quadrícula que si bé sobre el paper resulta molt racional, a la pràctica comporta un seguit d’inconvenients: excessiva longitud dels carrers, congestió del trànsit en hores punta, dificultats d’accés al centre i a la perifèria…
¿Y lo de nombrar a Àgueda Bañón como Directora de comunicación en el Ayuntamiento de Barcelona no pensáis decir nada? pic.twitter.com/1KnilzqGcj
— Luca (@Luca_aBrasi) June 26, 2015
https://platform.twitter.com/widgets.js
Malgrat tot, Cerdà havia trobat l’equilibri entre aquesta urbs apagesada i la ruralitat urbanitzada. Les «mansanes» obertes, les zones verdes dels interiors, els equipaments, la ventilació i l’assolellament, van desaparèixer durant el llarg segle que va durar el seu desplegament degut als interessos dels propietaris del sòl i a l’especulació, ben vista i estimulada a l’època, que van desvirtuar completament el pla.
Vull posar un especial èmfasi en un fet que sembla oblidat, de tan obvi, i és que Barcelona és una ciutat completament diferent de la majoria de ciutats amb què les podem comparar: a més de tindre el mar pel seu costat de llevant, la tanca la serra de Collserola pel costat de ponent i al nord i al sud ho fan el Besòs i el Llobregat. Si comparem les densitats de Barcelona amb les de Madrid i València són respectivament de 16.000, 5.420 i 5.900 h/km2.
Què hauria passat si s’hagués acomplert el pla Cerdà? Potser Barcelona seria una ciutat menys densa i més extensa, vencent els murs que la constrenyen o ens hauríem instal·lat a Vila-sacra, com havia proposat Carles Fages de Climent. Però l’especulació de la construcció dels eixamples no és res comparat amb la desgràcia que pateix la ciutat durant els 16 anys de govern del catalaníssim franquista Josep Maria de Porcioles. A base d’especulació, corrupció i intervencions antisocials Porcioles omple Barcelona d’autovies urbanes: la ronda del mig, que si n’és no ronda; l’Avinguda Meridiana, el carrer d’Aragó; la Gran Via; la Diagonal… Sobreelevacions en els edificis més emblemàtics, enderrocs imperdonables d’edificis modernistes, barraquisme vertical: el Turó de la Peira, Sant Roc, la Mina, Ciutat Meridiana…, queden incomunicats i segregats de la ciutat. Polígons desordenats, aluminosi… I el gran negoci dels pàrquings. Una Barcelona closa en si mateixa i lliurada a l’us de l’automòbil particular: l’automòbil ha modelat el paisatge i la dinàmica urbana durant dècades..
Poc després la maragallada i la samaranc[h]alla, amb el dolç esquer de les olimpíades que els barcelonins s’empassen sense hesitar, comença la destrucció del teixit social arrelat de fa segles a la ciutat: ensulsiada de barris sencer; «bullyng» per foragitar els veïns del Raval; especulació i negocis immobiliaris privats participats per l’Ajuntament: turisme massiu i fons d’inversió usucapint la ciutat i gentrificant els autòctons que van a parar a l’entorn incomunicat de la ciutat i són substituïts per forasters procedents d’Espanya, Sud-amèrica, Itàlia, Rússia, Xina, o quina sigui l’economia amb més superàvit de cada moment.
De tot aquest sacrifici Barcelona n’hereta dues autovies urbanes de més, les «rondes de dalt i de baix, un palau de concerts i un estadi. Ni habitatge social, ni millores en les infraestructures, ni en el més vital que són les comunicacions ferroviàries amb la Catalunya Ciutat, (que va de Cadaqués a Amposta) i que són les mateixes de fa dos-cents anys: dues úniques vies donen entrada i sortida a tot el flux ferroviari que va i ve, de nord a sud, en espera que les obres de la «Sagrera Família» (diuen que són al 60% de la seva execució) s’acabin, al cap de 25 anys.
Ara, una fraudulenta marmanyera governa la ciutat sense poder controlar la policia municipal, ni les estructures franquistes anquilosades de l’ajuntament, ni els taxistes, ni la neteja, ni la civilitat, ni l’habitatge, ni el trànsit que està fent de Barcelona una ciutat hostil. La vol convertir en un espai rural, dificultant encara més la vida dels barcelonins que ja no hi poden viure, però que hi han d’anar a treballar, perquè el seu assetjament a l’automòbil, a base de dificultar els moviments, augmentar la contaminació, omplir els carrers i les voreres de bicicletes, patinets, segways i tota mena d’andròmines rodadores sense cap regulació, possiblement ara seria possible la ciutat de Cerdà, però són insostenibles en la Barcelona destruïda si no es comença per oferir alternatives i trobar solucions, i tots sabem que això no s’aconsegueix llepant culs a Madrid ni anant a sopar amb el rei.
Si els pilars de la identitat són la pàtria (la Heimat), la ciutat (com a referent col·lectiu) on la majoria d’habitants, començant per l’Ajuntament, es consideren ciutadans del mon, s’hi eludeix tot compromís i s’hi excusa qualsevol vilesa, i la llengua, ja s’encarrega Castella de destruir-les, amb la complicitat de la impostora que la governa pitjor que els seus predecessors i la niciesa del president del país i la seva cort d’inútils.
Ara per ara, ningú té la dignitat i el valor de plantar la fanga.