Text d’Helena Bonals.]
Que allò que et fa un clic al cor,
l’associació d’idees que la clava,
és el cigne que ja no vol ser cap ànec,
la papallona l’instant després de ser eruga.
El que se’t mostra quan estàs somnolent,
el que és indirecte i diàfan alhora,
tant com el que va més enllà
del marc de l’obra, que transcendeix.
Allò en què creus, que defensaries contra vent i marea.
Que és com fer diana, com entendre de sobte
el que has dut tant de temps dins,
el que no sabies que sabies.
El que justifica tots els anys que fa que vius,
el que dona sentit a l’arrossegar-se,
just quan trenques la monotonia,
el que totes les fatxenderies del món
mai no podran comprar.
Quan la teva infantesa et fa tan sàvia com la teva vellesa,
i en una obra t’hi pots submergir, alhora que voles.
Que no és veritat que sobre gustos no hi ha res escrit:
tots aquells oxímorons que t’alliberen
és perquè són fets per arribar al lector.
Hi ha d’haver criteris objectius en l’art.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.